7 de juliol del 2017

Dies dolents. Adéu, Antonio.

Els components del Club Ciclista Iluro ens vam trobar ahir per acomiadar al que fou el President i ànima de l’entitat Antonio Granados Campaña. Tenia també pocs anys encara, 66, i la Mort se’l ha emportat.

Segurament jo practico la bicicleta gràcies a ell. Sí, ja en tenia una, mig de carrer, mig de muntanya, abans de relacionar-me amb ell. L’any 95, per celebrar la inauguració de l’autopista de Mataró a Palafolls (perllongació de la primera autopista d’Espanya, la Barcelona-Mataró, que tot sigui dit, els treballs i maldecaps que ens va comportar) vam proposar que el dia abans de la inauguració oficial els ciclistes i cicloturistes de Mataró l’estrenessin pedalant. Jo també m’hi vaig apuntar, amb la meu “ferro”, i el llavors Ministre Pep Borrell, entusiasta esportista, s’hi va afegir. Jo sols vaig fer l’anada i al meu ritme, però en Granados em va animar a que provés d’agafar-hi gust i em va proporcionar una bicicleta vella de carretera per estimular-me.

Em va agradar i me la vaig quedar, encara duia les manetes dels canvis al quadre, era un altre ferro. Amb ella vaig fer alguna sortida amb els del Iluro que van tenir la santa paciència d’aguantar la meva escassa progressió. Recordo el primer dia que l’Antonio em va fer pujar al Pollastre venint d’Arenys de Munt, pedalant al meu costat. “¡Que no puedo más, Antonio!”. Però hi vaig anar agafant el gust i encara em dura, suposo més per la necessitat de fer exercici que no pas per la pràctica esportiva, ja que a vegades en alguna pujada costeruda penses: “Què hi faig jo, a la meva edat i amb les pobres capacitats esportives que tinc, aquí bufant?”

Recordo que amb en Remigi ens vàrem apuntar a una volta al Maresme que va organitzar un diumenge al matí el nostre club, doncs ens hi vam afiliar i encara en tenim carnet. Els organitzadors van haver d’esperar la nostra arribada, els darrers, que va ser una hora més tard que el gruix dels participants.

Alguna vegada he anat amb els més “veteranos”, que surten el diumenge a les vuit per fer uns quant kilòmetres i a esmorzar plegats. L’Antonio darrerament no els acompanyava ja que va li van fer un arranjament de cor que el feia ser més cautelós, i jo els aguantava en el pla però a la primera pujada quedava enrere, encara que sempre n’hi havia algun que m’esperava solidari amb els meus esforços.

El període olímpic de Barcelona 92 va ser el de més èxit esportiu que va aconseguir amb algunes joves promeses. També va estimular als seus fills, que apuntaven maneres, però es van inclinar més pels estudis i la feina. No he fet vida de club, més enllà dels sopars en els que em va tocar anar quan tenia responsabilitats públiques que ja no he complert quan les vaig deixar. Però cada any, com a mínim, a l’hora de renovar el carnet federatiu, ens veiem i xerràvem del que jo modestament encara vaig fent. No és pas gaire, uns 2.000 km a l’any, però el metge em diu que sobre tot no ho deixi. Per tant, Antonio, una part de la meva salut te la dec a tu que em vas inocular el virus de la pedalada.

Malauradament ja no t’ho podré explicar més. Ja ho saps, aquella vella bici que em vas vendre la vaig substituir per una altra comprada al mític Morenito, i ja fa temps per una Orbea ja d’alumini que precisament aquests dies hi he fet afegir una corona més gran al joc de pinyons per poder tenir més ferro per poder pujar amb menys esforç.


Ara, quan surti a la carretera, pensaré en tu i et tindré en el meu record, i també pensaré que políticament també vas estar al meu costat sempre, eres dels meus. Precisament el últim dia que ens vàrem saludar va ser en un acte polític amb l’actual alcalde. Gràcies per tot, Antonio.


6 de juny.