No he de demanar perdó.

Pensava que tenia aquest escrit meu publicat a algun dels blogs que he tingut o encara utilitzo i allà el vaig buscar inútilment. Resulta que va ser publicat al setmanal Capgròs abans que comences a posar en marxa el meu primer blog, pel novembre del 2004, en unes col·laboracions quinzenals que hi feia titulades  “Des de Madrid”.

Ara, que s’ha tornat a revifar amb força el tema –amb l’ambient polític que hi ha a casa nostra- he pensat que val la pena tornar a publicar-lo,  ja que –quasi bé quatorze anys desprès- continuo creient en la seva vigència, pensant el mateix que vaig escriure llavors. Segurament el que ha canviat és l’entorn polític i probablement qui el llegeixi no ho veurà igual. Cert, potser m’he quedat en minoria i fora de joc.

No he de demanar perdó

Presideix el meu despatx de diputat a Madrid una caricatura del meu pare (amb qui tinc molta retirada) feta a la Presó Model de Barcelona el mes de desembre de 1939 quant hi estava “hostatjat” com a conseqüència de la seva pertinença al bàndol perdedor de la Guerra Civil espanyola.

El Grup parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya va plantejar al Congrés dels Diputats una proposta per que l’Estat Espanyol demanés perdó a les institucions catalanes pel judici i afusellament del que fou President de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys. 

Aquesta proposta -feta per qui la fa- és una contradicció en si mateixa. Contradicció que suposo que és volgudament assumida pels proposants. El Grup parlamentari d’ERC és un grup del Parlament d’Espanya, i aquest Parlament democràtic no és continuador de l’Estat franquista - de la Dictadura- que va governar Espanya durant quasi bé quaranta anys. Millor dit, aquest Parlament precisament és la representació de la diferència entre aquell sistema polític i el que actualment tenim. El Parlament no pot demanar res a l’Estat (?) entre altres coses per què ell mateix és el màxim dipositari de la sobirania popular, i s’ho hauria de demanar a si mateix. I en el cas que ens ocupa, hauria de demanar perdó per una cosa que no va fer ni va ser-ne el responsable.

Els d’ERC poden intentar “fer passar bou per bèstia grossa”, i en virtut dels seus plantejaments polítics actuals -que no històrics- pretendre que la Guerra Civil espanyola va ser una guerra entre dues entitats estatals: “Espanya” i Catalunya. He escrit Espanya entre cometes ja que Espanya sense Catalunya mai ha existit com a entitat històrica.

La Guerra Civil -com està generalment reconegut- va ser una guerra entre espanyols per motius ideològics, en el que hi va haver membres dels diversos pobles d’Espanya en cadascun dels bàndols enfrontats. El dictador Franco era gallec, l’oligarquia de Neguri era basca, en March era mallorquí, el “Tercio de Nuestra Señora de Montserrat” estava format per catalans, i els germans i poetes Machado van estar en costats diferents. L’afusellament del President Companys, com el de Joan Peiró (que també va ser Ministre de la República), com els de tants d’altres, va ser pel que representaven d’una Espanya diferent a la tradicional i conservadora en cada una de les seves facetes, encara que dir això els dolgui avui sentir-ho als d’ERC. 

I ara, els derrotats d’aquella guerra que amb el temps hem aconseguit per voluntat popular tornar a participar en la construcció de la vida col·lectiva del país, amb evidents renuncies cap el passat i acceptacions del present, però amb aconseguides realitats de drets i deures democràtics cap al futur, no podem assumir que hem de demanar perdó per uns fets dels que no solament no en vam ser responsables sinó que a més en vam ser greument afectats.

Crec, doncs, que comprenent que avui ERC vulgui en virtut dels seus actuals plantejaments polítics independentistes - plenament legítims- fer aquesta reivindicació, no ens pot demanar als que tenim altres posicions -tan plenament legítimes com les seves, i a més, no ho oblidem, amb més recolzament democràtic- que abdiquem dels nostres plantejaments i acceptem els seus.

No he de demanar perdó pel afusellament de Lluís Companys, ni com a ciutadà ni com a diputat. Ni crec que ho hagi de fer, ni sota cap condicionant ho faré. Per la memòria meu pare i el que representa.

25 de juliol.