Balanç de l’any, ciclista.

Pel maig vaig fer un escrit explicant el què era la T.A.M. (taxa anual mòbil) i com l’havia fet servir al llarg de la meva vida professional. Ara l’he recuperat d’on l’havia desat i la publico en aquest blog penjant-la en la data en que la vaig fer.

Avui, 31 de desembre, he sortir a fer cames amb bicicleta. El dia era molt bo, solet, bona temperatura. El recorregut ha estat curt ja que havíem d’anar al mercat, l’últim de l’any.  En Quico, el nostre pagès de referència, ens ha dit que la setmana que ve no vindria el divendres i que el proper dissabte tampoc vindria. Clar, el proper dissabte és demà, cap d’any, i la setmana que ve ja hi haurà mercat normal els dissabtes.

Resumeixo el que ha estat l’any ciclista per a mi. Déu n’hi do. Mai havia fet tants kilòmetres, la bicicleta (ja amb motor elèctric) m’ha ajudat. He fet alguna de les fites que volia i que vaig explicar que pretenia a l’escrit de la T.A.M. Veurem l’any vinent què soc capaç de fer. Aquí hi ha les dades.

Com es pot veure dels números i de la primera gràfica, les dades de cada mes, l’evolució és molt irregular. El 2019 va ser dolent, ja ho sé i sé el perquè. Hi ha a més el forat, el buit, del març i de l’abril del 2020, el temps del confinament. Però a la sortida d’estar tancats la corba comença  a enfilar-se.

N’hi ha que han cercat una taula en una terrassa d’un bar per desfogar-se i treure cabòries. Pel que es veu el que vaig fer jo va ser agafar la bicicleta i fer kilòmetres.

He tingut dos bons companys. En Xevi pel Passeig Marítim, i ara més enllà fins a Vilassar  de Mar tot contravenint les indicacions de que no es pot passar pel nou pas obert per la protecció de la via, i en José Mª que cada dia festiu m’acompanya i m’aconsella per les carreteres properes (i no tant properes).

 La T.A.M. del 2020 i del 2021, la segona gràfica, és creixent encara que sembla que hi ha un sostre que s’assoleix cap a mitjans d’aquest any. Dels 1.843 km. del 2019 (any difícil pera mi), fins els 3.221 d’enguany hi ha un increment del 75%. Psicològicament la pandèmia no m’ha afectat, ans al contrari, em trobo més be que mai, deu ser una qúestió de l'edat.

31 de desembre. Cal tancar i anar a buscar les coses que falten per celebrar-ho.

Reflexió en clau urbanística.

Situem-nos en l’actual moment històric i les seves circumstàncies al nostre espai socioeconòmic. Estructural: el desenvolupament de la societat de la informació i la comunicació (vaja, les TIC’s). Conjuntural: la pandèmia (esperem que ho sigui de conjuntural, encara que deixarà rastre).

Si sé què desitjo adquirir, bens o serveis de qualsevol mena, és a dir la demanda, i ho tinc a l’abast d’uns clics d’un dels meus possibles ordinadors en qualsevol dels seus formats; si els possibles proveïdors me’ls poden proporcionar i portar directament a casa meva, és a dir l’oferta ¿Perquè serveixen  molts dels establiments comercials tradicionals (bé, potser fins i tot els no tant tradicionals)?

Certament la distribució comercial, el comerç, té i tindrà llarga vida. El mercat directe entre compradors i venedors, l’intercanvi antic, va ser superat pels comerciants i no és previsible que torni en tota la seva puritat. Però..., ningú pas pensava, dels comuns mortals, a començaments d’aquest segle que la distribució comercial evolucionaria tant ràpidament. I d’això tant sols fa vint anys!

El contacte directe entre demandants (compradors) i oferents (venedors) estalvia moltes baules de la cadena de distribució, o les sacseja fortament. Qui hi guanya és la logística que amb els avenços tecnològics pot oferir costos i temps molt més avantatjosos que la distribució convencional. La pressió sobre els marges comercials o la recerca per mantenir els nivells de benefici (i la miopia de molts “empresaris”) comporta l’empobriment, econòmic i cultural, de les velles formes de dependents/es. Hi ha demanda captiva, per edat, per cultures, per coneixements tecnològics. Però hi ha demanda  independent i voluble, també per edats, cultures i coneixements tecnològics. L’una va camí d’escolar-ser, segur que no en un termini curt, l’altra va camí de consolidar-se, ves a saber sinó molt ràpidament.

Tot això ens ha de portar a replantejar allò que ens els plans d’urbanisme de les ciutats se’n deia el “terciari”. Més enllà de les reserves de sòl pel primari, bàsicament l’agricultura; pel desenvolupament del secundari, la indústria; el terciari era un calaix de sastre on hi havia cabuda pel que restava de l’activitat econòmica, que ara ha esdevingut la principal. Les industries extractives, ara i aquí, ja són residuals i la industria poc rellevant. Deixem a part els equipaments, bàsicament públics, però ara ja també privats (en sanitat, en educació, ...). ¿Com hem de pensar en les qualificacions de terciari que poden barrejar-se  sense problemes amb les residencials? ¿Com hem de pensar en els centres de distribució logística que precisa el seus espais, i en la pròpia posterior logística als carrers i espais de les nostres ciutats? ¿Com hem de pensar els centres històrics encara reductes comercials? ¿Què quedarà dels “eixos comercials”? ¿Com haurem d’ordenar la circulació de la distribució a la menuda?

Els Plans d’urbanisme del segle passat ja fa temps que són obsolets. Els canviem ja? Regulem i ordenem l’activitat de la distribució comercial d’avui, o deixem la lliure acció intempestiva dels “mercats”?

29 de desembre.

Sopar de Nadal. Aquest any tampoc.

Als meus amics de Caldetes.

El sopar de Nadal -Nochebuena- és, ara i aquí, una tradició importada no fa pas massa anys. Més enllà de la Missa del Gall potser es feia un petit ressopó. En recordo un amb els meus pares a un restaurant a peu de carretera a Breda baixant de l’església de Riells del Montseny on hi havia de rector el poeta vilassarenc Mossèn Pere Ribot. Deuria ser a començaments dels anys 60 del segle passat.

Ara és una perfecta excusa per reunir-se amb entranyables amics i fer un bon àpat preludi de les taules familiars de Nadal i Sant Esteve: escudella, carn d’olla, pollastre; canelons, capons farcits; neules i torrons (i àdhuc polvorons) ben regat amb vins de Rioja, caves del Penedès i un bon espirituós (millor escocès) per ajudar a pair.

Enguany, atenent les hipotètiques conseqüències pernicioses derivades d’aplegar “bombolles” diferents entre persones de risc, aquest sopar de Nadal l’hem tornat a ajornat per més endavant si la situació millora. Potser el farem quan ja faci bon temps i puguem estar  a l’aire lliure amb una bona costellada, sardinada o graellada de verdures.

Mentre tant, demà, el celebrarem en la intimitat (quants menys millor i ben propers) i no ens preocuparem gaire del menjar, tot plegat era una excusa. En el fons, els bons plats servits a la taula sols són l’anècdota per compartir l’amistat i la vida.

23 de desembre.

Nadala '21.

 

En defensa del nom de Josep Garcia Oliver.

El segle XIX espanyol és paradigmàtic de l’aferrissada lluita entre els que volien conservar com fos la vida i els costums de “sempre” i els que maldaven per canviar-les i adaptar-se als “nous temps”. Des de la Guerra del Francès, tres guerres carlines, cops d’estat, una reina destronada, un nou rei estranger que abdica, una República amb quatre presidents i un dictador en dos anys, el cantonalisme, i una altra Restauració a cop de sabre. Període turbulent que no sols es dona a casa nostra. Als països veïns, Déu ni do. És el traspàs de l’Antic Règim.

En aquest marc hem de situar la figura de Josep Garcia Oliver (1834-1883). Provinent d’una família menestral, autodidacte, acreditat fabricant tèxtil, és l’impulsor d’un seguit d’iniciatives progressistes -per aquells temps- importants per a la ciutat de Mataró. Promotor i secretari perpetu de La Societad de Amigos de la Instrucción, coneguda popularment com Ateneo Mataronés, i de la Biblioteca Popular. Iniciador de la Caixa d’Estalvis de Mataró, Alcalde de la ciutat diverses vegades, Diputat a Corts, amic de la cooperativa Obrera Mataronense. El seu retrat penja a la Galeria de Mataronins Il·lustres a la Casa de la Ciutat.

La ciutat no li ha estat gaire generosa en reconeixement públic, sols dona nom a un simple passatge al confí de l’eixample de Llevant, al Ravalet, prop ja del barri de l’Havana.

La trista desaparició de la Caixa Laietana -no oblidem que al mateix temps i pels mateixos motius que totes les Caixes catalanes- no ha d’entelar el record de la seva Biblioteca Popular -continuadora de la de Garcia Oliver-, durant molts anys a la Plaça de Santa Anna, on molts mataronins vam passar-hi hores a la seva sala descobrint el plaer de la lectura, o estudiant-hi, en temps molt grisos i aprofitàrem també per gaudir de la sala d’exposicions del primer pis. Recordem la bibliotecària, Sra. Pilar Cuadrada, i el seu director “Taio” Mayol. Les generacions més joves han conegut la nova ubicació i altres noms, que tenim presents, que eficientment els ajudaren a introduir-se en el món de les lletres i l’estudi.

Ara farà 50 anys, el 1972, la Caixa d’Estalvis Laietana, per fer la felicitació de Nadal, va reeditar un opuscle que havia fet la impremta Abadal el 1867 -un any abans de la Revolución Gloriosa-: “Memoria anual del Ateneo Mataronés leida en sesión pública del día 17 de febrero de 1867, por su Secretario Perpetuo Don José García Oliver”. Val la pena rellegir-la, contextualitzant-la degudament, i convindria tornar-ne a fer difusió.

Per això, el traspàs ara de la biblioteca de la desapareguda Caixa Laietana a l’Ajuntament és un moment adient per retre justícia ciutadana a aquest prohom mataroní.

Biblioteca Popular Josep Garcia Oliver honraria a la ciutat i als que en temps pretèrits la van fer créixer.  

Mataró, 11 de desembre de 2021.

L’ús de l’espai públic.*

*escrit per aquesta entrada fet ja fa dies.

Als anys noranta del segle passat l’Ajuntament va tirar endavant el desenvolupament urbanístic de la part nord-est de la ciutat. Els sectors de Camí de la Serra, Can Solaret, Figuera Major, Vista Alegre est,... Aquest actuació va permetre dotar a la ciutat de nous espais públics i equipaments, a més del sòl privat corresponent. Així van néixer dues artèries circulatòries importants: la Ronda Frederic Mistral que completava a llevant les rondes intermèdies i la Ronda dels Països Catalans que tancava la ciutat per dalt a tocar de la variant de l’autopista. També van sorgir nous parcs, del Nord, de Créteil, del Camí de la Serra, places, i espais d’equipament que han servit per ampliar l’oferta escolar.

Can Solaret era un espai en forma de lluna (creixent o minvant) entre la Ronda dels Països Catalans i la variant de l’autopista qualificada per ser ocupada per serveis terciaris, és a dir: comerç, magatzems, i serveis varis (distribució de combustible, mèdics, ...), a més de permetre la continuïtat de l’equipament esdevingut llavors públic que dóna el nom al sector i d’amples espais verds. Des de la seva posta en marxa ha estat ben utilitzat i s’hi han assentat instal·lacions diverses i canviants, 25 anys de la vida d’una ciutat en aquest temps donen per força.

Una  de les primeres instal·lacions en establir-s’hi, en l’extrem occidental del sector, va ser el Jardiland. La família Passi de Llavaneres va tancar, si mal no recordo, l’espai comercial que tenia allà i es va traslladar a Mataró agafant la franquícia de la marca que llavors semblava potent del Jardiland. Val a dir que van muntar un bon establiment, agradable i adequat a la funció dels serveis que volien proporcionar. Amb el temps les coses canvien. Jardiland, o els Passi, van deixar la franquícia i va continuar el negoci amb les mateixes premisses que al inici ja sols com a Passi Garden. Però com en tants altres negocis, vés a saber les causes –no és aquest el tema-, l’any passat van decidir plegar i després s’ha conegut que en el seu lloc l’ocuparà un Mercadona.

L’explicació d’aquesta instal·lació la van donar els mitjans d’informació locals amb l’argument plausible de que la firma de distribució comercial minorista mirava de millorar el seu assentament a la part alta de la ciutat, fet comprensible i d’entrada l’espai ocupat reunia aquest requeriment.

Quan es va obrir el Jardiland a la Ronda del Països Catalans es va establir una senzilla regulació semafòrica al mig del carrer per permetre el gir a l’esquerra venint de la plaça França i accedir així a l’aparcament que tenia l’equipament comercial. Potser vam ser massa poc curosos en aquella decisió tota vegada que a poca distància, una mica més endavant, hi havia la rotonda de la cruïlla de la Ronda amb el Torrent de les Piques.

Ara l’ajuntament ha decidit fer una nova rotonda a la cruïlla del carrer Hèl·lade amb la Ronda dels Països Catalans allà on abans hi havia un senzill semàfor. La intenció és evident, no calen masses explicacions. Es tracta de facilitar l’entrada a l’equipament comercial que s’obrirà a la part de muntanya de la Ronda, el nou Mercadona. Per fer aqueta nova rotonda no hi ha hagut més remei que “mossegar”, sí, mossegar, una queixalada, a la punta occidental nord del parc del Camí de la Serra canviant la configuració que tenia l’espai i el dels carrers circumdants.

Bé, ens trobem davant una nova agressió a l’espai públic, petita si voleu, potser per a molts imperceptible o de “no n’hi ha per tant”, per interessos i conveniències privades. Quan Mercadona tramita la seva ubicació a l’antic Jardiland, ¿va demanar expressament millorar l’entrada de vehicles a la seva futura instal·lació?  Més encara, ¿l’Ajuntament facilita aquesta pretensió per demanda o de “soi”? Qui paga les obres de la rotonda? El comú? No hi ha cap panell que ho indiqui. Si les paga Mercadona pitjor m’ho poseu. Des del punt de l’administració urbanística de la ciutat, ¿com s’ha d’entendre aquesta actuació?

Vaig escriure fa poc a Twitter: “Una conseqüència negativa de la pandèmia (n’hi ha i n’hi haurà moltes més) és l’ocupació privativa de l’espai públic de forma abusiva (sembla que amb el vist i plau de tothom). Liberalisme o llibertarisme?”

Ara ja és un pas més. No és una ocupació privativa de l’espai públic en forma abusiva (substituir circulació rodada per terrasses de bars i restaurants, cotxes per taules), és la utilització directe de l’espai públic per part dels interessos privats forçant a l’administració pública a consentir-la i permetre-la.

El més gros, per mi, és que ningú piula, en un temps en que es piula de tot i força.

Sr. Roig: ¡“Usted sí que puede”!

 

5 d’octubre de 2021

L'Abans de Mataró (1965-1992)

 

Aquesta tarda s’ha presentat a la sala de l’Arxiu Comarcal, can Palauet, el llibre sencer de l’Abans de Mataró (1965-1992), publicació voluminosa (ha anat apareixent en fascicles) que recull material fotogràfic d’aquell període contextualitzat per escrits de diversos autors locals de reconeguda competència en cada un dels capítols del llibre. Aquesta publicació és la segona que es fa sobre Mataró. La primera, que abastava de 1865 fins a 1965, va aparèixer a començaments de segle i va ser treballada per en Ramon Boter de Palau.  

Els texts de cada un dels capítols van acompanyats d’uns “destacats” que són unes notes curtes que expliquen o sintetitzen algun aspecte concret del mateix. L’amic Josep Puig-Pla, redactor del capítol dedicat a glosar l’economia mataronina d’aquest període, em va demanar si volia fer un “destacat” sobre la indústria i li vaig contestar afirmativament.

Calia fer un resum molt sintètic, estava taxat l’espai a ocupar, no podia anar més enllà dels 2300 caràcters amb espais inclosos.  Lògicament a la primera temptativa me’n van sortir molts més i vaig anar polint el text fins arribar al definitiu que és el que ha estat publicat i que transcric tot seguit.

Una ciutat industrial.

Aquests són els anys bons de l’economia industrial del Mataró al segle XX. La base tèxtil tradicional, especialitzada en el gènere de punt, hi és predominant amb tots els seus components: des de la filatura, al teixit, el ram de l’aigua i l’estampació, la confecció principalment de roba interior, mitges i mitjons, la maquinaria, l’embalatge, la distribució, ....

La ciutat multiplica per 2,5 la seva població en aquest temps. La superació de l’autarquia franquista de la postguerra pels Plans de Desenvolupament porta d’una banda el declivi de les empreses més arcaiques que no s’adapten als nous temps i per altra al vigorós desenvolupament de les sí que ho fan.

Es pateixen cíclicament, cada deu anys més o menys, crisis que van decantant i depurant el teixit industrial de la ciutat. La mundial del petroli al 1973; l’espanyola de la re industrialització, deu anys més tard, el 1983; fins a la post olímpica de 1992 al acabar el període estudiat. Desapareixen els industrials deslligats de la ciutat i les seves fàbriques, amb honroses excepcions, i apareixen nous i potents empresaris locals més bolcats a l’oferta que a la demanda convencional que amb els seus productes arriben a tenir posicions de lideratge en el mercat espanyol.

Alhora ressorgeix un combatiu moviment obrer que passarà per sobre de les anquilosades estructures verticals franquistes.

Més enllà del tèxtil van desapareixent paulatinament les industries manufactureres de sectors més convencionals, alimentació i derivats, foneries, però apareixen noves empreses de capital estranger en sectors com el químic i el farmacèutic portats alguns de la mà d’emprenedors locals.

No obstant, la diversificació industrial és elevada puntejant tota la ciutat d’activitat diversa que més endavant desapareixerà pràcticament tota: paper i cartró, automoció, maquinària especialitzada, materials per a la construcció, vidre, cosmètics, adobats, química, construcció naval.

Fruit de la necessitat de desplaçar fora del teixit urbà residencial les molèsties o les necessitats de creixement de l’activitat industrial, l’Ajuntament desenvolupa cap al final d’aquest període els primers sectors de planejament qualificats expressament per a tal ús en el P.G.O.U.: Mata-Rocafonda, Balançó i Boter, Cirera-Industrial.

                                 

Manuel Mas Estela

Alcalde de Mataró (1983-2004)

 

Aquest text el vaig acabar de confegir el juliol de l’any passat. Gràcies, Pep, per la teva insistència en que el fes i pels comentaris que em vas donar per anar-lo podant per complir amb les possibilitats d’espai que comportava la demanda. He de dir que m’estic satisfet del resum que vaig aconseguir assolir que potser donaria peu a explicar més extensament la meva visió d’aquest aspecte de la ciutat en aquells anys en que va fer el cim i, al acabar el període, el zenit, com a ciutat industrial seguin la pauta de les economies semblants.

 

14 de desembre.