Als anys cinquanta del segle
passat el meu pare treballava al despatx
de can Marot.
No sé la raó del perquè l’horari del despatx sols era de
matins, de vuit a dues de la tarda de dilluns a dissabte, 36 hores en lloc de
les habituals 48 que es feien a les fàbriques. La setmanada devia ser justa ja
que, com molts d’altres, el meu pare es va buscar algun complement per les
tardes.
Sembla que va “córrer fil”, és a dir, feia de
representant de cotó, fet res estrany ja que la relació entre les filatures i
els confeccionistes passava pels tints. Havia fet algun curs nocturn a l’Escola de Punt de Canet perquè per
casa, sent jo petit, hi havia alguns materials d’estudi del tema tèxtil. Però,
a finals dels anys cinquanta va decidir muntar una cosa pròpia pel seu compte,
sense abandonar, però, la feina de can Marot.
Suposo que ja se l’hi havia aixecat el “desterrament”
de Cabrils i en el que fou el
menjador de la casa de pagès dels avis (que no s’usava gaire, sols els dies de
festa senyalada, ja que la vida es feia a la cuina a la vora de la llar de foc)
va col·locar-hi un parell de màquines de bobinar i enconar fil de cosir.
Encara ara, em faig creus de com
va aconseguir entaforar i muntar unes màquines que tenien la seva llargada, de
dos a tres metres, dins d’una casa de pagès, amb un moble estanteria de fusta
per guardar-hi les troques que venien en paquets i les bitlles i els cons que
en sortien de la seva elaboració. Un parell de fluorescents era la suficient
il·luminació que hi havia. Les màquines era una bobina de can Lloret, reconeguda fàbrica de
maquinaria tèxtil de Mataró, avui -com totes les que hi havia a la nostra
ciutat- desapareguda (al seu darrer local fa molts anys que hi ha una acadèmia
de dansa, al carrer de la Concepció),
i una “cunera” (ara en deuríem dir
una enconadora) de can Palau Ribes de Ripollet, o potser era de Montcada
i Reixach. Crec que la bobina era de segona ma, però la “cunera” era nova de trinca, que per
afinar-la i mantenir-la obligava al meu pare a fer algun que altre viatge a
l’any fins a la seva seu d’origen. L’habitacle fabril no deuria tenir més de
15m2, però com tants d’altres en aquells anys s’aprofitava i s’utilitzava el
que es podia.
Crec que devia ser als anys
seixanta, quant l’avi es va vendre tota la terra que rodejava la casa, unes
tres feixes regades per sobre el camí de
la Font Sagrera i dues secanes per
sota fins al Torrent Roig, que va
construir on hi havia les corts dels porcs (pocs en vaig veure mai), de
l’aviram i dels conills, un local nou de trinca per traslladar-hi les màquines
i ampliar l’activitat. Aprofitant el desnivell hi va sortir un bon espai encara
que baix de sostre que sols tenia el problema que a l’estiu -que el sol hi dona
de ple a la tarda- no s’hi podia estar de calorós que era. Van anar-hi dues
bobines més, també de 20 pues, i una altra “cunera”.
Eren de reconversió. El Govern, en els anys del “desarrollisme”, donava incentius per amortitzar i destruir
maquinaria tèxtil que acabava al drapaire. D’allà, del drapaire, el meu pare
aprofitava per comprar-la com a ferralla i tornar a reconstruir-la i fer-la
anar de nou. Recordo un estiu que vam ocupar-lo en muntar una bobina d’una
forma artesanal pràcticament. Cal dir que el pare era molt manetes i
pràcticament s’ho feia tot ell sol.
La “fabriqueta”
anava fent ben activa. Recordo, als estius, quan estava de vacances, haver
acompanyar al meu pare a Terrassa
per entregar feina, i portar les capses de cons -que eren estandarditzades per
tal contingut- als transportistes del carrer de Santa Teresa perquè els portessin a Barcelona o més enllà. M’ha quedat gravat el nom de D. Epifanio Sória, d’Ágreda, Sória. Allà, hi havia un confeccionista que usava fil, segurament
de les filatures Llaudet o de can Bebié, enconat i preparat pel meu
pare. Més endavant es va especialitzar més en trescanar fil de viscosa de troca
a bitlles, sense deixar d’enconar fill de cotó, i va treballar molt per un
fabricant de faixes i material tèxtil ortopèdic de Sant Boi, el Sr. Jordana,
on també hi vaig anar moltes vegades i pel Sr. Albert que feia mitjons al carrer de Sant Cugat, aquí a Mataró.
Amb el temps alguna dona del poble va anar a ajudar-lo, suposo que a tant
l’hora sense gaires miraments contractuals. La Siseta de Ca l’Arlot, la
casa de sota, del peixater; la Montserrat
de ca l’Amàlia, també a tocar de la
casa dels avis; la M. Dolors, una
cosina seva.
Molts dies d’estiu –ja més gran,
a les vacances escolars- vaig pujar a treballar-hi tot sol, als matins, nuant
fils per avançar la feina, pujant i baixant a Vilassar de Mar per
agafar el tren a peu si no hi havia algú que m’arreplegava.
El pare es va jubilar de Can Marot quan va fer 65 anys (l’any
75), crec que li varen regalar un rellotge i tot, o un obsequi per haver portat
trenta anys seguits a l’empresa. Continuava tenint la “fabriqueta” a Cabrils i
va pensar que podria treballar un temps més en aquesta segona ocupació.
Però, poc li va durar, pobre
pare, aquesta continuïtat laboral que pretenia. Sols dos anys més, el cor li va
fallar i llavors no era pas com ara..., en puc
donar fe. La meva mare va continuar algun temps més amb aquella feina vivint
sola a Cabrils fins que la vam fer
tornar a Mataró i vam tancar l’activitat.
Tot això ha vingut a tomb de que alguns dels estris de la “fabriqueta” encara hi son. Val a dir
que l’espai que ocupaven les màquines ara és un traster on s’hi acumula tot
l’imaginable de la descendència del meu pare. De tant en tant, faig una
repassada i m’atreveixo a desempallegar-me d’algun trasto i portar-lo a la
deixalleria. Ho hauria de fer més
sovint.
De les coses que s’han salvat hi
ha una bàscula que
vaig fer restaurar i ara llueix com a objecte de decoració a l’entrada de la
casa de Cabrils, vés per on hi ha
tornat o s’hi ha mantingut. L’altra cosa que s’ha conservat són les balances que
s’utilitzaven per pesar els cons de fil de cosir ja plens. Cada un tenia que
pesar més o menys un quart de quilo. Les capses eren de cinc jocs de quatre
cons, és a dir de cinc quilos. Me’n havia fet un tip d’omplir, protegir i
tancar-les convenientment amb paper de goma. Despès calia fer la etiqueta pel
destinatari, i estampar-hi el tampó que
indicava les dades del remitent que vés a saber que se’n ha fet. Ara les
balances les he portat a restaurar i les col·locaré com a objecte decoratiu,
però també com a record de la feina del meu pare i del seu temps.
Ah,... per cert, estic pensant en
restaurar la “romana”
de l’avi que encara la tinc amb els seus corresponents pesos.
Mataró. Juny de 2017.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada