Et vaig veure per primera vegada
ara farà cinquanta anys, en tenies quatre. M’acabava de prometre amb la teva
tieta i vaig anar a conèixer la meva futura família que encara n’és, cada cop
–amb el pas del temps- més reduïda.
Vas créixer, et vaig veure
créixer i esdevenir, desprès de llicenciar-te a ESADE, en allò que els meus
fills en deien mig en broma una executiva agressiva. Si no vaig errat, la teva
vida professional sempre va estar amb els alemanys de BDF Tesa. Vas viatjar
molt, en les teves responsabilitats laborals, reunions, convencions, fins que
la malaltia t’ho va permetre i vas complir amb les teves responsabilitats quasi
bé fins al darrer dia. Tinc la sospita de si vas posar massa per endavant la
teva feina en la que eres, segons diuen, brillant.
Et vas casar ja fa més de vint
anys amb en Ferran que t’ha acompanyar fidelment i abnegadament fins avui i vas
decidir no tenir fills. Us agradava viatjar, no grans viatges, però sí
escollits. En vam compartir alguns, a Itàlia, a Viena, a Berlín. També us agradava sortir
a menjar a bones taules, o al menys a escollides taules. Desprès la feina,
sempre la feina.
Seguint la tradició familiar de
la generació dels meus pares, els diumenges ens aplegàvem a casa a dinar i a
fer una bona estona de sobretaula. D’esports i de televisió en parlàveu amb els
joves, eres esvalotadora, suposo que aquí et deixaves anar una mica. Recordo,
sempre ho recordarem, aquell dinar tots plegats al delta de l’Ebre en que ens
van haver de reconvenir de que fèiem massa xivarri.
Però, un bon dia, ara no me’l
trec del cap, al febrer del 2105, et vàrem preguntar si et passava alguna cosa
i vas dir que no, però pocs dies desprès vas anunciar a la teva tia que ja érem
molts a dinar –havien apareguts els nostres néts- i que vindríeu de tant en
tant, més espaiadament. I no et vàrem tornar a veure. I no ens vas voler tornar
a veure, no vas voler veure a ningú, a ningú que et preguntés què et passava,
et vas recloure a casa i per telèfon ens deies que estaves bé i no volies
parlar del que tots sabíem: de que no ho estaves de bé.
M’he tornat a llegir la carta que
et vaig enviar per l’abril del 2016, i la teva resposta que em vas fer,
l’última. Em deies que tenia raó, però que no eres capaç d’enfrontar-ho. I
així, hem arribat fins aquí: avui te’n has anat, ens has deixat. I ens has
deixat amb la recança que tindrem sempre de pensar si no t’havíem d’haver
collat més, potser vam respectar massa la teva voluntat i tossuderia, potser
hauríem d’haver-te tret el cap d’estruç (m’ho vas dir tu) del forat on estava.
Però, ara ja no hi ha res a fer. Els designis de l’Altíssim són inescrutables.
I no em queda més remei que refugiar-me en els records i anar a buscar la
poesia d’en Martí i Pol:
Em costa
imaginar-te absent per sempre.
Tants de records
de tu se m’acumulen
que ni deixen
espai a la tristesa
i et visc
intensament sense tenir-te.
....
No tornaràs mai
més, però perdures
en les coses i
en mi de tal manera
que em costa
imaginar-te absent per sempre.
11 de novembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada