Offshore

Vaig preguntar al meu amic Joan, expert en novel·la negra, si havia llegit l’última d’en Màrkaris, “Offshore”:

-“Un final espectacular!, L’has llegit?”. La seva resposta va ser: “Crec que sí. És la de política ficció?”.

-“És el de represa l’economia grega”.

-“Sí, política ficció”, i llavors, la meva resposta va ser:

-“O no tant, ja saps que la realitat sempre supera la ficció”, i la seva resposta va ser una emoticona riallera.

Havent llegit temps enrere les obres de Nicholas Shaxson: “Las islas del Tesoro” i de Gabriel Zucman: “La riqueza oculta de las naciones”, no m’hauria d’haver sorprès el final de la darrera obra de Petros Màrkaris sobre el seu comissar Kostas Kharitos. En les últimes quinze pàgines es produeix el desenllaç, vol dir que com a bona novel·la policíaca et manté expectant fins al final. No sé si he fet mig “spoiler” al lligar el desenllaç amb les meves lectures anteriors, veient a més el títol de la novel·la, però la conversa entre el policia i el desconegut que el cita a la pastisseria Zonars, a Panepistemiu, per explicar-li d’on ve tot, podria no ser tant inversemblant com la ficció creada pel novel·lista per resoldre el cas.

Desprès de la tetralogia sobre la crisi grega, les darreres obres amb Kharitos, ara s’empatolla una pretesa represa de l’economia grega i n’intenta cercar les causes. Una mica positiu: el ciutadans en general tornen a sortir, els funcionaris policies els hi caurà un augment de sou, la seva família estan més optimistes, tots van millor o pretenen tenir millors expectatives, deixant enrere els durs anys passats, fins i tot en Zizis, el vell amic comunista, aconsegueix que l’administració es faci càrrec del seu improvisat alberg per necessitats. La continua “batalla” del comissari amb els seus superiors per continuar sent un tossut que vol arribar fins al final, i al final es topa novament amb la realitat, la dura realitat, i ha d’acceptar-la dient-li a en Mahmut: “Ets un bon pare”. Duríssim final, darrera pàgina.

La darrera conversa de Kharitos amb en Zizis, quan li explica tot el que ha descobert i li demana el seu parer, conté una petita digressió que m’ha agradat, és interessant i il·lustrativa.

-¿Veus aquella noia? – em pregunta.

-Sí, ¿i què?

-¿Com va vestida?

-Du una camisa i uns texans –li responc mentre intento entendre què em vol dir.

-Però no uns texans qualssevol –em corregeix-. Du uns texans esquinçats i plens de forats. A la meva època uns parracs així només els portaven els pobres dels barris on vivia. Ara els porten les jovenetes amb mòbil. La pobresa ha esdevingut moda, Kostas. Jo i uns quants més com jo ens hem passat totes una vida combaten la misèria, però algú l’ha convertit en moda i ha perdut el seu sentit. ¿Per què ens hem de preocupar per la pobresa, si està de moda? Però ni tu ni la teva filla aneu a la moda, simplement sou pobres. I els pobres ja no importem a ningú, això cal que t’ho fiquis al cap.

La conversa continua més sobre el tema dels parracs. Jo també m’hi vaig fixar en el mateix sentit i ho vaig escriure.

22 d’agost.