Aquests dies he acabat de llegir, com a repàs i per la
commemoració que correspon, el llibre “Breve
història de la Revolución rusa”, Mira
Milosevich. Ed. Galaxia Gutemberg, B-2017.
“El 31 de diciembre de 1991 desapareció el Estado
cuyas fronteras coincidían, más o menos, con las del Imperio ruso y cuya
población abarcaba un número de naciones y religiones sin precedentes. Un
Estado que había construido una poderosa base industrial en la década de 1930 y
que había derrotado a la Alemania nazi en la Segunda Guerra Mundial. Un Estado
que se convirtió en una superpotencia y compitió con Estados Unidos a finales
de la década de 1970. Un Estado cuyo orden político y económico introdujo
nuevos conceptos en la lexicografía del pensamiento político. Lo más sorprendente
de la desaparición de ese Estado fue que todo se llevó a cabo rápida y
pacíficamente. El régimen cayó sólo, no fue derribado por un inmenso movimiento
popular contra la tiranía que ejerció el poder durante sesenta y nueve años.”
El que m’ha vingut al cap és el següent: “Què en faig dels llibres que sobre aquest
tema vaig comprar de jove –quan m’ho vaig creure una mica tot això (com tant
d’altres)- i que ara tinc arraconats en unes estanteries que no em miro mai?”.
Home, em diuen els meus fills i alguns amics, no els llencis ja sempre poden
ser d’utilitat d’algú. Però, jo penso, de qui? Sols d’algun estudiós que vulgui
analitzar el que es deia o d’algun altre que intenti comprendre perquè ens hi
vàrem interessar. Però per això ja estan les biblioteques de les Universitats
que els deuen guardar, o vés a saber, tot el que es pot trobar per Internet.
Per tant, no té cap sentit que guardi llibres de temes que ja no tenen
actualitat, o pitjor, que s’ha demostrat en la pràctica la seva inutilitat, el
seu fracàs.
Me’n desembarassaré d’ells, suposo que acabaran en el primer
contenidor de paper que tingui a ma. Temps enrere vaig pensar en la
possibilitat de que fossin usats com a combustible –cremar-los- per fer anar
calefaccions d’espais públics. Som molts els que ens devem trobar en aquesta
tessitura i deuen ser milers, centenars de milers, els llibres repartits per
tot arreu que ja no tenen que ser guardats: “Fahrenheith 541!”, ràpidament em va dir algú amb qui vaig fer-li
partícip dels meus pensaments. Sí, clar, és més senzill portar-los al
contenidor de paper que els reciclaran, espero.
En definitiva, es tracta d’estalviar feina pels que ens
vinguin al darrera un cop ja no hi siguem. La feina que els donarem amb tot
allò que els deixarem i que no tindrà per ells cap utilitat. La literatura, la
història, el pensament, potser les guies de viatges (encara que...), això ho
servaré, però la política, l’economia, i semblants d’un moment determinat que
ja ha quedat enrere sols fan que ocupar espai i cap servei. Al contenidor!!
El primer que he estirar polsegós és el que mostrava un
debat que hi va haver a França, al 1974, de com seria el món el 1984! Estem al
2017, se’m en fot si la van encertar o no, què en trec de tornar-me’l a mirar i
comprovar-ho? Res. Potser que vagi a veure què s’està pensant ara sobre la
nostra societat avui i aquí. L’interès és més de curiositat que d’aplicació
pràctica, tota vegada que de ja estic de tornada (o d’anada passiva...). Al
menys tindré espai per col·locar-ne de nous i potser encara arribaré a temps de poder
regalar-los a algú que en tregui profit.
14 de juliol. Allons
enfants de la patrie...!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada