31 de desembre.
Els temps que ens ha tocat viure i els dies que hi vivim. Notes i apunts d'en Manel Mas Estela
31 de desembre del 2017
29 de desembre del 2017
Tips!
Acabem un any atabalat. El “procés” s’ha acabat, o no s’ha acabat? Sí que ha arribat allà on
era previsible que acabés: argúcies, trampes, recursos jurídics, patacades,
empresonaments, pròfugs, esverament, odi, sí, també odi. Els dirigents de tot
això n’eren conscients. Sinó, eren uns inconscients, uns irresponsables,
tant els que varen empènyer aquest desori com els que el van ignorar, subestimar,
o arterament permetre.
N’ha quedat una gran fartanera. Molts n’estan fins dalt,
tips. Tímidament primer, amb una gran reacció ara, tot just paint-la.
La feina dels nacionalistes ha estat persistent, implacable
i impecable. Sols es percebia el seu missatge, relat en diuen ara, que des de
feia temps, els del pujolisme, anava calant com pluja de pastor per convertir-se
en els darrers temps en una tamborinada sorollosa refermant.
Van haver-hi intents de desmuntar l’engany, potser ja massa
tard. En Pep
Borrell va posar els números en clar. Federalistes d’esquerra fent
feina de formigueta. Els partits centrals del país fins fa poc, desfent-se
davant la mirada complaent dels adversaris que hi col·locaven tota mena de submarins.
I llavors va sorgir,
com aigua tumultuosa que trenca el mur de contenció del pantà, la reacció. Front a unes
úniques banderes partidistes que s’havien apoderat impunement de l’espai públic
en varen sortir d’altres institucionals reclamant també el seu lloc visible. Front
unes ocupacions massives dels carrers, en van sortir també ocupacions d’altre
signe. Front una utilització descarada i sense manies dels mitjans de
comunicació públics en va sortir una expressa denúncia i rebuig deixant-los com
factors de part, però fets amb els diners de tots. El que alguns mai havíem volgut
es va materialitzar per esglai nostre: la reacció de signe contrari.
I varen arribar les urnes, no aquelles que van ser amagades
vés a saber on i portades de matinada per utilitzar-les sense cap mena de
validació reconeguda, sinó les de veritat, aquelles imposades des de fora però
que ningú va rebutjar, amb les regles d’utilització clares, conegudes i acceptades
per tothom. I es va constatar el que uns intuïen, o afirmaven, i d’altres negaven
o no volien veure. Els nacionalistes, dividits, el 47,5%, estancats allà on
estaven. Els altres, diversos, la resta, majoria. No hi havia un sol poble amb
un únic clam, sinó que tant en els uns com en els altres hi ha molta varietat,
com a totes les ofertes que pot presentar una societat desenvolupada als seus
aparadors.
Ara, que sabem el que sabem amb més certesa i tenim experiència
i perspectiva per haver viscut el que hem viscut (i el que viurem, si Déu vol),
un petit reconeixement d’afirmació.
L’any que ve cada dia tornarà a sortir el sol i ho farà per
a tothom.
29 de desembre.
27 de desembre del 2017
Por las paredes.
Avui és l’aniversari d’en Serrat. Felicitats, mestre! Que
ens acompanyis molts anys més.
L’any que ve farà 40 anys que va treure a la llum un àlbum que contenia
aquesta gran cançó: “Por las paredes”. Aquest final d’any, d’un any
particularment complicat, val la pena recordar-la.
Mil años hace que el sol pasa
reconociendo en cada casa
el hijo que acaba de nacer,
que el monte dibuja perfiles
suaves, de pecho de mujer,
que las flores nacen discretas
y las bestias y la luz también.
Mil años para nuestro bien.
En cada valle una gente
y cada cala esconde
vientos diferentes.
Mil años, que el hombre y la guerra
dieron lengua y nombre a la tierra
y al pueblo que rindió a sus pies,
la plata del olivo griego,
la llama persa del ciprés.
Y el musulmán lo perdió todo,
la casa, el sueño y la heredad
en nombre de la cristiandad.
reconociendo en cada casa
el hijo que acaba de nacer,
que el monte dibuja perfiles
suaves, de pecho de mujer,
que las flores nacen discretas
y las bestias y la luz también.
Mil años para nuestro bien.
En cada valle una gente
y cada cala esconde
vientos diferentes.
Mil años, que el hombre y la guerra
dieron lengua y nombre a la tierra
y al pueblo que rindió a sus pies,
la plata del olivo griego,
la llama persa del ciprés.
Y el musulmán lo perdió todo,
la casa, el sueño y la heredad
en nombre de la cristiandad.
Íberos y romanos,
fenicios y godos,
moros y cristianos.
En paz descansen esplendores
de amor cortés y trovadores.
Dueños del camino del mar,
no había pez que se atreviese
a transitarlo sin llevar
las cuatro barras en el lomo.
Descansa en paz, ancestral grey
vendida por tu propio rey.
De mártires y traidores
enlutaron tus campos
los inquisidores.
Mil años hace que el sol pasa
pariendo esa curiosa raza
que con su llanto hace un panal.
Y de su sangre y su derrota,
día de fiesta nacional.
Que con la fe del peregrino
jamás dejó de caminar,
de trabajar y de pensar.
Empecinado,
busca lo sublime
en lo cotidiano.
Mil años hace y unas horas
que con manos trabajadoras
se amasa un pueblo de aluvión.
Con sangre murciana y de Almería
se edificó una exposición.
Ferroviarios, labradores,
dulces criadas de Aragón,
caricias de este corazón.
fenicios y godos,
moros y cristianos.
En paz descansen esplendores
de amor cortés y trovadores.
Dueños del camino del mar,
no había pez que se atreviese
a transitarlo sin llevar
las cuatro barras en el lomo.
Descansa en paz, ancestral grey
vendida por tu propio rey.
De mártires y traidores
enlutaron tus campos
los inquisidores.
Mil años hace que el sol pasa
pariendo esa curiosa raza
que con su llanto hace un panal.
Y de su sangre y su derrota,
día de fiesta nacional.
Que con la fe del peregrino
jamás dejó de caminar,
de trabajar y de pensar.
Empecinado,
busca lo sublime
en lo cotidiano.
Mil años hace y unas horas
que con manos trabajadoras
se amasa un pueblo de aluvión.
Con sangre murciana y de Almería
se edificó una exposición.
Ferroviarios, labradores,
dulces criadas de Aragón,
caricias de este corazón.
Y lágrimas oscuras
de los andaluces.
Y la dictadura...
Patria pequeña y fronteriza,
mil leches hay en tus cenizas,
pero un soplo de libertad
revuelve el monte, el campesino,
el marinero y la ciudad.
Que la ignorancia no te niegue,
que no trafique el mercader
con lo que un pueblo quiere ser.
Lo están gritando
siempre que pueden,
lo andan pintando
por las paredes.
de los andaluces.
Y la dictadura...
Patria pequeña y fronteriza,
mil leches hay en tus cenizas,
pero un soplo de libertad
revuelve el monte, el campesino,
el marinero y la ciudad.
Que la ignorancia no te niegue,
que no trafique el mercader
con lo que un pueblo quiere ser.
Lo están gritando
siempre que pueden,
lo andan pintando
por las paredes.
27 de desembre.
26 de desembre del 2017
24 de desembre del 2017
22 de desembre del 2017
No arribar a la llacuna Estigia
A començaments de setembre, el Caront barceloní va embarcar contra la seva voluntat, ara s’ha
vist, quasi bé a la meitat dels catalans cap a un Hades,
però vet aquí que segons el principi d’Arquímedes el seu pes i la reacció
que provoca està impedint que la barca faci el seu camí tal com estava previst.
A finals d’octubre, el Caront
madrileny va embarcar a quasi bé una altra meitat dels catalans, també contra
la seva voluntat com ja s’anava veient, cap a un altre Hades, però al obligar-los a remar ho van fer en la direcció
contraria del que pretenia.
Ahir, des de la riba, espectadors desolats, vam constatar
les dues revoltes: la reacció del pes del uns i l’entossudiment de la direcció a
emprendre dels altres. Malgrat els advertiments, quasi bé precs, que fèiem als Caronts no vam ser escoltats, al
contrari, els
espectadors vam ser menystinguts i blasmats.
Els passatgers de les dues barques estan en un gran estat
d’esverament, els Caronts criden
contra ells, però llurs passatgers no els fan cas. L’un no té prou força per
conduir sol la nau, l’altre pretén fer-ho comandant a distància i així segur
que no ho aconseguirà. Poden continuar un temps així. Quant? No ho sé, no sé pas
si gaire temps. Segur que veurem, n’hi ha d’haver, algun cop d’efecte perquè no
decaigui l’espectacle Si fos així, mentre tant, tot això serà insuportable de
veure-ho i de patir-ho. Corprèn.
Fora bo que els dos Caronts
renunciessin a les seves respectives pretensions, tornessis les barques a la
riba, calmessin als embarcats, i ens tranquil·litzessin a tots.
Avui, a cop calent, és massa demanar ja que de reüll han
anat mirant les revoltes de l’altra barca i de moment això els consola, trist
consol i els embraveix. Però recordem que segons la mitologia, a la llacuna Estigia, per desembarcar els morts, hi
desemboca el riu del mateix nom: l’Estigia,
o l’Estix, que vol dir odi.
Que no quedin en ell els embarcats. Que els Déus ens
protegeixin i que els vents ens siguin favorables.
22 de desembre, l’endemà.
20 de desembre del 2017
Ataràxia.
A Fermín Bocos
Mantinc el costum de felicitar les festes de Nadal i
desitjar un bon Any Nou amb una composició que em faig jo mateix. A més d’una
manifestació d’amistat i d’estima cap a la gent amb la qui et sents relligat
amb més o menys intensitat o contactes serveix també per altres coses: posar
llurs adreces al dia, eliminar dissortadament als que ja no hi són i tenir-ne
llavors un record, i rebre també retorn en forma també de Nadala, o d’unes
simples paraules de cortesia i agraïment, o manifestacions diverses.
A més, ara és molt fàcil poder fer-ho ja que amb un simple
clic al teclat de l’ordinador fas la feina i t’estalvies la postal, el sobre i
el segell, anar a cercar una bústia i saber arribar a temps. Els d’UNICEF, i
tants altres com ells, ho deuen haver notat i mira que durant anys he anat
guardant totes les que rebia de la seva producció ben reeixida.
Un antic company d’escola, de quan anàvem amb bata per Valldemia,
a qui fa molt temps que no veig ja que viu a la capital del Regne em retorna la
felicitació desitjant-me, entre d’altres coses, ataràxia.
Confesso, i així li he dit a ell, que he anat a la Viquipèdia a veure què
volia dir aquesta paraula que jo no coneixia.
L'Ataràxia (en grec antic ἀταραξία) és la disposició de l'ànima
proposada pels epicuris, estoics i escèptics, gràcies a la qual
assolim l'equilibri emocional, mitjançant la disminució de la intensitat de les
nostres passions i desigs i la fortalesa de l'ànima davant l'adversitat, i
finalment la felicitat, que és la finalitat d'aquests tres corrents filosòfics.
L'ataràxia és, per tant, tranquil·litat, serenitat i impertorbabilitat en
relació amb l'ànima, la raó i els sentiments.
Vés per on! Sensacional! Jo que sempre m’he
reclamat d’aquestes escoles filosòfiques, més pel significat que donem
col·loquialment al que representen que al coneixement de les seves doctrines
(hi afegeixo les dels agnòstics), resulta que ignorava aquest concepte.
Gràcies, Fermín! Sempre has fet gala
dels teus coneixements dels clàssics grecs i llatins i sé que algun suc n’has tret i publicat. Algun llibre en
tinc d’autors d’aquestes escoles, fins hi tot m’he atrevit a regalar-ne (“Sobre la felicidad” de Séneca), malgrat que se’m dóna malament
la seva lectura, em costa d’entrar-hi.
Certament, és un bon desig per els temps que
vivim i el que sembla que ens vénen. Tranquil·litat,
serenitat i impertorbabilitat en relació a l’ànima, la raó i els sentiments.
Tota una guia de conducta que no hem d’abandonar i que fora molt necessari que
hi hagués molta gent del nostre entorn més immediat que també adoptés,
especialment aquests temps i aquests dies.
Un bon desig, sí senyor.
19 de desembre. Reflexió del dia de reflexió.
18 de desembre del 2017
A la millor collita del PSC:
Quant vaig deixar la política activa, ara ja fa sis anys, desprès
de mitja vida, vaig tancar aquell blog
que sembla que va ocasionar algun que altre maldecap orgànic. Però, ràpidament en vaig
obrir un altre, aquest. Com que ja no era ningú, o el que digués ja
no importava a ningú, no ha estat motiu de polèmica (ningú s’hi ha interessat,
ni falta que fa), i sense cap pretensió de influir ni de destacar he pogut anar
penjant el que em passava pel cap. Moltes vegades he pensat perquè el mantenia.
Narcisisme?, voluntat de deixar en algun lloc públic (del ciberespai) la meva
opinió o el meu pensament?, exercici mental per estar encara viu? Darrerament
fins i tot he escrit que no sé per qui ho faig o per què ho faig. Però de tant en tant em venen coses al cap, o
em passen coses, o el que veig em suggereix algun pensament que m’impulsa a
escriure'l. Potser, tot plegat, és sols un exercici de voluntat d’expressar
que estic encara viu. Vaja, entre l’un i l’altre, porto ja més de 12 anys
penjant coses a la xarxa, més 2.000 entrades.
Escric menys, ara no és necessari estar present quant ja no
hi ets de present. A més tinc d’altres obligacions per atendre: els meus néts,
que ens ocupen per tal d’ajudar als seus pares (vés per on, el proper dijous
21/12 no hi haurà escola i els haurem d’agombolar mentre els seus progenitors
laboren); l’encàrrec que m’ha fet el company Alcalde de que li vetlli per les
Aigües de Mataró (empresa municipal dels del 1965!), que ho faig de bon grat, sense
sou, i que no em comporta gaire feina i sí satisfaccions; el viure sense gaires
neguits, amb temps per continuar pedalant dalt la bicicleta, llegint o pensant
en viatges, o cuidant els amics; vetllar per meva la salut, amb pastilles sols
estic a 117 de colesterol, però ja vaig amb les artèries apedaçades; estar
atent a l’actualitat, però mirant-la a distància, com a espectador ja; pensar,
satisfet, amb tot el que he pogut fer amb els meus companys pels meus veïns i
conciutadans. Res, vida de jubilat, procurant estar atent al que passa al meu
voltant, intentant comprendre, debatre-ho amb d’altres que estan en la mateixa
situació i tenen les mateixes dèries. Ah!, mantinc, com alguns sabeu, una
presència poc notòria a Twitter
que ha esdevingut una nova finestra al que m’interessa, que no és a tot i a
tothom.
M’ha agradat aquesta iniciativa de fer un grup de WhatsApp
de “La millor collita del PSC”,
gràcies Isabel,
i molt encertat el nom, certament vam ser la millor collita de llarg, eren
altres temps. Em permet saber alguna cosa dels seus components, dels que hi
volen participar. Em fa reviure les cares i els personatges que vam compartir
un tros del camí de la vida i que desprès, escampats pel territori no hem
tingut ocasió de tornar a saber els uns dels altres, llevat d’algunes
excepcions que mantenim alguna esporàdica relació. Amb algun dolorós decés; n’hem deixat algun/alguna pel camí, aquest
darrers temps han estat, ho són encara, molt convulsos. N’hi ha que encara
estan molt en actiu, la seva edat els ho permet o els obliga. Pel que sé dels
de la meva “quinta” no estan gaire allunyats del que faig jo. A tots els
recordo, us recordo, amb consideració, pel que vam compartir, pel que vam
gaudir o patir, pel que em van ensenyar en lo bo i en lo dolent, pel que em van
estimular o reprendre, pel que vàrem fer plegats del que n’hem d’estar
orgullosos, pels temps que ens va tocar viure amb les seves grandeses i
misèries, pel que vam veure de prop i viure amb més o menys presència,
protagonisme i intensitat.
Companys, companyes, que els vostres dies siguin llargs i
les vostres vides ben acomplides. Una abraçada a tots.
17 de desembre.
15 de desembre del 2017
Empedrat.
A en Quim
Les enquestes
publicades, fins ara, diuen el que diuen. El resultat al vespre de dijous
que ve serà el que serà. No sé si coincidiran, veurem. El cert és que vivim
unes eleccions anòmales. Per com s’hi ha arribat, pel contingut de la campanya,
per la situació d’alguns candidats rellevants, ... Punt i final del “procés”;
punt i a part, només; coma i a seguir? Ja ho veurem a partir del 22. Aquell
dia, amb els resultats a la mà, especulacions de tota mena amb una orella
pendent de la rifa de Nadal.
Potser sí que el país no està partit en dos blocs com
diu l’Obiols, però em sembla
evident que està esqueixat, esquinçat (segons
el Fabra: Rompre, fer trossos (un
teixit, paper, pell, etc.) amb una estirada). L’estirada ha estat
prolongada en els darrers temps i forta, amb perseverança i a cops amb batzegades
espectaculars. El teixit, en aquest cas social, de la societat catalana, bé,
dels seus components, aquells que viuen i treballen aquí, se’n ha ressentit i
costarà molt tornar a sargir-lo. Fins i tot dubto de si hi ha massa ganes de
fer-ho, veig massa voluntat d’identificar-se, d’imposar-se als “altres”, als
qui siguin, d’esclafar-los. Llevat d’algunes
veus que ho demanen, i algun candidat que ho proposa, i potser -més que tot- ho desitgen (ho desitgem), no veig pas a la majoria, a banda i banda, estar per
la feina.
A menys que les previsions demoscòpiques i la realitat de
les urnes sigui molt diferent, del cantó que sigui, tant li fa, no s’albiren –al
menys jo no ho sé veure- voluntats d’assossegament, d’intentar comprendre a l’altre,
de dialogar, de pactar. Clar que això representaria assumir per part dels
contendents la necessitat obligada de recular d’alguna manera de les posicions
mantingudes fins ara. Un em va dir: “No
hem arribat fins aquí per ara desdir-nos, patirem el que sigui per un futur
diferent!”. Podeu interpretar-ho del cantó que més us plagi, dels uns o
dels altres, però manifesta un enrocar-se en els propis principis, voluntats i
identitats sense admetre que cal arribar a un nou punt d’equilibri. Perquè d’això
es tracta, d’equilibri, de tornar al fidel de la balança amb els pesos
corresponents que facin el contrapès necessari. No hi ha tot un poble, no hi ha
un sol poble. En les societats modernes, no sotmeses a cap imperatiu suprem com
en l’antiguitat, hi ha gent, gent amb
afinitats diverses i a vegades contradictòries que pensen, actuen i viuen de
moltes maneres. Unificar aquesta gent diversa vol dir acceptar les seves
diferències i trobar els mínims comuns denominadors per que convisquin plegats
i fer-ne d’ells màxims comuns múltiples.
L’empedrat, amb el bacallà esqueixat (ara que hem constatat
que el tenim), les mongetes o cigrons, unes olives (i si hi posem també
tàpares?), el tomàquet, una mica de ceba i pebrot, i un bon raig d’oli, és un
dels plats tradicionals de casa nostra, ben mediterrani. És menja d’estiu, al
menys així ho he vist sempre a casa. Haurem d’esperar el bon temps, els bons
temps, perquè ens el portin a la taula? Pitjor, ens el portaran? Esperem que sí.
.
15 de desembre.
9 de desembre del 2017
Irresponsables.
En Jordi Amat afegeix
un epíleg més al Llarg procés.
Allà era “Matar al Cobi”, ara acaba
de treure un pamflet (així el qualifica ell), “La
confabulació dels irresponsables”, en el que exposa com ha anat
evolucionant el pensament i el sentiment nacionalista d’un temps cap aquí, fins
al dia d’avui, el pas del catalanisme al sobiranisme i d’aquest a l’independentista,
ara predominant i a on ens ha deixat tot plegat.
Molts hem dit o pensat, potser en privat, que l’operació de
fer un nou Estatut va ser el desencadenant de tot això. Potser sí que era una necessària
operació estratègica per sortir d’un atzucac constitucional, que alguns no
vàrem entendre prou llavors, i avui encara, en tenim dubtes. Però desprès del 11-M i les
seves conseqüències hauria estat convenient un gir tàctic que no es va saber, o
voler, fer. Desprès, també s’hi van
sumar altres coses.
Em temo, però, que li esperen més epílegs ja que la pel·lícula
no s’ha acabat. S’han esquinçat masses coses, s’han desvetllat vells fantasmes,
s’han enderrocat molts ponts, s’han creat molts sentiments positius i negatius.
No sé pas com ens en sortirem tots plegats de tot això, però em penso que en
tenim per força estona.
Les darreres pàgines de l’últim capítol “Un llarg epíleg”, (ja he dit que em sembla que n’hi hauran més)
són sagnants cap els que han conduit el procés:
“Quan l’hora greu es arribada, Els segadors sonen com un
comiat d’un funeral de segona. No hi ha alegria. No hi ha joia. Hi ha el rostre
de la pena. Perquè tothom sap que, més enllà de les paraules, més enllà de la
mobilització, no hi havia res de sòlid. Hi havia relat, hi havia energia, hi
havia il·lusió, hi havia un nou demos, però no hi havia política perquè s’havia negat la realitat.”
......
“El desconcert és que les elits governamentals ho sabien,
com comencem a descobrir, però ho havien silenciat. No convenia. Durant temps i
temps s’havia tractat d’anar consolidant socialment el relat il·lusionant per
tal d’eixamplar la mobilització permanent.
.....
Però quan desprès d’anys de relat ens despertàrem el dia
que la puresa s’havia de concretar en quelcom tangible, més enllà de centenars
de persones compromeses, no
hi havia res de sòlid.”
9 de desembre.
1 de desembre del 2017
Jonàs
Aquest any, a començaments de la tardor, vam estar a Aquileia visitant la seva basílica.
Per les informacions existents aquesta construcció ha experimentat molts canvis
al llarg del temps degut a les vicissituds que sofrí la població en els
llunyans temps en que era fronterera. Ara uns construïen, ara d’altres destruïen,
més endavant es refeien, ... Sembla, però, que els mosaics del terra de la
basílica són paleocristians, del s. IV, i s’han mantingut en un raonable estat
de conservació i és el que mereix la visita.
Entre les variades i múltiples figures que mostren els
mosaics n’hi ha una relativa a la història de Jonàs.
Per les noves generacions, que no han estudiat Història Sagrada com ens va
tocar a nosaltres, no els deu dir res ja que segurament no n’han sentit a
parlar mai. Jonàs va ser un dels profetes menors descrit en l’Antic
Testament i recollit també en les altres religions
del Llibre. Sembla que Déu li va encarregar anar a Nínive per que reprengués als seus habitants la mala vida que
portaven, però ell en lloc d’anar-se’n cap a l’est que era cap on havia d’anar
s’embarcà en un vaixell cap a l’oest, defugint de l’encàrrec. La navegació va
ser sotragada per un violent temporal que sols es va calmar quan els mariners
van llançar a Jonàs per la borda de cap a mar. Val a dir que ho varen fer a
petició pròpia, ja que entenia que així calmaria la fúria divina que havia
desfermat el temporal. A la mar, Jonàs va ser engolit per una balena
(o una altra mena de peix gros, o monstre marí) i desprès de romandre tres dies
a la seva panxa va ser regurgitat a una platja. Fruit dels tràngol no li quedà
més remei que complir l’encàrrec que Déu li havia efectuat i anà a Nínive a fer el seu comès.
Res, que m’ha vingut al cap aquesta història. Potser hauria
pogut aprofitar la postal que vaig comprar a la botiga de records de la
basílica per fer la Nadala d’aquest any, però no. Ja en tinc d’altres.
1 de desembre.
30 de novembre del 2017
Creences
Els humans al llarg de la seva evolució han tingut
“creences”. Davant el que no comprenien s’empatollaven un conjunt de supòsits
per explicar-s’ho i fins hi tot bastien estructures socials i polítiques per
justificar-los i desenvolupar-los. Al seu torn aquestes estructures esdevenien
eines de poder que enlloc d’explicar i desvetllar el que no s’entenia eren instruments
de control social i de dominació.
La força de la raó, els avenços de la ciència, fins i tot l’absurd
dels mecanismes esotèrics, va anar desentrellant moltes de les incògnites que
contempla la vida, i especialment la humana. No ha estat fàcil, les
resistències a veure-hi més clar, a entendre-ho tot millor, han estat fortes,
encara ho són en molts aspectes de la vida. Però, en una progressió geomètrica,
aquestes resistències es van vencent. Queden moltes incògnites per desvetllar
encara, però cada dia són més els “descreguts” de velles creences.
Malgrat els formidables avenços socials que hem assolit com
a espècie, la inseguretat de molta gent i especialment la manca de dirigents
que siguin capaços de convèncer-nos d’escollir camins de progrés fa que
s’adoptin noves creences. Sorgeixen, si, noves creences a les que molts
s’aferren per superar els seus neguits. Neguits d’un món complicat, com ho ha
estat sempre, però que ara hauria de ser més entenedor. Potser el que interessa
a estructures muntades sobre les antigues creences, a la vista del seu
descrèdit, es engiponar-se’n de noves per continuar mantenir posicions de
privilegi. O potser n’hi ha d’espavilats que veient allò que encara per a molts
està per entendre es fan un cau a partir d’aquests desconeixements substituint
als que posseïen les antigues explicacions.
En la vida de les col·lectivitats humanes les naixents
explicacions es van obrint camí entre el manteniment de les velles. Conviuen,
s’enfronten i fins i tot es barregen. En els nostres dies tot, però, passa molt
de pressa. La informació és global, instantània i, a més, inabastable. Això fa
que per a molts la possibilitat de comprendre, de comprendre cada cop millor la
realitat, els comporti noves temences i basteixin noves creences. Potser
esotèriques com ho han estat durant molt temps, inversemblants, regressives.
No està determinat enlloc que la història de la humanitat no pugui experimentar
retrocessos, i està bastant documentat que podem fins i tot arribar a
autodestruir-nos. Decadència, subjugació, desaparició...
Ara es dona molta importància a l’acció col·lectiva com a
forma de treballar els reptes amb els que ens enfrontem. L’”empoderament” de la
gent es diu. Uns quants, més que no pas abans, ho poden assolir, però
segurament molts no ho podran fer, encara els falta molt coneixement per
arribar-hi. I qui sap si n’hi ha que ni ho pretenen. El que ens falta, i no
se’n parla gaire, són dirigents, gent que amb superior i format criteri
dirigeixi, doni pautes, desbrossi camins de més futur, miri cap endavant,
proposi decisions. Ens sobra gent que sense gaire senderi estigui al davant de
les societats, ens sobren insensats que sols fan que engalipar al personal per
mantenir les velles estructures, per mantenir-s’hi.
30 de novembre.
13 de novembre del 2017
La situació.
Vaig escriure no fa gaire que havia deixat d’escriure, per
cansament, per avorriment, per embafament, ..., per què, per qui, deia, i també
perquè em semblava que m’aniria repetint, que tornaria sobre coses que ja havia
dit i que era cansí repetir-les. La imatge del hàmster en la seva roda és per
mi molt visual i certa. En els darrers dies l’hàmster ha accelerat (embogit?)
la seva marxa, però continua allà mateix, cansat, molt cansat, ell i nosaltres també de mirar el seu exercici.
Una i altra vegada em ve a la memòria l’acte que vaig
protagonitzar a Calella set anys enrere.
El 2012 el vaig penjar d’aquest blog: http://magrinyar.blogspot.com.es/2012/10/me-asombra-lafacilidad-y-simplicidad.html
“Els que es vulguin plantejar anar cap a una altre
sistema polític o cap una altra vertebració de les comunitats de la “pell de brau”, suposo que s’ho plantegen això (és possible capgirar
l’ordenament en el que fins ara estem?). No els veig pas per la
via violenta, tant per les pròpies manifestacions públiques com per les nul·les
possibilitats existents. Queda, doncs, la hipotètica via de la renuncia de
l’actual status quo pels que en
són avui els seus dipositaris. I certament, no hi veig gaires possibilitats
tampoc per aquesta via.”
D’això, com deia, ja fa quasi bé set anys que
ho vaig manifestar en un acte públic. Oi que és cansí, que fa basarda,
tornar-hi? Però en aquest temps s’hi han dedicat molts esforços i molts neguits
que estan resultant balders, encara que alguns es varen creure que amb una
tarda al Parlament de la Ciutadella n’hi hauria prou. No és hora d’aturar-se i
pensar-s’ho tot una mica? D’assossegar-nos? De veure –sobre tot explicar- què
és possible i què no ho és? Sortir de la roda i mirar si la gàbia és gaire gran
i si està endreçada? Si la podem millorar o no, i sobre tot, com podem fer-ho
sense esqueixar la comunitat, sense rosegar-nos entre nosaltres?
Retòrica, il·lús, torna al teu cau, perquè xerres?
N’hi ha molts que ho fan, i barat.
13 de
novembre.
11 de novembre del 2017
En la mort de la “nena” Marta.
Et vaig veure per primera vegada
ara farà cinquanta anys, en tenies quatre. M’acabava de prometre amb la teva
tieta i vaig anar a conèixer la meva futura família que encara n’és, cada cop
–amb el pas del temps- més reduïda.
Vas créixer, et vaig veure
créixer i esdevenir, desprès de llicenciar-te a ESADE, en allò que els meus
fills en deien mig en broma una executiva agressiva. Si no vaig errat, la teva
vida professional sempre va estar amb els alemanys de BDF Tesa. Vas viatjar
molt, en les teves responsabilitats laborals, reunions, convencions, fins que
la malaltia t’ho va permetre i vas complir amb les teves responsabilitats quasi
bé fins al darrer dia. Tinc la sospita de si vas posar massa per endavant la
teva feina en la que eres, segons diuen, brillant.
Et vas casar ja fa més de vint
anys amb en Ferran que t’ha acompanyar fidelment i abnegadament fins avui i vas
decidir no tenir fills. Us agradava viatjar, no grans viatges, però sí
escollits. En vam compartir alguns, a Itàlia, a Viena, a Berlín. També us agradava sortir
a menjar a bones taules, o al menys a escollides taules. Desprès la feina,
sempre la feina.
Seguint la tradició familiar de
la generació dels meus pares, els diumenges ens aplegàvem a casa a dinar i a
fer una bona estona de sobretaula. D’esports i de televisió en parlàveu amb els
joves, eres esvalotadora, suposo que aquí et deixaves anar una mica. Recordo,
sempre ho recordarem, aquell dinar tots plegats al delta de l’Ebre en que ens
van haver de reconvenir de que fèiem massa xivarri.
Però, un bon dia, ara no me’l
trec del cap, al febrer del 2105, et vàrem preguntar si et passava alguna cosa
i vas dir que no, però pocs dies desprès vas anunciar a la teva tia que ja érem
molts a dinar –havien apareguts els nostres néts- i que vindríeu de tant en
tant, més espaiadament. I no et vàrem tornar a veure. I no ens vas voler tornar
a veure, no vas voler veure a ningú, a ningú que et preguntés què et passava,
et vas recloure a casa i per telèfon ens deies que estaves bé i no volies
parlar del que tots sabíem: de que no ho estaves de bé.
M’he tornat a llegir la carta que
et vaig enviar per l’abril del 2016, i la teva resposta que em vas fer,
l’última. Em deies que tenia raó, però que no eres capaç d’enfrontar-ho. I
així, hem arribat fins aquí: avui te’n has anat, ens has deixat. I ens has
deixat amb la recança que tindrem sempre de pensar si no t’havíem d’haver
collat més, potser vam respectar massa la teva voluntat i tossuderia, potser
hauríem d’haver-te tret el cap d’estruç (m’ho vas dir tu) del forat on estava.
Però, ara ja no hi ha res a fer. Els designis de l’Altíssim són inescrutables.
I no em queda més remei que refugiar-me en els records i anar a buscar la
poesia d’en Martí i Pol:
Em costa
imaginar-te absent per sempre.
Tants de records
de tu se m’acumulen
que ni deixen
espai a la tristesa
i et visc
intensament sense tenir-te.
....
No tornaràs mai
més, però perdures
en les coses i
en mi de tal manera
que em costa
imaginar-te absent per sempre.
11 de novembre.
29 de setembre del 2017
Premonició?
Darrerament he deixat d’escriure. Per a què? Per a qui?, em
pregunto i no em sé respondre. Ara ho torno a fer per recordar que fa
exactament tres anys vaig escriure una entrada: http://magrinyar.blogspot.com.es/2014/09/espectador.html
Premonitori? Ca!, no calia ser gaire saberut ni bon endeví
per pensar que anava errat. Sí que tenia
l’esperança, molt fràgil, que les posicions diferents s’anessin modulant i no
es consumés el que predeia. Però, ai las!, no ha estat així sinó tot al
contrari. Les posicions s’han enrocat encara més en aquests tres anys.
Confrontació total a hores d’ara. Esperem que la meva darrera asseveració, que
l’espectacle sigui sanguinari, estigui completament equivocada. Aquestes situacions
se sap com comencen però mai com s’acaben, amb quines conseqüències s’acaben.
Ens esperen temps difícils, potser per uns, esperançats, potser per altres, en tot cas d’una gran complexitat. Que Déu Nostro Senyor ens agafi
confessats. Amén.
29 de setembre.
28 d’agost del 2017
Se’ns ha mort en Joaquim Llovet.
Crec que els mataronins podem dir-ho d’aquesta manera, de
sentir la seva persona com nostra. Va ser ell qui fa molts anys va establir la
nostra història com a comunitat. Des dels seus orígens fins a les acaballes del
segle XX, tot passat per múltiples moments de la mateixa.
La seva obra “La
ciutat de Mataró”, Ed. Barcino, B-1959-1961, va ser cabdal per fixar la
història de la nostra ciutat, fet que ha estat reconegut de forma unànime.
Posteriorment diversos treballs van anar construint una considerable obra
historiogràfica, guardonada varies vegades amb el Premi Iluro, que va culminar
amb el volum “Mataró, dels orígens de la
vila a la ciutat contemporània” editada per la llavors Caixa Laietana, MTR-2000.
Amb posterioritat encara va guanyar un altre Premi
Iluro. Amb tal motiu vaig fer una entrada que reprodueixo
aquí a la que crec en aquest moment de dol que no hi he d'afegir res
més.
Humil, discret, treballador, però rigorós en el seu treball
com historiador, malgrat ser-ne d’una forma –diguem-ne- amateur, ja que no era
la seva professió. Ens
deixa la seva obra que la continuarem citant i recomanant a tots aquells
que vulguin saber com hem arribat a ser el que som des dels nostres
antiquíssims orígens. Els mataronins, amb reconeixement oficial o sense –fet que
sempre va rebutjar- hem de donar-li les gràcies, Sr. Llovet, i recordar-lo.
28 d’agost.
22 d’agost del 2017
Offshore
Vaig preguntar al meu amic Joan,
expert en novel·la negra, si havia llegit l’última d’en
Màrkaris, “Offshore”:
-“Un final
espectacular!, L’has llegit?”. La seva
resposta va ser: “Crec que sí. És la de
política ficció?”.
-“És el de
represa l’economia grega”.
-“Sí,
política ficció”, i llavors,
la meva resposta va ser:
-“O no tant,
ja saps que la realitat sempre supera la ficció”, i la seva resposta va ser una emoticona riallera.
Havent llegit temps enrere les obres
de Nicholas Shaxson: “Las islas del Tesoro” i de Gabriel
Zucman: “La riqueza oculta de las
naciones”, no m’hauria d’haver sorprès el
final de la darrera obra de Petros
Màrkaris sobre el seu comissar Kostas Kharitos. En les últimes
quinze pàgines es produeix el desenllaç, vol dir que com a bona novel·la
policíaca et manté expectant fins al final. No sé si he fet mig “spoiler”
al lligar el desenllaç amb les meves lectures anteriors, veient a més el títol
de la novel·la, però la conversa entre el policia i el desconegut que el cita a
la pastisseria Zonars, a Panepistemiu,
per explicar-li d’on ve tot, podria no ser tant inversemblant com la ficció
creada pel novel·lista per resoldre el cas.
Desprès de la tetralogia sobre la
crisi grega, les darreres obres amb Kharitos, ara s’empatolla una
pretesa represa de l’economia grega i n’intenta cercar les causes. Una mica
positiu: el ciutadans en general tornen a sortir, els funcionaris policies els
hi caurà un augment de sou, la seva família estan més optimistes, tots van
millor o pretenen tenir millors expectatives, deixant enrere els durs anys
passats, fins i tot en Zizis, el vell amic comunista,
aconsegueix que l’administració es faci càrrec del seu improvisat alberg per
necessitats. La continua “batalla” del
comissari amb els seus superiors per continuar sent un tossut que vol arribar
fins al final, i al final es topa novament amb la realitat, la dura realitat, i
ha d’acceptar-la dient-li a en Mahmut: “Ets un bon pare”. Duríssim final, darrera pàgina.
La darrera conversa de Kharitos amb en Zizis, quan li explica
tot el que ha descobert i li demana el seu parer, conté una petita digressió
que m’ha agradat, és interessant i il·lustrativa.
-¿Veus
aquella noia? – em pregunta.
-Sí, ¿i què?
-¿Com va
vestida?
-Du una
camisa i uns texans –li responc mentre intento entendre què em vol dir.
-Però no uns
texans qualssevol –em corregeix-. Du uns texans esquinçats i plens de forats. A
la meva època uns parracs així només els portaven els pobres dels barris on
vivia. Ara els porten les jovenetes amb mòbil. La pobresa ha esdevingut moda,
Kostas. Jo i uns quants més com jo ens hem passat totes una vida combaten la misèria,
però algú l’ha convertit en moda i ha perdut el seu sentit. ¿Per què ens hem de
preocupar per la pobresa, si està de moda? Però ni tu ni la teva filla aneu a
la moda, simplement sou pobres. I els pobres ja no importem a ningú, això cal
que t’ho fiquis al cap.
La conversa continua més sobre el
tema dels parracs. Jo també m’hi vaig fixar en el mateix sentit i ho vaig escriure.
22 d’agost.
19 d’agost del 2017
No tinc por?
Sí, no ho he escrit amb el signe d’admiració (en aquest cas,
d’afirmació) sinó d’interrogació (de dubte). Som conscients del que volem dir?
Clar, llencem un missatge als violents de que no ens atemoriran, però som
conscients del que això implica? A ells crec que els importa poc. Acceptem els
riscs que comporta aquesta manifestació de voluntat? Sí, potser una mica
superficialment hem acceptat que en el món d’avui no hi ha vida sense risc. I
en el passat, no n’hi havia de risc?
De riscs n'hi ha de totes menes : alimentari, no sé pas què d’uns
ous contaminats; bèl·lics, n’hi ha un que fa proves amb míssils amb caps nuclears (sí, ja ho sé, és a l’altra cap del món); climàtic, un temps que ja no
és el que era; de privacitat, no sabem pas quines dades fornim nosaltres
mateixos a no sé qui i què en fa; de mobilitat, per carreteres, aeroports, amb bicicleta...;
de seguretat, robatoris, ensurts, ocupacions; podem anar-ne afegint més. Viure
és viure amb risc, com sempre. Però, ara no érem més civilitzats? Doncs resulta
que potser no tant com ens creiem.
Dels que hi afegim, el terrorisme internacional. Podia
passar, ens ho havien advertit, ha passat. Avui estem encara consternats del que
ha passat a casa, com ja havia passat en altres indrets. N’hem rebut
una sagnant mostra. Ho plorem, i demà a continuar. No tinc por!, però, vés a
saber, si demà passat algun d’aquests riscs amb els que hem de conviure no ens
colpeja, directament o indirectament, però colpeja al cap i a la fi. Les
probabilitats..., sí són baixes, molt baixes, però no per això podem anar tranquils
pel món, per aquest món nostre, d’avui.
Ahir
ens van deixar una osca en el nostre cor. Segons la sensibilitat de cadascú,
demà en poden deixar una altra i demà passat i l’altre. Tot això sense oblidar
que som uns privilegiats als qui de moment, de moment potser, no ens trauran el
cor de cop com succeeix a tanta gent arreu del món en circumstàncies (riscs)
molt més difícils de les que vivim nosaltres.
Construir la seguretat total és un propòsit impossible, però
els rics ho tenim millor que els pobres per acostar-nos-hi. Treballem-hi ja que
tenim recursos per a fer-ho, aprofitem-los.
19 d’agost.
16 d’agost del 2017
Samarretes (T-shirts)
Les samarretes han esdevingut ja fa temps unes peces de tot
portar per qualsevol edat, sexe i condició. Se’n fan per tot i arreu. Les diferències
estan en el gust de casdescú que les porta, especialment en el seu estampat.
Trobar-ne d’originals no és gaire difícil, sobretot si les cerques una mica. També
són un record senzill de les vacances o dels viatges que no necessàriament han
de fer referència directa al lloc concret.
A Menorca, els
creadors de la Finestreta
han escampat les seves per tota l’illa, fent-ne quasi bé un símbol, al menys
així m’ho ha semblat, encara que pel que veig a la xarxa també en assorteixen a
altres llocs d’estiueig. Són ben originals i agradables.
Recorrent els mercats
ambulants que hi ha, especialment a partir del capvespre, pels pobles de s’illa, a més
dels productes de gastronomia local i de les botiguetes d’artesania diversa,
pots trobar alguna samarreta de disseny interessant com les que presenta Moustacheboy , que pel que
sembla són de Granada.
Com que me’n he d’estar dels productes de gastronomia típics
menorquins: sobrassada, carn i xulla,
botifarró, formatges, pastissets varis ... (malgrat que els he degustat en l’estada)
no n’he portat cap, com tampoc cap “bòtil”
de gin Xoriguer ja que
aquí se’n troba a molts establiments. Les samarretes han estat l’únic recurs per
tenir un record que durarà uns quants anys com altres comprades a d’altres
indrets que m’acompanyen quan arriba el bon temps.
Feia 32 anys de la nostra darrera estada a Menorca, llavors
amb els fills petits. Ara hi hem tornat amb la filla i els néts, més les
nebodes i nebodetes i les respectives companyies. De la primera vegada, aquesta
més llunyana encara, 48 anys, de quan el meu germà hi va anar a fer la "mili", ha plogut molt, però malgrat els canvis en l’estructura
econòmica i social de l’illa i del món, han aconseguit mantenir-la prou bé, tot i que al
mes d’agost es nota que és el punt àlgid de les vacances estiuenques.
16 d'agost.
31 de juliol del 2017
La Sociedad que seremos.
Per tancar el curs, lectura de l’excel·lent radiografia de
la societat espanyola que ha emergit de la crisi econòmica i la revolució
digital que s’hi ha superposat. “La Sociedad
que seremos”, Belén Barreiro.
Ed. Planeta, B-2017.
“Estamos, en realidad, en la sociedad cuádruple,
nacida de la interacción entre la crisis y la revolución digital, en la que coexisten
empobrecidos, acomodados, digitales y analógicos.”
Ara, per l’agost, toca airejar-se una mica. M’espera alguna
novel·la per esbargir-me una mica.
31 de juliol.
25 de juliol del 2017
No he de demanar perdó.
Pensava que tenia aquest escrit
meu publicat a algun dels blogs que he tingut o encara utilitzo i allà el vaig
buscar inútilment. Resulta que va
ser publicat al setmanal Capgròs abans que comences a posar en marxa el meu
primer blog, pel novembre del 2004, en unes col·laboracions quinzenals que hi feia
titulades “Des de Madrid”.
Ara, que s’ha tornat a revifar
amb força el tema –amb l’ambient polític que hi ha a casa nostra- he pensat que
val la pena tornar a publicar-lo, ja que
–quasi bé quatorze anys desprès- continuo creient en la seva vigència, pensant el
mateix que vaig escriure llavors. Segurament el que ha canviat és l’entorn
polític i probablement qui el llegeixi no ho veurà igual. Cert, potser m’he
quedat en minoria i fora de joc.
No he de demanar perdó
Presideix el meu despatx de diputat a Madrid una caricatura del meu pare
(amb qui tinc molta retirada) feta a la Presó Model de Barcelona el mes de
desembre de 1939 quant hi estava “hostatjat” com a conseqüència de la seva
pertinença al bàndol perdedor de la Guerra Civil espanyola.
El Grup parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya va plantejar al Congrés
dels Diputats una proposta per que l’Estat Espanyol demanés perdó a les
institucions catalanes pel judici i afusellament del que fou President de la
Generalitat de Catalunya Lluís Companys.
Aquesta proposta -feta per qui la fa- és una contradicció en si mateixa.
Contradicció que suposo que és volgudament assumida pels proposants. El Grup
parlamentari d’ERC és un grup del Parlament d’Espanya, i aquest Parlament
democràtic no és continuador de l’Estat franquista - de la Dictadura- que va
governar Espanya durant quasi bé quaranta anys. Millor dit, aquest Parlament
precisament és la representació de la diferència entre aquell sistema polític i
el que actualment tenim. El Parlament no pot demanar res a l’Estat (?) entre
altres coses per què ell mateix és el màxim dipositari de la sobirania popular,
i s’ho hauria de demanar a si mateix. I en el cas que ens ocupa, hauria de
demanar perdó per una cosa que no va fer ni va ser-ne el responsable.
Els d’ERC poden intentar “fer passar bou per bèstia grossa”, i en virtut dels
seus plantejaments polítics actuals -que no històrics- pretendre que la Guerra
Civil espanyola va ser una guerra entre dues entitats estatals: “Espanya” i
Catalunya. He escrit Espanya entre cometes ja que Espanya sense Catalunya mai
ha existit com a entitat històrica.
La Guerra Civil -com està generalment reconegut- va ser una guerra entre
espanyols per motius ideològics, en el que hi va haver membres dels diversos
pobles d’Espanya en cadascun dels bàndols enfrontats. El dictador Franco era
gallec, l’oligarquia de Neguri era basca, en March era mallorquí, el “Tercio de
Nuestra Señora de Montserrat” estava format per catalans, i els germans i poetes
Machado van estar en costats diferents. L’afusellament del President Companys,
com el de Joan Peiró (que també va ser Ministre de la República), com els de
tants d’altres, va ser pel que representaven d’una Espanya diferent a la
tradicional i conservadora en cada una de les seves facetes, encara que dir
això els dolgui avui sentir-ho als d’ERC.
I ara, els derrotats d’aquella guerra que amb el temps hem aconseguit per
voluntat popular tornar a participar en la construcció de la vida col·lectiva
del país, amb evidents renuncies cap el passat i acceptacions del present, però
amb aconseguides realitats de drets i deures democràtics cap al futur, no podem
assumir que hem de demanar perdó per uns fets dels que no solament no en vam
ser responsables sinó que a més en vam ser greument afectats.
Crec, doncs, que comprenent que avui ERC vulgui en virtut dels seus actuals
plantejaments polítics independentistes - plenament legítims- fer aquesta
reivindicació, no ens pot demanar als que tenim altres posicions -tan plenament
legítimes com les seves, i a més, no ho oblidem, amb més recolzament
democràtic- que abdiquem dels nostres plantejaments i acceptem els seus.
No he de demanar perdó pel afusellament de Lluís Companys, ni com a ciutadà ni
com a diputat. Ni crec que ho hagi de fer, ni sota cap condicionant ho faré.
Per la memòria meu pare i el que representa.
25 de juliol.
14 de juliol del 2017
Fahrenheith 451.
Aquests dies he acabat de llegir, com a repàs i per la
commemoració que correspon, el llibre “Breve
història de la Revolución rusa”, Mira
Milosevich. Ed. Galaxia Gutemberg, B-2017.
“El 31 de diciembre de 1991 desapareció el Estado
cuyas fronteras coincidían, más o menos, con las del Imperio ruso y cuya
población abarcaba un número de naciones y religiones sin precedentes. Un
Estado que había construido una poderosa base industrial en la década de 1930 y
que había derrotado a la Alemania nazi en la Segunda Guerra Mundial. Un Estado
que se convirtió en una superpotencia y compitió con Estados Unidos a finales
de la década de 1970. Un Estado cuyo orden político y económico introdujo
nuevos conceptos en la lexicografía del pensamiento político. Lo más sorprendente
de la desaparición de ese Estado fue que todo se llevó a cabo rápida y
pacíficamente. El régimen cayó sólo, no fue derribado por un inmenso movimiento
popular contra la tiranía que ejerció el poder durante sesenta y nueve años.”
El que m’ha vingut al cap és el següent: “Què en faig dels llibres que sobre aquest
tema vaig comprar de jove –quan m’ho vaig creure una mica tot això (com tant
d’altres)- i que ara tinc arraconats en unes estanteries que no em miro mai?”.
Home, em diuen els meus fills i alguns amics, no els llencis ja sempre poden
ser d’utilitat d’algú. Però, jo penso, de qui? Sols d’algun estudiós que vulgui
analitzar el que es deia o d’algun altre que intenti comprendre perquè ens hi
vàrem interessar. Però per això ja estan les biblioteques de les Universitats
que els deuen guardar, o vés a saber, tot el que es pot trobar per Internet.
Per tant, no té cap sentit que guardi llibres de temes que ja no tenen
actualitat, o pitjor, que s’ha demostrat en la pràctica la seva inutilitat, el
seu fracàs.
Me’n desembarassaré d’ells, suposo que acabaran en el primer
contenidor de paper que tingui a ma. Temps enrere vaig pensar en la
possibilitat de que fossin usats com a combustible –cremar-los- per fer anar
calefaccions d’espais públics. Som molts els que ens devem trobar en aquesta
tessitura i deuen ser milers, centenars de milers, els llibres repartits per
tot arreu que ja no tenen que ser guardats: “Fahrenheith 541!”, ràpidament em va dir algú amb qui vaig fer-li
partícip dels meus pensaments. Sí, clar, és més senzill portar-los al
contenidor de paper que els reciclaran, espero.
En definitiva, es tracta d’estalviar feina pels que ens
vinguin al darrera un cop ja no hi siguem. La feina que els donarem amb tot
allò que els deixarem i que no tindrà per ells cap utilitat. La literatura, la
història, el pensament, potser les guies de viatges (encara que...), això ho
servaré, però la política, l’economia, i semblants d’un moment determinat que
ja ha quedat enrere sols fan que ocupar espai i cap servei. Al contenidor!!
El primer que he estirar polsegós és el que mostrava un
debat que hi va haver a França, al 1974, de com seria el món el 1984! Estem al
2017, se’m en fot si la van encertar o no, què en trec de tornar-me’l a mirar i
comprovar-ho? Res. Potser que vagi a veure què s’està pensant ara sobre la
nostra societat avui i aquí. L’interès és més de curiositat que d’aplicació
pràctica, tota vegada que de ja estic de tornada (o d’anada passiva...). Al
menys tindré espai per col·locar-ne de nous i potser encara arribaré a temps de poder
regalar-los a algú que en tregui profit.
14 de juliol. Allons
enfants de la patrie...!
11 de juliol del 2017
Novament, de població-2. Actius i ocupats. Una primera explicació.
Exposada l’evolució de la població en una entrada
anterior toca ara exposar l’evolució de l’ocupació en aquest període.
Desprès de repetir l’evolució de la població total, primer la potencial població
activa entre 15 i 64 anys (Eurostat
permet el tram 20-64, però em sembla interessant, atès el tema del fracàs
escolar i les seves conseqüències, diferents en els dos subperíodes analitzats, agafar el 15-64) amb la seva evolució
indexada a l’any 2000=100, i el % que representa sobre el total. Desprès, la població
ocupada amb la seva evolució també indexada i el percentatge que representa
sobre l’activa, i que per diferència amb l’anterior ens dóna l’aturada, en
valors absoluts i relatius.
Quadre 3
Aquesta taula ens permet
presentar tres gràfiques explicatives, primer dels corresponents volums
poblacionals, que a cop d’ull no és massa explicativa, la segona de la relació
ocupats/ actius amb l’evident dramàtica caiguda que provoca la crisi del 2008 i
la seva actual recuperació (encara que com és ben sabut amb altres condicions
contractuals), i la tercera que em sembla molt il·lustrativa que és la relació
en el creixement dels actius i ocupats en aquest període que torna a posar de
manifest les diferències entre els dos períodes.
Malgrat tot, i abans de les
gràfiques, la població total arriba a créixer més d’un 15% com a punt àlgid,
però al final quasi el manté, 14,76%; la població activa quasi frega el 31%
(important per la història econòmica d’aquest país) -en set anys!- i va baixant
paulatinament fins el 27% (retorn d’immigrants, sortida d’emigrants), i la
població ocupada, atenció, passa d’un increment del 32% en vuit anys, davalla
de cop al 10% i ara sembla recuperar-se fins el 18%. Ara, potser s’entenen
millor les gràfiques.
Gràfica 3
Gràfica 4
Gràfica 5
Aquesta darrera gràfica em sembla especialment il·lustrativa,
els ocupats creixent més que els actius fins el 2008 –reducció forta de l’atur-
i desprès com que els actius es mantenen però l’activitat cau en picat lògicament
els ocupats també, amb la recuperació dels tres darrers anys que ens pot portar
a pensar que els creixements convergiran si es donen dues coses: que es
mantingui estable la taxa d’actius (és a dir que no torni a haver-hi
immigració) i que la recuperació econòmica continuï fent pujar la taxa dels
ocupats. Cal tenir present, però que com es veu molt bé en la segona gràfica hi
ha encara onze punts de diferència entre la taxa d’ocupació del 2016 front a la
del 2007.
Quadre 4
La gràfica conseqüència d’aquest quadre és totalment
aclaridora del panorama
Gràfica 6
Bé, no cal
explicar gaire el que es mostra: Mentre la majoria de països tenen un
comportament en l’evolució de la població ocupada força agrupat, destacant els
creixements sòlids i continuats d’Alemanya
i del Regne Unit i els més forts en
el període 2000-2008 de França i d’Itàlia que declinen desprès,
sorprenentment la traça espanyola desentona completament amb una pujada
espectacular en la primera part del període –el de la bogeria- (triplica, més
que triplica, totes les altres) i té una davallada, també espectacular en el
segon període –el de la crisi-, mantenint-se, però, encara força per sobre dels
creixements acumulats que porten tots els altres. Talment com també es veia en
la gràfica 2, el comportament d’Espanya
és absolutament diferent i divergent del que ha passat al nostre entorn.
Cal fer notar
aquí un altre element interessant que és el de la comparació de l’evolució de
la població total i l’ocupada a Alemanya
en aquest període: mentre la total no creix, l’ocupada creix quasi un 12%.
Una evidència
s’imposa a la vista d’aquest gràfics: la diferent composició de l’estructura
productiva d’aquest països –o especialment del nostre amb els altres semblants-
és la que explica aquest resultats. El clam en el desert dels que fa temps que
propugnen que hem d’emprendre una altra direcció i el poc cas que els dirigents
polítics han fet d’ells queden en aquestes dades plàsticament plasmades. Un
model econòmic basat en intensitat de ma d’obra amb sous baixos, poc valor
afegit, sotmès fortament a les volubilitats dels vents de la globalització que
unes vegades són a favor i d’altres en contra. També se’n deuen poder extreure
explicacions sobre els darrers comportaments del cos electorals als respectius països,
però aquest és un altre tema colateral en que no m’hi endinsaré.
Caldrà ara,
analitzar les dades econòmiques. Tarea de
vacaciones.
11 de juliol.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)