De lliure disposició.

Avui a Mataró, no sé si també en altres llocs, és un dia de festa escolar, per a lliure disposició dels mestres (així ho tinc entès). Suposo que el Consell Escolar Municipal al decidir el calendari escolar ho va acordar. No sé, el dilluns de Carnestoltes..., però, bé, és una decisió presa adequadament. No anirem ara a discutir, des de fora, ni el calendari escolar, ni els drets laborals dels mestres.

Resulta, però, que aquests dies que no lliguen amb cap altre festiu laboral ocasionen un enrenou a les famílies amb la mainada en edat escolar, especialment de la petita infància i de primària.  Ja tens una mobilització, els que poden, d’avis o altra parentela o servei per agombolar les criatures desocupades ja que els pares i mares no els poden atendre. No sé pas com s’ho deuen fer els que no tenen possibilitat d’aquests recursos. Causa d’absentisme laboral? Ah!, la conciliació de la vida laboral i familiar!

No sé si és una proposta fora de lloc pensar en alguna manera de compaginar els interessos de les dues parts: els ensenyants i les famílies dels ensenyats. Per exemple reconvertir aquestes diades en unes jornades d’activitats no lectives repartint-se els mestres l’atenció dels alumnes. Si ara hi ha dues jornades de lliure disposició que es mantinguessin repartides en quatre dies durant el curs, fent-ne els ensenyants meitat i meitat. No es perdria cap dret, potser algun dia de més feina, que seria no lectiva, i no hi hauria enrenou al col·lectiu familiar. No crec pas que a preescolar i primària això comportés cap detriment del rendiment escolar, fins i tot, no ho sé, no hi entenc massa, podria ser beneficiós per la mainada. El que sí seria beneficiós seria per les famílies que han de trobar una solució a les situacions que se’ls presenten en aquests dies amb millor o pitjor fortuna.

Suposo que el tema deu ser complex i les possibles solucions més complicades que això que proposo. Els avis sempre som una solució.

27 de febrer.

A aquestes altures?

Diuen els mitjans que el Congrés del Diputats ha decidit constituir una Comissió d’investigació sobre la crisis financera que va patir el país fa uns anys. El repartiment de les forces polítiques desprès de les darreres eleccions ho ha facilitat, tota vegada que abans, mentre el PP va tenir majoria absoluta a la Cambra, no va ser possible.

Està bé, però, a aquestes altures de la història, amb desenes de llibres publicats sobre el tema, no està prou clar tot? Les causes i les conseqüències? Què en traurem de nou que no se sàpiga ja? Buscar alguns responsables a qui entaforar el mort? Perquè sí que hi ha un mort: tota una part del sistema financer espanyol, les Caixes d’Estalvi. I hi ha uns “deudos”, tots els ciutadans que amb les seves aportacions, ara o més endavant quan es vagi tornant l’endeutament, van pagar l’enterrament. Difícil recerca.

Sempre he pensat que hi ha molts responsables en aquest tema, certament alguns més i molt més que d’altres. Des de les administracions públiques (totes), fins a la majoria dels ciutadans, passant pel sector empresarial privat, van viure i estimular alegrement la “bombolla” econòmica que va haver-hi a Espanya des de començaments d’aquest segle i que va acabant explotant el 2008. Repassem algunes dades anecdòtiques, o no tant, que ho exemplifiquen? Les vendes de vehicles, per exemple, que varen assolir rècords històrics, que tornarem temps a tornar a veure. La creació continuada i progressiva d’oficines bancàries, pràcticament una a cada cantonada. Les xifres d’ocupació, no només de reducció de la desocupació que va arribar a mínims històrics mai vistos en el període democràtic. Els saldos positius dels comptes públics que va permetre, entre d’altres coses, crear la famosa “guardiola” de les pensions. Podríem continuar, vaja, l’alegria –o millor, potser, la disbauxa- que vàrem viure aquells anys, primer de la ma del Govern Aznar, que sols l’atzar d’un flagrant atemptat terrorista, va permetre que el Govern passes a la ma contraria i que li explotés a la cara al Govern Zapatero. Poques veus van alçar-se en aquells anys per demanar seny. Seny?, però si tots plegats, sí, tots plegats, vivíem en el millor del mons!

Què investigarem ara que ja no sabem? Que el crèdit barat europeu (alemany i francès, sobre tot, va inflar les Caixes? Que aquestes entitats no tenien recursos humans capaços al seu cap davant per entomar el repte? Que el salvament era inevitable sinó volíem col·lapsar el sistema financer i perjudicar més directament als impositors? Que vàrem canviar endeutament privat forà per endeutament públic propi? Que vam construir més del necessari a dojo i arreu? Que n’hem extret poques lliçons més enllà de plorar, alguns, pel que s’ha anat pels desaigües del mercat? Que tardarem en reconstruir la confiança financera de la ciutadania? Que les nostres institucions supervisores i reguladores, llavors tant lloades de resultes de la crisi anterior, podien haver-ho fer millor?

Ho vaig viure tot plegat de prop i amb les meves responsabilitats també. N´he parlat molt, amb molta gent i també he escrit algunes coses. He llegit força sobre el tema i em sembla que el tinc ben clar, crec que poques coses se’m han escapat per comprendre. El panorama el veig, ja des de la distància, força nítid. Potser els que ara sols veuen les conseqüències volen escatir millor les causes i aquestes també són força clares i hi va contribuir molta gent.

Quan les coses ens van bé, a tots, o a la gran majoria, les veiem però fem com si no les veiéssim no sigui que ens estronquin els resultats que ben de gust fruïm. Quan les vaques es tornen magres fem brams al cel. “Ojos que no ven..., ¡porrazo que te pegas!”

23 de febrer.

Una nova desamortització (petita). Arbitrisme?

Passant pels carrers i places del nucli antic (i el no tant antic) de la meva ciutat observo unitats urbanes manifestament abandonades. Solars buits, runes apuntalades, casalots, cases, pisos, alguns fins i tot de propietat pública. Aquesta percepció meva també deu ser visible en moltes altres poblacions. Les causes d’aquest abandonament són variades: conflictes de propietat derivats d’antigues herències o deixes, incapacitat dinerària per escometre els seu arranjament, problemàtiques derivades de la protecció del patrimoni, dificultats de la seva adaptació als requisits del mercat, especulació, deixadesa,... Són béns en “mans mortes”, i em ve al cap la desamortització dels liberals del segle XIX. Cert que al costat d’aquest abandonament hi ha accions lloables de redreçament de la situació, tant públiques en els carrers com privades en l’edificació.

El resultat d’aquest abandonament és clar, més enllà de la manifesta degradació estètica hi ha la degradació de l’espai urbà. Menys ocupació habitacional, menys comerç i serveis, menys activitat -malgrat alguns intents notables de supervivència- menys vida en suma. ¿Podria atacar-se aquesta situació amb una decidida actuació pública per treure aquestes unitats urbanes de les “mans mortes” que les tenen manifestament abandonades?

Primer, hauria d’haver-hi la voluntat política de fer-ho. Mai m’ha agradat gaire aquest terme pel oblit que es fa de la manca de recursos per afrontar algun problema. No hi ha voluntat política!, quan el que no hi ha són diners per dur-la a terme. Però podria donar-se en aquest cas, ja que es tracta no només d’afrontar un tema de degradació urbana, sinó també d’oferir alternatives d’habitatge i d’activitats a gent que pot necessitar-les. Ordenadament, fent-ho ordenadament, donant així sortida dins d’un sistema normativitzat a aquesta situació en casos ben establerts. Dels recursos econòmics  en parlarem més endavant.

Segon, hauria d’aclarir-se molt bé el concepte de manifestament abandonat. Ben definit, sinó els conflictes jurídics que se’n podrien derivar poden ser monumentals. Hi ha alguns indicadors evidents, manca de neteja, brutícia, en solars, estat ruïnós amb perill per les persones veïnes o transeünts, cases tapiades, manca d’ús de serveis essencials (aigua, gas, electricitat...), morositat o impagament d’impostos i taxes, estat dels apunts registrals, ... Un expedient ben construït per la declaració d’aquest estat és imprescindible i per això caldria tenir els requisits ben determinats normativament.

Tercer, qui provocaria aquesta declaració? És evident que han de ser les institucions municipals que són les que estan més al sobre del tema i en pateixen les conseqüències. També ben regulat, si pot ser al màxim nivell de responsabilitat, per exemple, el Ple municipal, a través de les garanties processals oportunes.

Quart, qui hauria de procedir a la “desamortització”? Crec que ha de ser l’Estat com a màxim garant del pas de propietat privada manifestament abandonada a propietat pública. Crec que aquí seria molt convenient apuntar la impossibilitat d’alienació posterior d’aquests béns així obtinguts. En el Registre de la propietat haurien de constar com a béns públics sense cap mena de dubtes.

Cinquè, tema complicat. ¿Hauria de ser una expropiació amb “preu just” (quina forma de determinar-lo? No anéssim pas a resoldre un problema que les “mans mortes” són incapaces o no tenen ganes de solucionar), o una confiscació pura i dura atenent a la seva condició clara de manifestament abandonats? Aquí hi ha una possible llarga discussió en que les posicions ideològiques respecte a la propietat privada (millor seria dir l’ús social de la propietat privada) entrarien en joc. Ja em veig a determinats sectors socials estripant-se les vestimentes i aixecant brams al cel.

Sisè, arribats aquí, crec que seria interessant estudiar el traspàs (no la propietat) de l’ús de sòl (se’n diu el dret de vol?) des de l’Estat (el darrer garant com he dit, de la propietat pública, el seu detentador) altra vegada als municipis, o en cas alternatiu a altres ens locals, Consells, Diputacions, o a entitats sense ànim de lucre privades (en aquest darrer cas també molt ben regulat per tal de no obrir portes falses indesitjables) que declaressis estar disposats a moure aquests béns abandonats, no per tornar-los al mercat sinó per ser utilitzat amb finalitats d’ajut social i manteniment de l’espai urbà viu. Bé, ja tenim que per poc cost, petit, o fins i tot nul, una base, una superfície, sobre la que bastir una petita part d’una política d’habitatge i de rehabilitació de l’espai públic.

Setè, com sempre superar la voluntat política  amb els recursos econòmics necessaris per dur-la a terme. No crec que fora gaire difícil, pel procediment i les quantitats, habilitar partides pressupostaries en forma de crèdits als ens que fessin la rehabilitació, en el pertinent capítol de despeses (crec que podria ser el VIII, sinó vaig errat), a retornar (actius financers contra passius financers) que un cop realitzada la inversió necessària per tornar aquests béns a la societat s’anés eixugant, l’endeutament dels ens locals, amb  els ingressos (lloguers per exemple) que tal actuació generaria. Si mal no recordo, actuacions en l’àmbit de l’R+D+i s’havien implementat així temps enrere. No sé si ara amb les restriccions pressupostàries també hi hauria qui posaria el crit al cel, encara que s’ha de tenir en compte la dilació en el temps que una operació d’aquesta mena comportaria i que podria començar-se amb proves pilot que no portarien gaire despesa al principi.

Vuitè, la clau de la operació està en la mobilització de propietats abandonades en “mans mortes” per tornar-les actives a la societat. Si d’una actuació d’aquesta mena se’n desprèn una mobilització en l’àmbit mercantil seria un efecte colateral benvingut, hauria contribuït a sacsejar el mercat. Sinó és així, hi ha la possibilitat de moure per la societat uns béns ara abandonats i poder destinar-los a una utilitat evident, tant del punt de vista social com del punt de vista del manteniment viu de la trama urbana dels cascs antics dels nostres pobles i ciutats. Poder proporcionar, per exemple, lloguers baixos que amortitzessin a llarg termini (50 anys podria ser el cas) una inversió en habitatge (que sempre seria de titularitat pública, i no traspassable) lliure de la càrrega del cost del sòl,  seria una operació bona tant per resoldre necessitats socials que ara són evidents per varis grups socials (no solament els joves, que també).

Tot plegat, ¿Un arbitrisme (a desenvolupar molt més, evidentment, i per gent més experta)?

Bé, són coses que em passen pel cap tot anant pel carrer empenyent un cotxet amb una criatura cap a l’escola bressol. 

14 de febrer.

Diputacions.

Per fi trobo algú que faci defensa pública de les Diputacions. Costa. En el món de la política, en general, es parla malament d’aquestes administracions locals, fins i tot de suprimir-les. Segurament el mal ús que alguns han fet d’elles ha desvirtuat la imatge positiva que podrien donar: El servei als petits municipis. Ha de ser un periodista, Sergio del Molino, que l’any passat va publicar un excel·lent llibre sobre l’Espanya buida, amb aquest títol: “La España vacía”, qui n’ha parlat d’esquitllada de la seva importància, a partir de la constatació del imparable despoblament de moltes zones del territori peninsular (com bé diu, no sols d’Espanya sinó també de Portugal). He llegit recentment el llibre mencionat d’una tirada i ja n’he regalat algun, em va agradar molt.

És fàcil, des de la ciutat i més des de les àrees metropolitanes, mirar desdenyosament o paternalment, els pobles que poc a poc es van abandonant. Reserves per fugir de la ciutat i buscar un refugi bucòlic, gastronòmic o paisatgístic pel cap de setmana. Neorurals que també fugen del món atribolat de la “civilització”. Però la dura realitat de la vida en els petits pobles és certa. Darrerament, no sé si de resultes del ressò del llibre esmentat, veig que els mitjans de comunicació en parlen més d’aquesta oblidada realitat. El dissabte passat parlaven d’Esterri de Cardós, fa pocs dies de pobles del Sistema Ibèric.

Però, desenganyem-nos. La fi de l’economia agrícola, de la seva importància i forma de constituir el producte total, comporta la fi del món rural i consegüentment la seva gradual desaparició. És difícil mantenir una administració i uns serveis complementaris en col·lectivitats petites o molt reduïdes. L’administració depèn de les plusvàlues que es poden detreure del comú i quan aquest és petit, malgrat que se’n produeixen de plusvàlues, aquestes no donen per gaire. Els serveis també necessiten algun gruix de gent que els utilitzi perquè funcionin: una farmàcia, una botiga de roba, una peixateria o comerç d’alimentació, un bar, ...

De bars: fent, fa uns anys, el 2003, la via verda del Canal de Castilla, vam anar a parar a un petit poblet i assedegats, era a l’agost, vam preguntar a un “lugareño” pel bar. “El bar se murió”, va ser la seva resposta. Sort que a l’entrada del poble la font encara rajava. D’activitat fora de l’agricultura: no sé si encara a Pradoluengo (Burgos) fan mitjons, però vaja, sols llegir l’enllaç a la Wikipedia ho diu tot. Hi vaig anar ara farà dotze anys, de la ma de la Mª del Mar Arnaíz. O si el municipi de García, a la Ribera d’Ebre, encara hi ha tantes granges d’aviram, però que amb no gaire més de 500 habitants, l’Ajuntament, segons em va explicar fa anys els seu alcalde, sols obria una tarda a la setmana. O també, el retrocés de la geografia humana de la Vall Fosca que vaig glosar fa uns anys quasi bé amb la mateixa densitat de població que Sibèria.

Les Diputacions fan, o han de fer, o haurien de fer, un servei essencial pels petits municipis, encara que sols siguin serveis “pal·liatius” per una mort anunciada i irreversible. Llevat d’aquells que estiguin a tocar d’un centre, capital grossa o petita, que els mantingui amb alguna espurna de vida però que irradiï alguna activitat per tal que anant-hi i venint-hi alguna gent mantingui, restaurades o no, generalment sí, les cases dels seus ancestres.

La notícia i el mapa ( El País, 6/2/17) que l’acompanyava són suficientment expressius: “La mitad de los municipios espanyoles està en riesgo de extinción”. 

Clar que aquí hauríem, al considerar municipis i no nuclis de població, de parlar d’història, de la història de la Reconquesta, per exemple, i parlar de l’Espanya vella i de la nova, com de la Catalunya vella i de la nova també. Però això donaria per més, i segurament per un mapa amb més vermells encara.

13 de febrer.

Uns altres temps.

En les dues darreres presentacions de llibres al Foment, la d’en Gabriel Colomé, el passat gener, parlant de les eleccions americanes, i la d’en Joan López, ara el febrer, parlant de tertúlies i tertulians, he trobat un punt en comú que és la forma, les formes, de fer la política avui. O millor dit, com es fa arribar la política avui a la ciutadania. Tot plegat, si no ho entenc malament, no és res més que la “nova política” sols és “nova comunicació política”. Res més, i potser molt menys que la “vella política", tal com l’havíem entès (o potser jo l’havia entès) de joves. Sorprès? No n'hi hauria pas d’estar.

Signes dels temps. Evident. Però no solament per les noves, exitoses i esteses noves eines comunicatives, des de la multiplicitats de televisions i ràdio, fins a les xarxes socials de tota mena. Cal afegir-hi també els nous requeriments d’immediatesa que està demanant, o s’estan imposant, (o ens estan imposant?), la societat actual. Sí, molta participació a cops de 140 caràcters, però poc debat reposat i aprofundit. Les emocions, les imatges, les adhesions, el gregarisme o la sensació de ser d’un grup...

Queden molt lluny els butlletins i la premsa de partit llegit a les seus o les cases del poble. Queden lluny els actes explicatius, fins i tot els mítings abrandats. Res queda de les aferrissades discussions a altes hores de la nit per una coma o un adjectiu a una ponència congressual (Es feien congressos de tres dies seguits? Ostres!!). Els debats parlamentaris o les sessions plenàries municipals tapats pels “canutazos” televisius o “l’escarxofa” d’un mitjà agafats d’en qualsevol lloc o moment, i les explicacions (?) simultànies, resumides i abreujades, a través de les xarxes socials. La telegenia és més important que el discurs o l’explicació (encara em faig creus com algun líder català ha pogut arribar tant a dalt). I ara, a més, la “postveritat”, vaja les mentides pel broc gros. Les formes sobre el fons, el resum sobre el text, l’emoció front l’explicació. Clar, els fons, el text, l’explicació, són més llargs, requereixen més atenció i més temps, i els nostres temps són d’usar i llençar. Continuïtat, perseverança, fermesa són contraposats a varietat, volubilitat, o modulació. Temps líquids que ens deia Bauman. El compromís i el rigor són conceptes durs avui.

Ja fa molts anys, en Pere O. Costa, constatava amb sorpresa i fent-ne retret, que la meva política comunicativa, essent alcalde, era precisament no tenir-ne, cosa que també neguitejava  a alguns dels meus col·laboradors. Ara, seria del tot impossible mantenir la meva posició, i de fet ja en altre càrrec algun disgust em va comportar ser tant descuidat en aquest tema.

Segur que em faig gran, o que ja sóc gran, i no sé si sabria adaptar-me a aquest nou panorama. Sort que ja estic jubilat i ara sols sóc un espectador encuriosit que se’l mira a distància i que procura, això sí, de no rebre'n algun mastegot extraviat.

“Si no existe una buena solución para un dilema, si ninguna de las actitudes sensatas y efectivas nos acercan a la solución, las personas tienden a comportarse irracionalmente, haciendo más complejo el problema y tornando su resolución menos plausible.”

ZYGMUNT BAUMAN

(extret de La Vanguardia, 10/1/17)

9 de febrer.