No arribar a la llacuna Estigia

A començaments de setembre, el Caront barceloní va embarcar contra la seva voluntat, ara s’ha vist, quasi bé a la meitat dels catalans cap a un Hades, però vet aquí que segons el principi d’Arquímedes el seu pes i la reacció que provoca està impedint que la barca faci el seu camí tal com estava previst.

A finals d’octubre, el Caront madrileny va embarcar a quasi bé una altra meitat dels catalans, també contra la seva voluntat com ja s’anava veient, cap a un altre Hades, però al obligar-los a remar ho van fer en la direcció contraria del que pretenia.

Ahir, des de la riba, espectadors desolats, vam constatar les dues revoltes: la reacció del pes del uns i l’entossudiment de la direcció a emprendre dels altres. Malgrat els advertiments, quasi bé precs, que fèiem als Caronts no vam ser escoltats, al contrari, els espectadors vam ser menystinguts i blasmats.

Els passatgers de les dues barques estan en un gran estat d’esverament, els Caronts criden contra ells, però llurs passatgers no els fan cas. L’un no té prou força per conduir sol la nau, l’altre pretén fer-ho comandant a distància i així segur que no ho aconseguirà. Poden continuar un temps així. Quant? No ho sé, no sé pas si gaire temps. Segur que veurem, n’hi ha d’haver, algun cop d’efecte perquè no decaigui l’espectacle Si fos així, mentre tant, tot això serà insuportable de veure-ho i de patir-ho. Corprèn.

Fora bo que els dos Caronts renunciessin a les seves respectives pretensions, tornessis les barques a la riba, calmessin als embarcats, i ens tranquil·litzessin a tots.

Avui, a cop calent, és massa demanar ja que de reüll han anat mirant les revoltes de l’altra barca i de moment això els consola, trist consol i els embraveix. Però recordem que segons la mitologia, a la llacuna Estigia, per desembarcar els morts, hi desemboca el riu del mateix nom: l’Estigia, o l’Estix, que vol dir odi.

Que no quedin en ell els embarcats. Que els Déus ens protegeixin i que els vents ens siguin favorables.

22 de desembre, l’endemà.