Creences

Els humans al llarg de la seva evolució han tingut “creences”. Davant el que no comprenien s’empatollaven un conjunt de supòsits per explicar-s’ho i fins hi tot bastien estructures socials i polítiques per justificar-los i desenvolupar-los. Al seu torn aquestes estructures esdevenien eines de poder que enlloc d’explicar i desvetllar el que no s’entenia eren instruments de control social i de dominació.

La força de la raó, els avenços de la ciència, fins i tot l’absurd dels mecanismes esotèrics, va anar desentrellant moltes de les incògnites que contempla la vida, i especialment la humana. No ha estat fàcil, les resistències a veure-hi més clar, a entendre-ho tot millor, han estat fortes, encara ho són en molts aspectes de la vida. Però, en una progressió geomètrica, aquestes resistències es van vencent. Queden moltes incògnites per desvetllar encara, però cada dia són més els “descreguts” de velles creences.

Malgrat els formidables avenços socials que hem assolit com a espècie, la inseguretat de molta gent i especialment la manca de dirigents que siguin capaços de convèncer-nos d’escollir camins de progrés fa que s’adoptin noves creences. Sorgeixen, si, noves creences a les que molts s’aferren per superar els seus neguits. Neguits d’un món complicat, com ho ha estat sempre, però que ara hauria de ser més entenedor. Potser el que interessa a estructures muntades sobre les antigues creences, a la vista del seu descrèdit, es engiponar-se’n de noves per continuar mantenir posicions de privilegi. O potser n’hi ha d’espavilats que veient allò que encara per a molts està per entendre es fan un cau a partir d’aquests desconeixements substituint als que posseïen les antigues explicacions.

En la vida de les col·lectivitats humanes les naixents explicacions es van obrint camí entre el manteniment de les velles. Conviuen, s’enfronten i fins i tot es barregen. En els nostres dies tot, però, passa molt de pressa. La informació és global, instantània i, a més, inabastable. Això fa que per a molts la possibilitat de comprendre, de comprendre cada cop millor la realitat, els comporti noves temences i basteixin noves creences. Potser esotèriques com ho han estat durant molt temps, inversemblants, regressives. No està determinat enlloc que la història de la humanitat no pugui experimentar retrocessos, i està bastant documentat que podem fins i tot arribar a autodestruir-nos. Decadència, subjugació, desaparició...

Ara es dona molta importància a l’acció col·lectiva com a forma de treballar els reptes amb els que ens enfrontem. L’”empoderament” de la gent es diu. Uns quants, més que no pas abans, ho poden assolir, però segurament molts no ho podran fer, encara els falta molt coneixement per arribar-hi. I qui sap si n’hi ha que ni ho pretenen. El que ens falta, i  no se’n parla gaire, són dirigents, gent que amb superior i format criteri dirigeixi, doni pautes, desbrossi camins de més futur, miri cap endavant, proposi decisions. Ens sobra gent que sense gaire senderi estigui al davant de les societats, ens sobren insensats que sols fan que engalipar al personal per mantenir les velles estructures, per mantenir-s’hi.

Temps difícils. I quan no ho han estat? El deplorable és que sabem moltes més coses, que hem viscut més, que tenim més eines, i encara necessitem “creences”, noves o velles, per anar segurs pel món, per aquest món.

30 de novembre.