La Catalunya buida.

 

Vam  travessar Catalunya des de la Regió Metropolitana de Barcelona fins als confins del Pallars Sobirà, al peu de La Bonaigua, on a dalt, al pla de Beret,  les aigües vesen unes cap al Mediterrani i altres cap a l’Atlàntic. Quan deixes Terrassa enrere comença a esvair-se la població del territori. Passat Manresa, entrant a Lleida et fiques a la Catalunya buida.

Fas carretera cercant aquells punts de població que l’articulen, força separats els uns dels altres: Calaf, Torà, Ponts, la ruta dels andorrans, Artesa de Segre, per la collada de Comiols cap a Tremp, La Pobla de Segur, Sort, i a partir d’aquí hom s’adona que estem ja en terreny de segona residència, segurament hivernal, per les moltes noves construccions ara somortes.

La senyalització a la ruta dona compte de l’existència de pobles, llogarrets, masies, ... Dels nuclis principals citats cap d’ells està entre els més poblats de la província de Lleida. El partit judicial de Tremp que abasta tres comarques: Pallars Jussà, Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça, és el més extens de la província però té la més baixa densitat de població:  8,3 hab./ Km2.  (la densitat de població de la província de Soria és de 9,18 hab./km2, la Terol és de 9,01, la del conjunt de la província de Lleida, 33,46 hab/km2, la de Catalunya, 222,17.)

Tremp amb 5.911 hab. és la tretzena població més habitada de la província (al 1900 era la tercera); Calaf (a l’Alta Segarra, però encara Barcelona), 3.656; Torà, 1.237; Ponts, 2.644; Artesa de Segre, 3.400; La Pobla de Segur, 3.043; Sort, 2.154; fins arribar a destinació, Esterri d’Àneu, 804. (dades IDESCAT) A primer cop d’ull sembla que allí, a Esterri, hi ha més cases que habitants, fet comú a molts pobles de segona residència.

Com sempre, penso: de què viuen la gent d’aquí? Agroindústria, però clar, els potents tractors que ara llauren aixecant polsegueres i les granges de bestiar que puntegen el territori ocupen poca gent. Els serveis, minsos i principalment de l’administració pública: sanitat, educació, seguretat, cura de l’espai, ... I el turisme complementat amb la restauració, crec que nacional i estacional: La munió d’habitatges nous a l’estil pirinenc (?) arrenglerats ho palesa. La segona residència segurament de una majoria metropolitana barcelonina. No crec que aigües amunt el “rafting” doni tampoc per massa.

Políticament, pel que es veu, molt “encebellats”. En alguns llocs, La Pobla p.e., és abassegador. En aquest ordre de coses, no sé pas si tenen massa consciència de què viuen.

Una nit en un acollidor petit hotel familiar, un bon sopar de “tapeo” que no ho haguéssim pas mai dit regat amb vi de Rialp (del que no en sé trobar cap informació per la xarxa). També a Gavet de la Conca n’he tastat i ... pas mal. (interessant, com a explicació de la Catalunya buida, l’article de Gavet de la Conca a la wiquipèdia)

L’anada treia cap a intentar pujar pedalant (amb el reforç del motor elèctric) fins dalt La Bonaigua. A les 9 ja érem a la carretera abillats amb equipament d’hivern (del nostre hivern maresmenc). D’Esterri a València d’Àneu i a buscar la carretera nova. Aquí, desastre, el motor va tornar a fallar. Ja vaig intentar posar-hi cames, però la ruta puja i sols érem al començament. A La Bonaigua de Baix, a meitat del recorregut, vam girar cua, baixada freda i ben emprenyat. “Au, no pateixis, l’any que ve ho tornarem a intentar quan tinguis la bicicleta ben arreglada” em digué el meu company de fatigues. “Sí, l’any que ve...” li vaig contestar, “vés a saber qui serà viu”. Ja no tinc edat per pensar gaire en “exploits”  més endavant.

29 de setembre.