1-2020. A batzegades. La construcció de la ciutat. 26-2-2020.

Conferència-coloqui organitzada per l'Associació "Els Amics de la ciutat de Mataró" a la sala d'actes de la Fundació Iluro, c! Santa Teresa, 30 de Mataró.

Prèvies: Agraïments (organitzadors, presentador, assistents)

Dedicatòria a Remigi Herrero.

Introducció:

Vull desenvolupar una idea que tinc al cap de fa temps: Les comunitats, les ciutats en aquest cas, es fan, o es van fent en molts casos –tampoc estic segur que sempre- , a batzegades. També es desfan o retrocedeixen a batzegades.

La paraula “batzegada” pot sonar un xic forta pel que la vull explicar ja que no és d’ús gaire corrent i es pot interpretar (i mal interpretar) de diverses maneres segons el context en què l’utilitzem. Per això, vull concretar-la en la definició que en fa el diccionari, en el seu aspecte literal.

Batzegada (segons Dicc. Fabra): Canvi brusc en l’estat de repòs o moviment d’un cos, degut a una causa externa. Definició que es manté en el DIEC.

Aquestes batzegades podem ser de molts ordres: polítics, econòmics, socials, catastròfics provocats per la naturalesa o els homes, ... i, com he dit al començar, poden ser creatives però també destructives (Reconversió industrial: Linares/ reconversió minera: carbó/...

Cert també, que hi ha una continuïtat d’inèrcies en la vida de les col·lectivitats que van provocant canvis, però moltes vegades aquests no són percebuts per la ciutadania com a tals, o són vistos com a lògics derivats dels signes dels temps.

Aquesta idea em ve de la meva experiència personal en tant que repasso la feina de l’administració que vaig encapçalar durant un llarg temps, que ja ha quedat força enrere. Convindran amb mi que la nostra ciutat va experimentar els primers vint anys de la recuperada democràcia unes quantes batzegades. Algunes tenien antecedents que van ajudar a que es produïssin, d’altres es van produir més enllà d’aquest temps com a conseqüència de la feina feta abans.

Dos llibres que va editar l’Ajuntament poden servir de mostra de l’afirmació que els acabo de fer: “Mataró, una ciutat” amb text d’en Manuel Cuyàs i fotografies de Ramon Manent i d’en Pep Ros, del 1986, i “Mataró segle XXI, les noves perspectives” amb text d’en Joan Catà i fotografies altra volta d’en Ramon Manent, del 2001, quinze anys més tard. (agraïment a Ramon Manent per la imatge que acompanya a la convocatòria d’avui). Si comparen les imatges que contenen i els texts veuran que són dues ciutats ja diferents.

No pretenc pas assentar càtedra ja que no sóc cap expert més enllà de la pròpia experiència que no sé pas sí és suficient per determinar la certesa de la meva idea. En tot cas, el món acadèmic hi deu haver dit la seva –segur- amb més coneixements i experiències que sols els que puc tenir jo.

Tampoc penso que no els diré gaires coses de nou que molts de vostès no sàpiguen ja, tota vegada que segurament tenen la percepció dels canvis que es van produir a Mataró i que són ben visibles a la configuració física –i segurament també social- de la ciutat. Res de nou que no puguem constatar en altres llocs, sense anar gaire lluny en la construcció de Barcelona, des del ‘88 del s. XIX al del ’92 del segle XX i en les experiències que s’hi han emmirallat o coincidit, o en d’altres experiències anteriors arreu del món (estic pensant per exemple en la desaparició de les muralles esdevingudes innecessàries)

L’atzar i la sort personal em van situar en  un moment històric crec que excepcional -i espero i desitjo que irrepetible- per les nostres comunitats: la fi d’una dura dictadura i la recuperació de la democràcia. Al món local, 1979, les primeres eleccions municipals de la represa democràtica.

Pot semblar que sols m’estic referint als canvis físics que va experimentar la ciutat en un breu pas del temps. Aquest és un retret que s’ha fet sempre d’oblidar que hi ha els ciutadans/anes, que també són ells els que configuren la ciutat, la modelen, la canvien i a cops, també, a batzegades. Però és innegable que determinats canvis físics condueixen “per se”, a millores  en la vida de la ciutadania. Pensem, per exemple, que va representar el “desvio” (desviament de les lleres de les rieres orientals) pels mataronins: un canvi estructural en el funcionament de la ciutat. Així, també, els exemples que els posaré poden ràpidament portar-nos a la seva repercussió en la vida dels ciutadans que es veu afectada, generalment en positiu.

El moment històric.

Ho he explicat moltes vegades, no és original i potser ja m’ho han sentit: La dictadura franquista als anys 70 era un arbre eixorc -sí, encara va fer maldades fins a les seves darreries- però com a organització política i administrativa ja no donava més de si. Això es manifestava especialment en les parts de les seves branques més allunyades del tronc central: les administracions locals.

Els canvis econòmics provocats per les lleis d’estabilització del 1959; el transvasament  massiu de població del camp a les ciutats i a la indústria; el creixement desordenat de pobles i ciutats en molts punts del territori; les exigències naturals i lògiques d’aquests assentaments descontrolats; la superació econòmica i també cívica dels estralls de la Guerra Civil;...  va provocar una situació explosiva. La incúria del Règim franquista en les seves raneres; la impotència –en molts casos deixadesa- dels designats responsables local; la il·lusió i l’empenta dels nuclis demòcrates,... Els famosos versos d’en Miquel Martí Pol (versos del 1975): “I via fora, que tot està per fer i tot és possible.” (que desprès se’n ha abusat quant potser ja no tocava)

Vull aturar-me un moment en la impotència dels tres darrers alcaldes franquistes a Mataró. L’Antoni Martí Coll –sense oblidar que va arribar a General auditor del cós jurídic de l’Exèrcit- va intentar fer algunes coses –com va explicar aquí precisament l’historiador Josep Puig Pla en un acte de reconeixement que se li va fer- però que va plegar al cap d’un any avorrit per les travetes dels sectors locals més reaccionaris del Règim. En Francesc Robert Graupera, que va intentar modernitzar el que va poder l’administració local (advocats, arquitectes, gabinet d’alcaldia, ...); el Parc Forestal per exemple; però sense gaires recursos econòmics i que va ser cridat a altres afers pel Govern Suárez. I el darrer, en Francesc Salas Moret, a qui li van fer la ignomínia de ni anomenar-lo oficialment alcalde i va exercir  amb dignitat com alcalde accidental fins les eleccions democràtiques del 79 quan ja era evident la seva irrellevància política.

Una data que ho explica molt bé i que he repetit manta vegades: La despesa real per habitant de l’administració local a Mataró va baixar continuadament en aquest període i no es recupera fins ja entrada la següent dècada, el que explica també les penúries en que es va enfrontar l’Ajuntament democràtic. Despesa nominal, retallada per la inflació, corregida a la baixa pel creixement demogràfic. Desinterès cívic en la contribució a les arques públiques, lògic, que va provocar el crit d’alarma ja en democràcia de: “L’Ajuntament no pot baixar la porta”!. El pressupost municipal del 79, pròrroga del pressupost del 78, era de 300 milions de pessetes, no arribava a 2 milions d’euros d’ara.

Les batzegades

Deixant a banda, per evident, la batzegada que va representar l’entrada de regidors i opcions polítiques diverses, escollits pels ciutadans en eleccions lliures, i el lògic temps d’espera que van haver d’afrontar els nous electes per manca d’experiència –sols era tot il·lusió- i manca de recursos de tota mena, econòmics principalment però també administratius i legals, intentaré exposar alguns temes que il·lustrin la idea que els plantejava al començament, la construcció de la ciutat a batzegades

Alguns d’aquests casos venien de lluny: el de més lluny, l’ampliació del Parc Central que venia del segle XIX, del Pla Cabanyes-Palau. El port, que va ser motiu de polèmica ciutadana durant tota la dècada dels setanta. La solució de l’eliminació de les escombraries domèstiques, que ja havia intentat resoldre l’Alcalde Crespo, Don Pedro.

D’altres van sorgir d’una nova administració que va venir amb la democràcia i la Transició: la recuperada Generalitat de Catalunya, clau en la construcció del nou Hospital de Mataró i que també va tenir molt a veure amb el port, ja que finalment se’l va acabar quedant.

Algun va sortir derivat de la seva dinàmica pròpia que va obligar a afrontar-lo, com va ser la construcció i posta en marxa del nou cementiri de Les Valls.

Algun altre va venir impulsat per l’aprofitament de circumstàncies adverses, com la Via Europa, amb motiu de la construcció de la continuïtat de l’autopista del Maresme.

En fi, i altres per la dinàmica pròpia dels Consistoris escollits pels ciutadans mataronins durant aquell període: de la Porta Laietana (també amb l’ajut de l’Administració de l’Estat) fins al Tecnocampus.

Vull remarcar dues característiques d’aquestes batzegades: Una, la participació d’agents i circumstàncies diverses: administracions varies, amb molta, poca o sense col·laboració de la local en cadascun dels fets; àdhuc agents privats, el MataróParc sense anar més lluny. Dues: la descripció de les mateixes allunyada de valoracions de tipus polític. Sí, jo hi vaig ser i en lloc preeminent, però intento descriure uns fets que em semblen rellevants a partir de la definició de batzegada que he fet al començament i que he tret del diccionari: “Canvi brusc en l’estat de repòs o moviment d’un cos, degut a una causa externa”. Hi poso coses diverses que crec que mereixen l’atenció com a rellevants, al marge de les valoracions que es puguin fer, personals, polítiques,..., per indicar el pas d’un estat, més o menys letàrgic, a una nova perspectiva de la ciutat. És evident que el mapa de la ciutat canvia, suposo que a l’arxiu de la ciutat hi ha les proves evidents comparant els mapes d’aquest anys.

El que s’ensenya a les facultats d’econòmiques: Economia (el que és. Objectiu), economia política (el que hauria de ser. Subjectiu), política econòmica (les eines emprades pel que vols fer). Voldria quedar-me en sols economia. L’economia política i la política econòmica ja la van valorar al seu moment els ciutadans en les eleccions i en el futur els historiadors valoraran les tres coses.

En acabar l’exposició dels sis temes que he triat, més o menys anunciats suara i que farciré d’anècdotes que recordo, tornaré a la reflexió sobre la seva excepcionalitat i en la seva previsible “irrepetibilitat” en un llarg període de temps i quines possibilitats hi ha de futures batzegades.

Algunes batzegades. No totes. Pot semblar que sols em centro en parlar d’obra física o d’equipaments urbans o actuacions urbanístiques, però és evident que aquests elements incideixen en la vida de les persones que les utilitzen o que hi transiten. Clar que els parcs i les places són elements físics, però els utilitzen les persones, no es fan en el buit. També els dic que parlo de memòria (encara que aquesta és traïdora), no els donaré dates ni xifres. Sols els records viscuts.

1. El port i el Passeig Marítim.

És evident que el Port va canviar la fesomia del litoral mataroní. El col·lector interceptor d’aigües residuals va permetre recuperar l’ús de la platja, però el Port va canviar la seva imatge. El Port és el resultat d’una frustració mataronina i de la dèria per superar-la. De molta gent, de molts mataronins? No ho sé, però és una d’aquelles coses que s’instal.la en la consciència col·lectiva, potser amb un xic d’irracionalitat, i de les que costa desfer-se’n.

Quan era petit vaig aprendre que la “ciutat” tenia tres espinetes clavades que venien de temps enrere: La instal·lació de la fàbrica Pirelli a Vilanova i La Geltrú, que sembla que poderosos interessos locals havien impedit que s’establís a Mataró.  Bé, d’aquella indústria ja fa temps que no en queda res a Vilanova, passada l’època industrial va desaparèixer. Però a començaments de la segona meitat del segle passat, Mataró era una ciutat plenament industrial, això sí, centrada en un únic subsector, el tèxtil, i això també, amb tot el que hi penjava: des del teixit, la confecció, els tints i acabats, la maquinaria necessària, les capses, el manteniment, la distribució, ... La diversificació no hagués anat malament, encara que a ulls d’ara..., estem ja en una societat de serveis, lluny de la potent ciutat industrial que havíem estat. Com tantes altres.

La segona espineta era el port d’Arenys de Mar. De resultes d’una forta tamborina a començaments del segle XX, Arenys va aconseguir que els fessin un port, pesquer, que va tardar molts anys en acabar-se i que desprès va possibilitar construcció nàutica i esdevenir esportiu o de recreació. A Mataró maldàvem amb les barques a la sorra de la platja entrant-les i traient-les de l’aigua arrossegant-les. Sí, també hi havia alguna construcció naval damunt la sorra i fins hi tot va haver-hi algun intent industrial que va tenir poca vida. Però no hi havia port. Hi va haver alguns mataronins que es van enderiar en que en tinguéssim. Un espigó, l’espigó, encara hi és, va ser el primer intent d’oferir un recer amb la platja que en va sortir al seu redós cap el sud per resguardar les barques que ben aviat van ser més recreatives que pesqueres i ni cal dir esportives. La dèria era tant forta que els promotors, el “Club Nàutic”, va erigir un monumental edifici com a seu social avui sortosament ja desaparegut, començant així la casa per la teulada. Cal comprendre els temps. Era un desig de represa social d’unes classes mitjanes que treien el cap desprès dels durs anys de la postguerra civil i en el marc encara d’una dictadura.

Tornarem al Port, però exposaré la tercera espineta, que com molts de vostès saben era l’Escola de Teixits de Punt de Canet de Mar. ¿Com és que una població, també industrial tèxtil com Canet, però molt més petita li havien atorgat un equipament d’aquella mena? No ho sé pas, segur que té explicació i que ja algú l’ha exposada, però no m’hi vull entretenir, entre altres coses perquè ja fa un temps que aquesta escola que depenia de la Diputació de Barcelona va tancar les seves portes, mentre que aquí a Mataró tenim més de tres mil estudiant universitaris al Tecnocampus del que parlaré al final d’aquests exemples de batzegades.

Espinetes superades. ¿A qui expliquem avui aquestes velles històries?

Tornem al Port: la frustració mataronina es superaria per la dèria d’alguns conciutadans que van bregar de valent per que l’arribéssim a tenir. Però els temps ja no eren tant complaents. Començava a haver-hi altres conciutadans/anes que qüestionaven la seva necessitat, més quan semblava que ocuparia la platja principal que donava al davant de la trama urbana de la ciutat. Ja no era possible fer-ho per “ordeno i mando”, l’oposició feia campanya pública, es feia notar. Va ser una de les batalles dels anys setanta. I en arribar la democràcia als Ajuntaments la partida no estava decidida. El primer Ajuntament democràtic, 1979-1983, va aconseguir un acord salomònic. Hi hauria port però seria més avall d’on s’havia previst, de l’estació cap al sud, permeten la pervivència de la platja -que desprès va ser molt complementada- al davant de la ciutat tal com la coneixem avui. Ara calia fer-lo.

La societat promotora, una S.A., estava formada pel Club Nàutic, l’Ajuntament i l’empresa que l’havia de construir, FCC. Aplegar el capital necessari per una obra de gran envergadura no va ser cosa fàcil i al final, com es sabut, no es va poder aconseguir del tot: els del Nàutic van vendre els drets dels futurs amarraments de tal forma que la meitat era per capital social i l’altra meitat a compte del mateix dret de disposar d’una plaça quedant-se a l’hora els drets polítics d’aquestes accions, és a dir gestionar la societat. Em sembla que des del punt de vista comptable, per la societat, que ja he dir que era una S.A., no era una cosa gaire ortodoxa. Deixem-ho, és aigua passada.  L’Ajuntament hi va posar el que tenia de cobrar com a llicència d’obres que era un bon “pico” ja que era un percentatge petit del total del gran cost del port. La constructora el finançament de l’obra.

La venta d’amarraments no va tenir la sortida que s’esperava. Entre mig, la crisi econòmica de començaments dels vuitanta. Era un port esportiu i pesquer, malgrat l’evidència de que la pesca ja no era llavors cap activitat econòmica rellevant i a més amb poc futur (Plany al mar, d’en Serrat és de l’any 1984). Crec que en algun moment, amb el port ja en funcionament, no van passar de mitja dotzena les embarcacions de pesca que va abrigar el port. En l’aspecte esportiu, tant del mateix, poques competicions nàutiques va arrossegar. Era una demanda recreativa, de gent que volia tenir una barca, o un iot (pocs), a tocar de casa, amb dura competència amb el port Balís a Llavaneres, el mateix d’Arenys, o el del Masnou i els intents de Premià. Molta competència per un mercat molt estret. Sols ha funcionat, em sembla, el tema del manteniment i reparació d’embarcacions.

A l’hora de demanar més capital per fer front als deutes pendents que havia comportat la seva construcció no se’n va trobar, l’empresa va fer fallida i com que era una concessió administrativa, en aquest cas ja de la Generalitat de Catalunya, aquesta no li va quedar més remei que assumir-la i quedar-se-la. Així, vam tenir un port impulsat per la iniciativa privada que finalment va acabar sent públic i així continua.

Però a Mataró hi ha port, amb problemes, aquest és un altre tema, i la seva ubicació i el seu ús, pel que es veu, és ben acceptat per la ciutadania. Es faria ara? Em sembla que no.

2. La planta de la Brossa.

La planta de la brossa que veiem en l’actualitat és la culminació d’un seguit de treballs que venen de molt temps per intentar resoldre el problema creixent que ha d’afrontar qualsevol col·lectivitat per eliminar els residus sòlids urbans domèstics que generen. Tot aquest problema està continuadament sobre la taula: la quantitat produïda de RSU, la seva eliminació, els processos que s’hi poden aplicar,... i més avui en dia amb el creixement de la consciència ecològica i la necessitat de reduir, reciclar i reutilitzar, paraules i fets que ja estaven en les idees sobre aquest tema molts anys enrere. Però en aquesta qüestió, com en moltes d’altres, s’ha d’actuar i no valen discussions florentines. Sobre la marxa es van implementant solucions i es van adaptant a les tècniques i als temps.

Mentre van  durar les penúries de la postguerra amb la recollida que feien els carros d’en Vila dels porcs n’hi havia suficient. A pagès hi havia els femers i les llars de foc. Reciclatge? Però ja en els temps de l’Alcalde Crespo, finals dels cinquanta i seixanta del segle passat, es va fer servir un dels sistemes més emprats encara per eliminar RSU, l’abocament: el “Peñon de Gibraltar” (per la seva característica forma de gepa fruit dels abocaments) allà on ara hi ha la Procter (que ja no és la Procter) a l’entrada del terme municipal venint del cantó de Barcelona. Fumejant contínuament, ja que cremava per reduir el volum. Amb el creixement de la població i l’increment de les deixalles es va obrir l’abocador situat a la part alta de la ciutat, entre el Touring club, anant cap a Santa Rita, i a sota la urbanització de Les Sureres, els terrenys que ara queden a continuació del Mataró Parc. Allà hi ha enterrades moltes tones de brossa de molts anys, no sols de Mataró ja que també s’hi abocaven les de cinc municipis veïns. L’alcalde Crespo va intentar alguns experiments d’incineració que no es van arribar materialitzar. Mentre tant la contaminació provocada per la filtració dels lixiviats, líquids de la descomposició de les escombraries i l’aigua de la pluja, van provocar la contaminació de les aigües que corrien per sota l’abocador inutilitzant-les pel seus ús. A les darreries de la dictadura, una mobilització popular va impedir que s’obrís un nou abocador al “Cul del món”, on ja s’hi havia començat a fer la impermeabilització dels terrenys, més amunt del nou cementiri de Les Valls (del que també els parlaré aquest vespre).

El primer ajuntament democràtic es va trobar amb l’adjudicació ja efectuada d’una nova planta  pel eliminar els RSU que va paralitzar, ja que l’empresa adjudicatària havia desaparegut, i va començar a plantejar-se la construcció d’una nova instal·lació de eliminació pel mètode de reciclatge i compostatge que es va inaugurar el 1985, en uns terrenys privats que es van haver d’ adquirir i que ja estaven qualificats en el PGOU com a aptes per serveis tècnics (no hi va haver requalificacions del Pla General). Al costat, en el mateix sector, hi va anar la estació depuradora d’aigües residuals, els residus líquids provinents de les clavegueres i conduits pel col·lector interceptor. Per aquella nova instal·lació es va constituir un primer consorci d’Ajuntaments que comprenia, crec, uns 17 municipis de la comarca més la Diputació que sempre va estar al costat dels ajuntaments, nombre que amb les ampliacions posteriors que ha tingut la Planta  aniria creixent  fins arribar al dia d’avui en que hi són tots els municipis del Maresme. Aquella planta ben aviat va mostrar les seves debilitats o mancances. Es produïa compost, que feia mala olor, però el més greu era que sols arribava a tractar la meitat de les escombraries que hi entraven i es va haver de tornar a obrir l’antic abocador per portar-hi a enterrar el que no es podia recuperar o compostar. Això va motivar la reacció lògica dels veïns afectats ja que ara, a més de continuar tenint un problema al costat de casa, aquest venia agreujat per que l’escombraria que s’hi portava ja era fermentada pel procés efectuat a la nova planta i la pudor era insuportable. D’aquí es va derivar la interposició de la primera querella per delicte ecològic a Espanya contra un Ajuntament, el nostre, que es va poder neutralitzar acceptant l’existència del problema i derivant la fracció no aprofitable cap a l’abocador de Vacarisses (a més de 60 Km, més amunt de Terrassa). Camions amb escombraries amunt, camions buits avall, amb els consegüents costos de transport i abocador que això va generar.

Aquest semi fracàs va portar a que el Consorci, els municipis afectats, es replantegessin la tècnica que havia decidir utilitzar i anés cap a la solució d’una planta de valorització energètica que funcionés amb les escombraries domèstiques. Una central tèrmica que utilitzava les escombraries com a combustible: Una incineradora. Amb totes les mesures de seguretat possibles, filtres, controls, i sobretot un innovador sistema per finançar la construcció i funcionament de la nova instal·lació. Va ser precís un consorci de bancs i caixes que va facilitar el finançament (la inversió va ser considerable i llevat d’algunes subvencions tota va anar a càrrec dels ajuntaments. Evidentment que es deuria repercutir en el preu de la taxa de recollida i eliminació) amb uns instruments financers que crec que gaire bé ningú sabia com anaven però que va funcionar sense cap problema tota vegada que l’aposta i la necessitat de solució eren evidents pels integrants del Consorci. Tots els compromisos econòmics es van complir també amb algun enginyós sistema per que tots els ajuntaments estiguessin al dia sense provocar càrregues innecessàries per ningú. Aquesta nova Planta es va inaugurar deu anys més tard amb la presencia dels més alts representants de totes les administracions del país que s’hi van implicar molt. La fotografia de l’acte de la inauguració és històrica, crec que a ulls d’ara, irrepetible. Llavors es va aconseguir que sols sortís de la Planta un 2% del pes que hi entrava, bàsicament el resultat del filtratge  i les cendres de la combustió,  i a més produïa energia en una quantitat que hagués permès abastir el consum domèstic dels habitants de Mataró.

Inauguració de la Planta d'escombraries del Maresme, 12-11-1994

D'esquerra a dreta: Joaquim Rey, President del Consell Comarcal; José Montilla, President de la Diputació de Barcelona; Albert Vilalta, Conseller de Medi Ambient; Antoni Subirà, Conseller d'Indústria; Jordi Pujol, President de la Generalitat; tapat darrera meu, Miquel Solans, Delegat de Govern; Josep Azuara, alcalde de El Masnou i vicepresident del Consorci de la Planta i el representant de l'empresa adjudicatària XX

Aquesta Planta va tenir una tercera ampliació ja en el primer decenni del nou segle amb una gran actuació finançada completament per la Generalitat. Totes aquestes actuacions van permetre eliminar tots els abocadors més o menys legals o controlats que hi havia al nostre entorn comarcal i també el transport de residus cap a altres abocador més llunyans, produint alhora la generació d’energia.

3. L’hospital de Mataró.

L’hospital de la carretera de Cirera  és la proposta i l’aposta del Conseller Xavier Trias. Però fins arribar-hi, hi ha una llarga història al darrera.

Al arribar la democràcia la situació de l’assistència sanitària a Mataró, com a tants altres llocs, era molt deficient. En els anys setanta va ser molt activa la Comissió de Sanitat de Mataró que en línia amb les propostes que s’anaven fent al país proposava mesures concretes per millorar la situació. La lluita per l’ambulatori de Cirera- Molins en va ser una mostra, però els seus treballs van fructificar en la posta en marxa dels nous ajuntaments democràtics. L’ajuntament controlava secularment, per deixa testamentaria, la Fundació del vell hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena que havia començat a fer esforçats intents per superar la vella actuació de beneficència de sants i malats en que es basava la seva història. De la mà de metge joves compromesos havia començat a evolucionar cap a un hospital modern, anomenar aquí al Dr. Josep M. Teniente i d’altres com ell al seu costat és de justícia. L’altre institució assistencial  hospitalària que hi havia a la ciutat era la vella mutualitat l’Aliança Mataronina que patia encara les vicissituds negatives en quan a control, direcció i gestió tenien aquelles entitats d’orígens menestrals i obrers ofegades per la dictadura franquista.

En els primers moments de la Transició, sense encara administració autonòmica, va semblar possible que el desenvolupament  de l’assistència sanitària fos assumida per les administracions locals. Si es repassa l’embranzida que van agafar les regidories de Sanitat dels primers ajuntaments queda ben palesa aquesta possibilitat. Però la implantació de la Generalitat, a casa nostra, la va estroncar. Serien les noves administracions autonòmiques les que agafarien les regnes d’aquest temes. Els ajuntaments, però, no els van deixar de banda, col·laborarien colze a colze amb la nova administració conscients de la seva importància i de la necessitat d’anar plegats. Es va implantar la sociovergència: els dos partits centrals de la política catalana d’aquells moments, dominant els uns els principals ajuntaments i els altres el govern de la Generalitat  van treballar plegats amb molts bons resultats.

Les dues entitats que hi havia a Mataró pugnaven per aconseguir les ampliacions que la ciutat precisava i que cadascuna pretenia per ella sola. L’Hospital va presentar, si mal no recordo, plans i maquetes amb projectes o avant projectes al estand municipal a la Fira, o potser fins i tot a més d’una Fira. L’Aliança va portar a terme una colossal ampliació subterrània, cap en sota, de les seves instal·lacions. L’Hospital, com ha quedat dit, era controlat per l’Ajuntament. L’Aliança, desprès de superar la seva situació anormal pels temps que es començaven a viure, era presidida per un diputat local de Convergència. La lluita estava servida, la tenia que decidir l’administració autonòmica situada entre dos focs i a més no tenia encara els recursos necessaris per fer-hi front: d’aquí, l’anècdota sempre recordada dels “negres de Mozambique”.

Ja entrada la dècada dels noranta, el llavors Conseller de Sanitat, Xavier Trias, va reunir en un dinar als Presidents i Gerents de les dues entitats i els va proposar la construcció d’un nou hospital que superés les precàries instal·lacions que tenien a condició de la seva fusió en matèria hospitalària. La proposta va ser acceptada instantàniament i entusiàsticament. Naixia així el Consorci Sanitari de Mataró entre l’Ajuntament, L’Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena i l’Aliança Mataronina (no confondre amb l’actual Consorci de l’Hospital que és posterior). Naixia ajuntant l’activitat en les seves velles instal·lacions a l’espera de la construcció del nou hospital. Els serveis mèdics es van repartir, els equips es van barrejar, els pacients eren atesos per una única gestió. No va ser fàcil, reestructuració de personal inclosa. Una condició, dolorosa, va ser la de que els antics gerents havien de plegar i donar pas a un nou equip directiu unificat. Van ser uns quants anys difícils, amb problemes de tota mena: de personal, econòmics, d’atenció sanitària (les urgències, al vell edifici de l’Aliança eren denominades col·loquialment “Calcuta”), de crisi i controvertides decisions dels equips directius. Però l’esforç va reeixí i la proposta i l’aposta del Conseller Trias es va materialitzar en el nou hospital que ara tots coneixem.  Novament fora muralles, com al segle XVII, ara fora la Ronda de Mataró, l’autopista. El Consorci Sanitari de Mataró va fer entrega de l’esforçat treball de tots els que hi van contribuir al nou Consorci Sanitari del Maresme integrat ara exclusivament per administracions públiques: La Generalitat, que havia finançat la construcció del nou equipament i que assumiria el cost del seu funcionament, l’Ajuntament ja en una posició secundaria i el Consell Comarcal complementàriament. Les històriques entitats que havien conduit el procés van seguir la seva via al marge de la qüestió de l’atenció hospitalària.

4. El cementiri de Les Valls.

Una mosca va fer sobreeixir un vas que estava massa curull, la Necrobia ruphicoli.

El cementiri de l’època  moderna de Mataró és el anomenat cementiri del Caputxins per haver-se edificat allà on hi havia un convent d’aital ordre monàstica, fora vila llavors. És un cementiri mediterrani, d’aquells situats dalt d’un turó, ben visible, orientat i solejat i amb bones vistes. Com d’altres n’hi ha, el de Sinera (Arenys de Mar) sense anar més lluny. La dita: “Si aneu a Mataró, aneu al cementiri i a l’escorxador”.

Agapit Borras ha explicat la correlació que hi ha entre les diverses fases del vell cementiri dels Caputxins i el desenvolupament urbà de la ciutat. A cada època, més o menys, es correspon una fase del cementiri. Seguint aquesta explicació era lògic que el creixement urbà descontrolat dels anys 60 i 70 del segle passat tingués la seva plasmació en la forma i els espais que pretenien resoldre les necessitats creixents de nínxols que van anar superant els límits i les possibilitats que tenia l’espai inicial. Alhora, el van començar a encerclar els nous assentaments urbans que van créixer en aquells temps: Molins (alts i baixos), Vista Alegre, Rocafonda, L’Esperança. Els comptes de les possibilitats de nínxols disponibles van neguitejar a l’Ajuntament democràtic des del seus inicis. Hi havia un problema previ a resoldre: el cementiri era privat, era propietat de la parròquia de Santa Maria. Dels pocs cementiris privats que hi havia a Espanya segons es va saber. Una complexa negociació va permetre portar la propietat al comú i també amb ella les responsabilitats i maldecaps del seu manteniment i futur. Problemes amb la mida de les boques dels nínxols, recerca desesperada de nínxols no utilitzats o abandonats, decrepitud de les instal·lacions, ... També, pel cantó positiu, la integració del cementiri dels “espiritistes”, dels que no eren acollits, o no volien ser acollits, per l’Església situat a l’esquena del cementiri catòlic sense comunicació, però. Mentre tant, la mosca (també coneguda com la mosca del cementiri) cada vegada importunava més als veïns que lògicament es queixaven amb els seus habitatges a l’altra banda del carrer on hi havia el cementiri vell. Calia anar pensant en fer un nou cementiri.

Una cosa potser poc coneguda va ser l’intent de fer-lo amb una concessió administrativa que aportés el finançament privat necessari. Una obra d’aquesta envergadura no val quatre rals. Les converses i el projecte va avançar força fins el moment en que es van posar sobre la taula les condicions econòmiques que resultarien de la concessió, i el Govern del moment no es va veure en cor de traspassar als descendents dels futurs usuaris els costos que representava la operació i va abandonar aquesta via amb la sorpresa i incredulitat dels promotors. Comparativament amb el que costava un nínxol en una instal·lació secularment amortitzada –com era la del cementiri del Caputxins- el preu dels nous nínxols era exorbitant ja que havia de comprendre els serveis generals necessaris. No va haver més remei que anar a la construcció directa d’un nou equipament amb fons (endeutament) municipal carregant al conjunt de la ciutadania les despeses generals que representava.

La discussió sobre la futura ubicació del cementiri va ser objecte de polèmica tota vegada que ningú volia un equipament d’aquesta mena a la vora de casa seva, i el terme municipal de Mataró dóna pel que dóna, especialment per la seva costeruda orografia. Argument que es pot entendre, encara que té molts elements de temors i pors potser ancestrals. La decisió per resoldre aquest nou problema va ser contraria a la consideració tradicional del cementiri mediterrani: en lloc de que fos ben visible es va optar per una construcció modular que anés encaixonada i mig dissimulada dins d’una vall situada sota la urbanització de Can Vinardell, al començament del camí cap al Parc Forestal, sobre les llavors encara pistes dels exàmens de conduir. Crec que els arquitectes que van fer la proposta i la van materialitzar van aconseguir el que es pretenia. Aquest nou equipament d’un abast amb uns límits temporal que no podem precisar però segurament molt llargs, podia haver estat molt polèmic en el seu desenvolupament, però el temps transcorregut des de l’inici de la seva construcció (es van fent a mida de les necessitats) ha demostrat la seva virtualitat.

5. L’urbanisme: La Nova ciutat: Aquesta sí que és la feina dels nous Ajuntaments. De la ciutat desgavellada que es van trobar el 1979 a aconseguir una ciutat físicament cohesionada i ben comunicada.

Calia fer moltes coses. Algunes van comportar canvis en les idees establertes, d’altres temps i paciència, d’altres la sort i l’aprofitament de les circumstàncies: la Porta Laietana, el Camí del Mig, la Via Europa, el Parc Central, són els exemples més pregons, però en podríem parlar d’altres: la Ronda dels Països catalans, les Rondes del mig: Mistral,  Dr. Ferran, Dr. Turrò, Rocablanca, Bellavista, ...

-El Parc Central era el somni dels higienistes Melcior de Palau i Emili Cabañes del 1878. S’havia mantingut el somni des de llavors, fins i tot en les èpoques més difícils. La torre coneguda com del “milionaris” al Passeig de la Geganta n’és l’exemple per la seva excepcionalitat. Però, l’Alcalde Crespo va dir a començaments dels 70 en els temps de la redacció del PLaMat-71 que “si no era una zona verda que fos una zona parda”. I ara, cent anys desprès es podia tornar a contemplar amb uns altres ulls fruit de les circumstàncies del moment. En lloc d’un lloc d’esbarjo fora la ciutat, en el seu límit nord, vés per on, ara seria un veritable Parc Central, un parc en mig de la trama urbana. La urbanització de tot l’espai comprés entre Cirera (el torrent de la Pólvora) i la Llàntia (el torrent de Can Boada), des de l’autopista que tancava la ciutat per dalt fins  al Passeig de la Geganta ho va permetre. Tres plans parcials i cinc sectors d’urbanització especial treballats alhora vam omplir aquell gran vuit i van lligar la ciutat desgavellada per la seva part alta. Algun dia, aquest procés molt complex portat per la mà incansable i competent de l’Honorable Salvador Milà serà explicat convenientment.

-La Via Europa té una història, suposo que coneguda,  per explicar. No sorgeix del Pla General del 1977. Aquell Pla dibuixava una estructura urbana complicada en forma d’una Ronda paral·lela al Passeig de la Geganta per sobre del Parc que mantenia. Era un dibuix de ciutat més lineal allargant-se de nord-est a sud oest. De molt difícil execució, orogràficament complicada ja que calia anar tallant els morros dels turons que baixaven cap el pla. Havia de passar per sobre d’equipaments i construccions ja existents... Va ser un enginyer forà qui va proposar al 1984 una innovadora proposta que trencava aquest esquema i dibuixava una nova via que el tallaria perpendicularment, portant a la Plaça Granollers a esdevenir una ròtula central de la Nova Ciutat. Seria una via que uniria els “burots” de la Plaça Granollers amb la futura autovia que tenia la reserva feta sobre el paper però de la que encara no se’n sabia res. Era una proposta que juntament amb les Rondes del Mig donava una nova visió de la trama de la ciutat i que ajuntava tots els barris penjats, o despenjats, cap a un nou punt central: la Plaça Granollers. Era la superació de la vella ciutat emmarcada per les Rondes i anava cap a una Nova Ciutat que comprenia tots els barris sorgits del desgavell urbanístic del “desarrollisme”.

La Via Europa tenia, però, una dificultat. ¿Com es finançaria una obra tan colossal? El canvi de criteri del Govern Central de convertir la perllongació de l’autopista del Maresme d’autovia lliure en autopista de peatge ho va facilitar. “De lo perdido saca lo que puedas”, va ser l’actitud amb la que va afrontar l’Ajuntament aquest canvi. I així va obtenir algunes contrapartides: la gratuïtat del tram de la nova autopista al seu pas per Mataró convertint-lo en una Ronda, la regeneració de la platja, l’enderroc del viaducte que enllaçava la vella autopista amb la N-II a l’entrada de Mataró, i el tram central de la Via Europa.

Els laterals i els parcs que hi ha a banda i banda de la nova Via Europa van anar a càrrec dels sectors d’urbanització que van sortir per sobre del camí de la Geganta, era la seva aportació a la utilització residencial d’aquells terrenys, però els serveis generals que representava la Via Europa no podien anar a càrrec d’ells i sort en vam tenir d’aquell pacte amb el Govern Central com a compensació per la conversió d’autovia en autopista.

-El Camí del Mig amb tota la seva amplada i que han donat una nova entrada des del cantó de Cabrera és fruit de la urbanització dels terrenya agrícoles del Pla d’en Boet esdevinguts polígons industrials.

-La Porta Laietana mereix algun deteniment. L’enginyer municipal Jordi Buscà va dir que seria difícil enderrocar el viaducte de l’entrada de Mataró que comunicava l’autopista amb la NII malgrat que ja no tenia sentit un cop oberta la variant i la continuació de l’autopista per dalt. Els enginyers de camins del Ministeri serien poc inclinats a destruir una obra seva, però, com he explicat abans, les circumstàncies van ajudar-hi. La dinamita va fer el seu comés i va sorgir una entrada nova més suau amb el paisatge i amb la seva funció. Els tres stops que calia fer abans per entrar des de la N-II cap al Camí Ral van ser substituïts per una formidable rotonda que es va veure ressaltada per la ubicació de l’escultura de Rovira Brull “Laia l’arquera” que ha esdevingut una nova icona de la ciutat. Per cert, l’escultura va ser possible gràcies a la bona entesa amb la Diputació de Barcelona que va pagar els seu cost.

6. L’economia: el Tecnocampus. 

“La nova fàbrica de la ciutat” en paraules d’una de les principals impulsores, la Pilar González Agápito.

Crec que per entendre una comunitat cal preguntar-se d’entrada: ¿De què viuen aquesta gent?. A grans trets: Del seus recursos naturals? El sector primari. Del seu enginy transformador? El sector secundari. Dels seus atractius, de la seva importància administrativa o la seva ubicació geogràfica? El sector terciari. Mataró en els darrers segles XIX i XX era una ciutat industrial com és ben conegut.

L’empenta de l’Escola d’enginyeria tècnica industrial (electrònica, informàtica, telecomunicacions), impulsada per l’Alcalde Joan Majó pretenia en el fons fornir de quadres mitjos per les empreses locals. Ja es veia per on aniria el futur de la indústria, i més el de la nostra, amb un teixit empresarial prim i fràgil.

Superades velles ambicions universitàries que es van intentar i que no van aconduir enlloc, l’actuació pragmàtica s’imposava. Però em sembla que vam fer tard en aquest objectiu centrat en la industria local. Els anys 80 i 90 dels segle passat van veure la desindustrialització de Mataró. El tèxtil s’acabava, anava desapareixent, subsector a subsector, per l’envestida de la globalització. Alguns empreses no s’hi van adaptar ja d’entrada, van ser les primeres en plegar. D’altres van lluitar de valent per intentar sobreviure. Una empresari molt important em va dir que enlloc de vendre mitges venia capses per embolcallar les mitges. Van sortir intents per adaptar-se a les noves circumstàncies: el “pronto moda”. Alguns van reeixir i encara són vius (ben pocs), però la majoria no van arribar a surar en mig de la gran tamborinada que s’ha endut l’industria de mig món, concentrar-la en l’altre mig. Des de l’Ajuntament es van fer meritoris esforços per apuntalar aquest intents, però no van ser suficients. Calia buscar el futur.

El Pla director de la Societat de la Informació és del 1999. S’albirava el futur que venia, però llavors era més intuïció que certeses. Una anècdota per explicar-ho millor: un dels treballs inclosos en aquell Pla informava a tall de reportatge d’una  manifestació davant de l’Ajuntament de ciutadans indignats per la caiguda del servei de Wiffi al seu barri, tal com havia passat no feia gaire temps amb d’altres serveis bàsics com l’aigua. Wiffi a l’any 1999! Sí, sols fa vint anys, però llavors es va considerar com una excentricitat. No sabíem quasi de què ens parlaven. L’autor era un jove periodista arenyencs que desprès desenvoluparia una activa vida professional en el sector de la comunicació digital: en Toni Esteve.

D’aquell Pla en va sortir el Tecnocampus que no era sols una (o més) escola universitària sinó el plantejament per tota la ciutat de l’adaptació a les noves tecnologies: l’administració, les empreses, els ciutadans, les entitats, l’ensenyament, la comunicació, ... Era imbuir a la ciutat dels nous temps que venien. Curiosament, el Govern Central, a Madrid, posaria en marxa l’any 2004 el Plan Avanza que en termes generals era el que s’havia previst a Mataró  uns anys abans.

Es van fer moltes coses llavors, ara potser sols queda la visió de la potència que han agafat els estudis universitaris, 3500 alumnes, als edificis del costat de la Porta Laietana que ja s’han quedat petits i que sols fa deu anys que es van inaugurar. S’hi va integrar allí l’altra escola universitària que hi havia a Mataró, la dels estudis empresarials, també Cetemmsa, i s’hi van afegir i ampliar altres estudis de l’àmbit sanitari i s’hi va integrar Mataró audiovisual.

Es va construir el complex del Tecnocampus en mig de la Gran Recessió i va ser una valenta decisió de l’Alcalde Barón de no aturar el projecte per les dificultats financeres que comportava que podien haver fer reconsiderar-lo tot, però que ja llançat no podia tenir aturador.

El futur va per aquí, a ulls d’ara no hi ha dubtes. Crec que llavors, més enllà de les pugnes polítiques, en el fons tampoc n’hi havia. Recordo l’astorament del que fou brillant alcalde de Sabadell, l’Antoni Farrés, quan va ser encarregat de portar endavant el tema de Localred, la xarxa municipal de temes de la que ara es coneix com a Revolució Digital. “Nois, va dir, això canvia cada dia!” No cal adormir-se. 

D’això es tracta.

L’espai el temps.

És evident que el port, la planta de la brossa, l’hospital, el cementiri de les Valls, la Via Europa, el parc nou i la Porta Laietana, el Tecnocampus, són per molt temps, han marcat el pas d’una mena de ciutat a una altra. Poden desaparèixer? No ho crec pas. Potser sí, no ho sé. Tantes coses arrosseguem d’altres moments... llavors també van ser batzegades: els “vapors” sense anar més lluny, dels que sols en queden restes i xemeneies, o les esglésies i convents que han marcat també la construcció de la ciutat ara dessacralitzada, ... Ara bé, per pensar la importància de les batzegades hagudes i albirar les que poden venir hem de tenir presents l’espai i el temps. 

L’espai: Som el que som. No som el que potser voldria que fóssim. Som una ciutat mitja a tocar de la gran urbs, Barcelona, i crec que ja integrats a ella. Lleida, sense anar més lluny, té la mida de Mataró, però la seva ubicació geogràfica i les seves característiques (de què viuen?) són ben diferents a les nostres. Cal estar ben atents a les dinàmiques econòmiques i demogràfiques que s’estan produint arreu del món, no sols a casa. Concentració urbana, nova geopolítica, limitacions de recursos...

El temps: ah, els temps que corren! Mirant endavant, són temps complexes, amb possibilitats d’anar endavant, però també d’anar cap endarrere.: transició energètica, revolució digital, canvi climàtic, fins i tot, no sé si té gaire cabuda en els nostres pensaments: el transhumanisme.

Políticament: hem viscut temps excepcionals, el pas d’una dictadura a una democràcia. Esperem que mai més tornin a ser-ho d’excepcionals per aquest motiu i per tant que no s’hagin de produir masses batzegades d’ordre polític sinó continuïtats en els projectes i les feines de gestionar una col·lectivitat democràticament. La democràcia és rutinària i avorrida.

Però ara, són temps rutinaris? Sense batzegades?: Tant de bo! Però no serà així. La dinàmica de les societats és tant forta avui que no podem fer gaires plans per el demà passat, ni pel demà. A on serem en el món d’aquí poc?  Com ens afectarà tot el que estem veien al entorn nostre cada dia? Una reflexió sobre el llibre del Sr. Llovet: “Mataró, dels orígens...”. És de l’any 2000, acabant abans, el 1997. Caldria ampliar-lo a aquests darrers vint anys.

Futures batzegades?

 Imprevisibles, sempre n’hi pot haver.

Resultats de dinàmiques: canvi climàtic, transició energètica, revolució digital,...Els transports i la mobilitat, per exemple. La ocupació i les empreses, la base econòmica de la nostra ciutat.

Noves administracions per administrar nous espais de convivència. Potser ja va sent hora de pensar que les administracions sorgides de la fi de l’Antic Règim a començaments del segle XIX han d’adaptar-se a la nova societat post- post industrial. Això sí que seria una forta batzegada!

Però això queda per les generacions més joves. Nosaltres, la meva generació, ja va fer el que li tocava fer, o va poder fer, al seu moment. Ara d’altres és la feina, tant si hi estan per ella com si no hi estan. Són els seus components els que s’han d’enfrontar al seu futur. La noia aquesta sueca, Greta Thunberg, diu: vostès no hi seran a meitat d’aquest segle XXI (segur), però nosaltres els/les que vam néixer amb ell, sí (probable). D’ells és la resposta, de fer batzegades o d’enfrontar-se a les batzegades que vinguin.

Moltes gràcies per la seva atenció.

Mataró, 26 de febrer de 2020