14 de juliol de 2017

Fahrenheith 451.

Aquests dies he acabat de llegir, com a repàs i per la commemoració que correspon, el llibre “Breve història de la Revolución rusa”, Mira Milosevich. Ed. Galaxia Gutemberg, B-2017.

“El 31 de diciembre de 1991 desapareció el Estado cuyas fronteras coincidían, más o menos, con las del Imperio ruso y cuya población abarcaba un número de naciones y religiones sin precedentes. Un Estado que había construido una poderosa base industrial en la década de 1930 y que había derrotado a la Alemania nazi en la Segunda Guerra Mundial. Un Estado que se convirtió en una superpotencia y compitió con Estados Unidos a finales de la década de 1970. Un Estado cuyo orden político y económico introdujo nuevos conceptos en la lexicografía del pensamiento político. Lo más sorprendente de la desaparición de ese Estado fue que todo se llevó a cabo rápida y pacíficamente. El régimen cayó sólo, no fue derribado por un inmenso movimiento popular contra la tiranía que ejerció el poder durante sesenta y nueve años.”

El que m’ha vingut al cap és el següent: “Què en faig dels llibres que sobre aquest tema vaig comprar de jove –quan m’ho vaig creure una mica tot això (com tant d’altres)- i que ara tinc arraconats en unes estanteries que no em miro mai?”. Home, em diuen els meus fills i alguns amics, no els llencis ja sempre poden ser d’utilitat d’algú. Però, jo penso, de qui? Sols d’algun estudiós que vulgui analitzar el que es deia o d’algun altre que intenti comprendre perquè ens hi vàrem interessar. Però per això ja estan les biblioteques de les Universitats que els deuen guardar, o vés a saber, tot el que es pot trobar per Internet. Per tant, no té cap sentit que guardi llibres de temes que ja no tenen actualitat, o pitjor, que s’ha demostrat en la pràctica la seva inutilitat, el seu fracàs. 

Me’n desembarassaré d’ells, suposo que acabaran en el primer contenidor de paper que tingui a ma. Temps enrere vaig pensar en la possibilitat de que fossin usats com a combustible –cremar-los- per fer anar calefaccions d’espais públics. Som molts els que ens devem trobar en aquesta tessitura i deuen ser milers, centenars de milers, els llibres repartits per tot arreu que ja no tenen que ser guardats: “Fahrenheith 541!”, ràpidament em va dir algú amb qui vaig fer-li partícip dels meus pensaments. Sí, clar, és més senzill portar-los al contenidor de paper que els reciclaran, espero.



En definitiva, es tracta d’estalviar feina pels que ens vinguin al darrera un cop ja no hi siguem. La feina que els donarem amb tot allò que els deixarem i que no tindrà per ells cap utilitat. La literatura, la història, el pensament, potser les guies de viatges (encara que...), això ho servaré, però la política, l’economia, i semblants d’un moment determinat que ja ha quedat enrere sols fan que ocupar espai i cap servei. Al contenidor!!

El primer que he estirar polsegós és el que mostrava un debat que hi va haver a França, al 1974, de com seria el món el 1984! Estem al 2017, se’m en fot si la van encertar o no, què en trec de tornar-me’l a mirar i comprovar-ho? Res. Potser que vagi a veure què s’està pensant ara sobre la nostra societat avui i aquí. L’interès és més de curiositat que d’aplicació pràctica, tota vegada que de ja estic de tornada (o d’anada passiva...). Al menys tindré espai per col·locar-ne de nous i potser encara arribaré a temps de poder regalar-los a algú que en tregui profit.

14 de juliol. Allons enfants de la patrie...!