He acabat de llegir
el llibre de Irene
Vallejo, “El infinito en un
junco. La invención de
los libros en el mundo antiguo”, ed.
Siruela, M-2021 (7èna.ed.). Va ser un obsequi de Nadal, no de l’any passat sinó
de l’altre, el 2021, d’un bon amic madrileny, en l’edició de tapa dura, un magnífic
llibre de continent i sobre tot de contingut. No l’he llegit seguit sinó a
batzegades i hi ha hagut moments que l’he trobat com reiteratiu i m’ha costat
tirar endavant, encara que sempre han sorgit descripcions que m’han animat a continuar i
m’ha agradat molt. Em sorprèn el seu èxit, no és un llibre “fàcil”. La
història dels llibres, de com recopilar les narracions, o la narrativa de tota
mena, que anaven produint les generacions des de l’antigor fins avui en dia; com han anat sorgint les formes de
confegir-los, distribuir-los, guardar-los, acumular-los, donar-los a conèixer,
amagar-los o destruir-los.
Ha rebut molts
premis (una desena), s’ha traduït a no sé quants idiomes (més de vint), la seva
autora ha estat i és molt reconeguda. Tot una sorpresa literària repeteixo
d’una obra aconseguida però complexa. Crec que cal tenir algun bagatge cultural
per endinsar-s’hi, potser sí que hi ha la gent suficient per fer-ho encara que
per mi això és un petit misteri. Dec estar equivocat i si és així ho celebro.
El llibre s’obre
amb uns homes a cavall corrent esperitats pel món buscant uns objectes, no sé
si encara dir-ne llibres, per fornir el somni d’un faraó d'omplir una gran
biblioteca, la d’Alexandria. Veurem com aquest somni neix, creix, es
desenvolupa i mort, com un ser humà, com a tota manifestació de la vida.
El llibre es tanca amb
una perla per a mi: ara unes dones també a cavall a les muntanyes de Kentucky, en temps de la
Gran Depressió del segle XX, portant llibres a la gent miserable que vivia
allunyada i abandonada del mínim bri cultural. L’acció de l’Estat també en la
cultura en uns moments molt difícils. És el breu epíleg: “Los olvidados, las
anónimas”, al que segueixen més de cinquanta pàgines d’agraïments, notes,
bibliografia i un índex onomàstic.
Del molts agraïments que fa l’autora vull ressaltar un que potser semblarà modest: (a) “Todos
esos professores de instituto que son sembradores de entusiasmos...”, els
noms que segueixen deuen ser els d’aquells que ella va tenir o conèixer.
Aquí m’han vingut al cap els que vaig tenir jo. Sóc fruit del Germans Maristes, ho he explicat moltes vegades, vaig
estar 13 anys a les seves aules. Però vaig anar a fer el que llavors se’n deia
Preuniversitari a l'Institut de Mataró que més tard s'anomenaria Alexandre Satorras. Sols un curs, 1965-1966, on se’n va obrir tot un món nou
que va facilitar-me el pas posterior, el curs següent, a la Universitat. Els
professors (seglars / laics?), homes i dones, que vaig conèixer aquell any en
aquell Institut em van marcar molt també. No sé si me’n deixaré cap, alguns ja
traspassats, en Solà, en Comeron, la Solà, la Landino,
la Bardalet, en Roig, la Rocha, la “Pacheco”,
en Romeu, ...
Avui l’ajuntament
de Mataró, a iniciativa del M.E.M. (Moviment educatiu del Maresme) i d’alumnes que van passar per aquelles aules de
l’institut, ha fet l’acte formal d’atorgament del títol de filla
adoptiva de la ciutat a la Sra. Elvira
Rocha Barral que en fou la seva
directora uns anys, aquells meus precisament, en reconeixement de la seva tasca,
la d’ella i la dels seus companys. Ara té 91 anys, 60 anys enrere, en la flor
de la vida, ens va ajudar a formar la nostra de vida. Primer la Presidenta del M.E.M., Sra. Carme Civit ha explicat els motius que els van portar a fer la petició de l'esmentat reconeixement i després l’amic Josep
M. Fradera, segurament un dels alumnes que ella va tenir amb una trajectòria
acadèmica més profitosa i reconeguda n’ha fet la glosa. Evidentment, abans de les paraules de cloenda del Sr. Alcalde, molt encertades, l'homenatjada ens ha repassat la seva vida i la seva obra.
Realment extraordinari i emotiu veure el Saló de Sessions de l'Ajuntament ple d'avis que anàvem a acompanyar el reconeixement públic d'una de les seves professores i del seu equip.
24 de gener.
