Situem-nos en l’actual moment històric i les seves circumstàncies al nostre espai socioeconòmic. Estructural: el desenvolupament de la societat de la informació i la comunicació (vaja, les TIC’s). Conjuntural: la pandèmia (esperem que ho sigui de conjuntural, encara que deixarà rastre).
Si sé què desitjo adquirir, bens o serveis de
qualsevol mena, és a dir la demanda, i ho tinc a l’abast d’uns clics d’un dels
meus possibles ordinadors en qualsevol dels seus formats; si els possibles
proveïdors me’ls poden proporcionar i portar directament a casa meva, és a dir
l’oferta ¿Perquè serveixen molts dels
establiments comercials tradicionals (bé, potser fins i tot els no tant
tradicionals)?
Certament la distribució comercial, el comerç,
té i tindrà llarga vida. El mercat directe entre compradors i venedors,
l’intercanvi antic, va ser superat pels comerciants i no és previsible que
torni en tota la seva puritat. Però..., ningú pas pensava, dels comuns mortals,
a començaments d’aquest segle que la distribució comercial evolucionaria tant
ràpidament. I d’això tant sols fa vint anys!
El contacte directe entre demandants
(compradors) i oferents (venedors) estalvia moltes baules de la cadena de
distribució, o les sacseja fortament. Qui hi guanya és la logística que amb els
avenços tecnològics pot oferir costos i temps molt més avantatjosos que la
distribució convencional. La pressió sobre els marges comercials o la recerca per
mantenir els nivells de benefici (i la miopia de molts “empresaris”) comporta
l’empobriment, econòmic i cultural, de les velles formes de dependents/es. Hi
ha demanda captiva, per edat, per cultures, per coneixements tecnològics. Però hi
ha demanda independent i voluble, també
per edats, cultures i coneixements tecnològics. L’una va camí d’escolar-ser,
segur que no en un termini curt, l’altra va camí de consolidar-se, ves a saber
sinó molt ràpidament.
Tot això ens ha de portar a replantejar allò
que ens els plans d’urbanisme de les ciutats se’n deia el “terciari”. Més enllà
de les reserves de sòl pel primari, bàsicament l’agricultura; pel
desenvolupament del secundari, la indústria; el terciari era un calaix de
sastre on hi havia cabuda pel que restava de l’activitat econòmica, que ara ha
esdevingut la principal. Les industries extractives, ara i aquí, ja són
residuals i la industria poc rellevant. Deixem a part els equipaments,
bàsicament públics, però ara ja també privats (en sanitat, en educació, ...).
¿Com hem de pensar en les qualificacions de terciari que poden barrejar-se sense problemes amb les residencials? ¿Com
hem de pensar en els centres de distribució logística que precisa el seus
espais, i en la pròpia posterior logística als carrers i espais de les nostres
ciutats? ¿Com hem de pensar els centres històrics encara reductes comercials?
¿Què quedarà dels “eixos comercials”? ¿Com haurem d’ordenar la circulació de la
distribució a la menuda?
Els Plans d’urbanisme del segle passat ja fa
temps que són obsolets. Els canviem ja? Regulem i ordenem l’activitat de la
distribució comercial d’avui, o deixem la lliure acció intempestiva dels
“mercats”?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada