Per l’any 2023 vaig confegir també l’evolució en ja es
començava a veure una tendència que davallava a les darreries del període. Clar
que van haver-hi algunes coses a remarcar: l’operació de cataractes pel
setembre i la caiguda insospitada al Passeig Marítim al desembre que em va
deixar baldat de l’espatlla i el braç drets. Però també vam a fer amb en José
Mª l’anada
i tornada de Tortosa a Alcanyís en tres dies parant a Horta
de Sant Joan.
L’any 2024 va començar
irregular per les conseqüències de la caiguda del desembre anterior i va acabar
malament. Ja en el forat, el 26 de setembre -amb només 965,2 Km.- vaig deixar
de pedalar. Estava al fons del pou on no hi trobaria la sortida fins quasi bé
un any després.
Les dues bicicletes que tinc les
veia cada dia, la de muntanya al costat del cotxe al garatge, la de carretera
elèctrica a dalt a casa al costat del butaca de lectura (que poc hi vaig
llegir). El 18 de setembre del 2025 vaig tornar a pujar-hi i a pedalar.
Poc a poc, al final de
l’any havia fet ja 707,6 Km. Tornava a la rutina de intentar sortir els dimarts
i els dijous al matí pel Passeig Marítim, uns 17 Km cada vegada, quelcom més
d’una hora, i els diumenges les rutes habituals per les carreteres comarcals,
un 45km més, amb la corresponent parada i fonda. Els meus “co-équipiers”
han estat formidables.
Torno a ser-hi, que
duri tot el que sigui possible, tampoc he de fer grans “exploits”.
Mantenir el cos fent exercici. Veurem què dona l’any de sí . M’agradaria tornar
a fer-ne alguna de llarga, no sé si el cos em donarà per assolir-ho.
Quan algú s’adreça a tu amb un “Mànel”
ja saps que és de la resta de les Espanyes. Deuen pensar que això de “Mànel”
és per nosaltres els catalans com el “Paco” per ells quan es
refereixen a un Francisco.
_”Le llamo de Acnur,
soy Encarna Pérez (m’invento el nom ja que en realitat ni el recordo) y
por motivos de calidad de la llamada, ésta està siendo gravada en atención...
(aquell rotllo que et claven sempre en aquesta mena de trucades).
-“Tenemos una situación muy complicada
en (crec que vaig entendre) el Chad. Segons es descriu a l’article
que acabo de ressenyar de la Wiquipèdia: “El Índice
de desarrollo humano de la ONU
coloca a Chad como el quinto país más pobre en el mundo, ya que el 80 % de
la población vive por debajo del umbral de pobreza.”
-“... y queríamos pedirle una aportación puntual extraordinaria
que aliviar una situación de emergencia que se esta dando allí en estos
momentos.”
Soc “soci” d’Acnur - Comité espanyol de l’Agencia
de la ONU pels refugiats-des de fa algun temps amb aportacions trimestrals
regulars (mira per on, a començament de trimestre, acaben de carregar-me al
compte corrent la que correspon) i ara em trucaven per demanar-me una aportació
puntual a més a més. Vaig pensar en aquells capellans que a la missa dels
diumenge prediquen als feligresos presents la necessitat de mantenir-o de tenir- les seves creences.
“..., pues mire señora, esta vez no voy a colaborar con
ustedes”
“... " (silenci; m’imagino la cara de perplexitat al altra
costat del telèfon de la meva comunicant)
Segons es descriu a l’article que acabo de ressenyar de la
Wiquipèdia: L'economia de la República Democràtica
del Congo, una nació proveïda de grans recursos naturals, ha decaigut
dràsticament des de la meitat de la dècada de 1980. Els dos conflictes recents (la Primera Guerra del Congo i la Segona
Guerra del Congo), que van començar
el 1996, han reduït la producció del país i els seus ingressos estatals, n'han
incrementat el deute extern i han suposat la mort per la guerra, la fam i les
malalties, de 3,8 milions de persones.
Aquesta
mena d’accions no són pas noves d’avui, sols cal recordar el “Spain
is diferent” del Ministre Fraga.” Se’n diuen destination branding(increment de la visibilitat d’una
marca turística). En aquest cas concret, que no és pas el primer, s’ha explicat
d’aquesta manera:
“Mientras el “destination branding” está
enfocado a la promoción turística, la diplomacia deportiva impacta directamente
en la esfera de la política exterior, las relaciones de poder y el poder
blando. Y, en el marco de las tensas relaciones diplomáticas entre vecinos
africanos, la RDC y Ruanda parece que han decidido llevar sus diferencias,
también, a la arena deportiva.
Por un lado, Ruanda (con el lema “Visit Rwanda”) ya tiene acuerdos de patrocinio con varios equipos europeos como el París
Saint-Germain, el Bayern de Múnich, el Arsenal o el Atlético de Madrid. Por el
otro, la RDC lo ha hecho con el AC Milán, el Mónaco y el Barcelona.
La RDC dispone de entre el 60 y el
80 % de las reservas mundiales de coltán, el 50 % de las reservas
mundiales de cobalto y un gran porcentaje de reservas de oro. Además, está considerado por la Comisión Europea como
uno de los países estratégicos para el suministro de materias primas críticas
para la transición ecológica y la transformación digital de Europa.
No obstante, el grupo rebelde tutsi Movimiento 23 de Marzo (M23) tiene bajo
su control el suministro ilegal de minerales desde el este de la RDC hacia Ruanda, que a su vez
los exporta. Si bien la RDC es uno de los principales productores de coltán del
planeta, Ruanda es el mayor exportador, aunque casi no dispone de este mineral
en su territorio.”
Sí, és coneguda una
nova tendència a anar-se de “voleio”, a fer “dark
turism”, però s’ha de tenir el fetge molt dur per fer-lo, jo no podria,
soc massa sensible. Com també és conegut que al món del futbol “no hi ha un
pam de net”
Resulta que -després de tants anys, tantes
paraules i tanta gent sacrificant-se per alleugerir la pobresa i la misèria d’amples
regions del món- ara hi hagi pocs mals de ventre de que siguin els pobres de la
Terra els que subvencionin els espectacles dels rics amb l’excusa del “destination
Branding”. Parlo amb un “culer” empedreït:
-I la moral?
-Quina moral? Estem parlant de futbol!
Oh noi, si volem ser dins dels 10 equips de futbol més
grans del mon no hem de fer gaires escarafalls d’on arriben els diners.
Incoherència, petulància,
cara dura, en el cas del club més nostrat del país; sí, aquell del que la
ciutat on està en porta el nom i que MVM
es va atrevir a dir que era més que un club. Que va donar la construcció del seu nou estadi a una desconeguda empresa turca
que ho feia més barat que les catalanes, sense tenir present la vella dita catalana de que “lo barat sempre surt més car”. *
S’esgargamellen els mitjans parlant del “egipcis” a la política i caldria veure
quants n’hi ha que també paren la mà en altres sectors socials.
"-Bueno, ¿pero
hará la aportación extraordinària?
-No."
Penjo.
“El món està ben girat”, Joan Manuel Serrat, 1984.
Juanito, no sé si els joves d’ara entenen què volies dir amb
aquesta part de la lletra. Si ja ho sé, té més de quaranta anys
El fenomen Lamine Yamal
ha portat a que un periodista francès (free lancer) Thomas Goubin,
especialitzat en temes esportius, em connectés per què li expliqués coses de Rocafonda,
barri de Mataró que s’ha posat al mapa mundi des del futbol.
Com ha impactat la tercera onada immigratòria sobre Catalunya
en els darrers cent anys. La primera va ser la de l’Exposició Universal de
Barcelona del 29. La segona, la del Plans de “Desarrollo” dels anys 60.
La tercera, la sobrevinguda de l’entrada al euro del 2000. Evidentment, totes
elles impulsades per les situacions de necessitat dels que venien (la gana) i
dels que els rebíem (mà d’obra). “Catalunya
poble decadent” que va escriure Josep
Antoni Vandellós ara farà cent anys.
Totes les onades migratòries, aquí i arreu, reprodueixen la
pauta de cercar llocs per aposentar-se on ja s’hi ha instal·lat parents, veïns o
conciutadans seus. La gent que va veure la construcció de Rocafonda
als anys seixanta del segle passat han deixat les seves llars per diverses
causes als que han vingut darrera. En l’entrada
que vaig fer temps enrere sobre el tema al final explicava la transformació
demogràfica que ha sofert el barri. No és un barri marginal ni marginat, té
tots els serveis que qualsevol altre. Sí, no és un barri ric ni ostentós. Sí,
ara hi ha altres cares, colors, olors,... i comportaments d’alguns pocs que
poden general rebuig, res de nou tampoc en aquesta mena esdeveniments. Però no és
una història que es pugui tirar enrere com pretenen alguns defensors de no sé
pas quines essències mítiques i irreals. Vaja, que comencin a mirar-se els seus
cognoms i no sé pas si trobarem gaires catalans de “soca-rel”.
Ja ho va dir Américo Castro
fa anys: “Todos los españoles descienden
de un cura, un moro o un judío, o de las tres cosas a la vez.”
Esperem i desitgem que aquest nano que tot just ha arribat a
la majoria d’edat tingui una llarga, plena i exitosa vida professional, que res
l’espatlli i que sigui motiu d'orgull de tots els mataronins/nes.
A tots
els sectors de la societat hi ha persones que tenen comportaments que mereixen
aquest qualificatiu, encara que es donen més en alguns que en altres. El mon del
futbol n’és un d’ells, no sé tampoc si en major o menor quantia que en altres
mons. Té explicació: segurament es demana a la gent d’aquest entorn més del que
sigui convenient demanar-los. Aquest article
de John Carlin ho explica ben bé.
La
consideració social d’aqueta mena de comportaments és negativa, de
desconsideració i reprovació social. Ara estem entrant en un terreny molt i més
complicat que és la consideració jurídica d’aquests comportaments. La reflexió
d’en Marius Carol
Certament,
actituds grolleres o “garrules” desagraden a molta gent. Però hem de
preguntar-nos com és possible que algunes persones que manifesten aquests
comportaments han arribat a on han arribat. El context, sempre el context. Així,
en lloc de anar decantant socialment a aquests elements per part dels que els
han enlairat prèviament al adonar-se de
la seva inconveniència, els han protegit, justificat o han mirat cap a un altre
cantó, potser
per què beuen de la mateixa saba
Però el pèndul està en marxa, sempre està en marxa, no s’està mai parat el
pèndul, ara cap a un costat ara cap a un altre. El que ahir es lloava ara és
blasmat. Una de les característiques dels “garrulos” és la de no
adonar-se de que els temps estan canviant, sempre estan canviant, i en lloc de
procedir a corregir-se o assumir que el seu comportament ara és errat i
amagar-se o desaparèixer, el que fan encara és treure pit amb conseqüències encara
pitjors per a ells.
Veurem
com acaba tot plegat, però en els temps de “correcció política” cal que
els que surten (o pretenen sortir) als papers que es deia abans, o a les xarxes
que es diu ara, vagin en compte, fins i tot, alguns/algunes, cal que revisin el
que varen escriure al ciberespai fa uns quants anys. Els hi pot anar el pa, o
el reconeixement.
Ara
que es parla tant de Rocafonda potser fora bo fer un repàs de la
història d’aquests barri mataroní, dels seus 60 anys (més o menys), des dels
seus inicis i la seva evolució urbana i social.
El barri de Rocafonda, a Mataró,
no deu tenir més de 50 anys, potser algun més, no gaires més. Quan va començar
l’expansió urbana de la ciutat per la vinguda de nova gent, immigrants del sud
bàsicament, van començar a surgir “bolets” urbans, alguns descontrolats
com el del darrera del cementiri dels Caputxins, Molins Altos, fins a Vista
alegre. Jo hi vaig veure “barraquisme” als anys 60. També es van fer
algunes operacions controlades: el barri de l’Esperança, sota el mateix
cementiri, iniciativa pública, o el pisos d’en Calvet (empresari del
tèxtil), privats, a continuació per sobre del rec del “desvio”, ara
avinguda d’Amèrica. Abans, a finals dels 50, s’havia fet el barri del “Matadero”,
allà al Puerto Rico, passades les fàbriques (Gassol, Marot) i l’escorxador,
tocant a la Riera de Sant Simó.
Rocafonda comença a la
banda de llevant del Cementiri i s’estén per l’espai que hi ha fins a la Riera
de Sant Simó, darrera els blocs d’en Calvet i la carretera de Mata. No hi ha
encara Pla General, no hi serà fins el 1977. És un garbuix d’edificacions en
una zona agrària ja abandonada. Els “progres” de la Unió de
Cooperadors hi fan la seva primera promoció (habitatge i supermercat) que
s’omple de gent de “Mataró tota la vida” a la cerca d’una oportunitat
d’habitatge ben fet. El bloc és d’en Manuel Brullet,
al carrer del Poeta Punsola. És l’excepció de la qualitat de l’habitatge
que s’hi fa al seu voltant. Però, al barri que està naixent, no hi ha espais
d’equipament ni d’esbarjo. Els veïns aconsegueixen “apropiar-se” del que
serà un camp de futbol amb l’Ajuntament fent la vista grossa que no es
regularitzarà fins a meitat dels vuitantes. A la part alta, tocant ja a la
Plaça Pintor Cusachs hi ha algunes fàbriques que tenen pes: Telcisa, Triblond,...
Aquí hi ha alguns dels inicis de ZARA, l'Amancio Ortega m’ho va explicar personalment a Arteixo.
Quan entra el primer ajuntament
democràtic fa 45 anys tot està per fer i tot encara és possible (dins delpossible). Es negocia la compra de Can Noé, que era edificable
residencial, per convertir la finca en l’embrió del que seria els serveis
comunitaris centrals del barri. Amb el temps hi ha una magnífica escola bressol,
inaugurada un Primer de Maig amb l’orquestra tocant la Internacional, i una
potent escola d’adults,
preocupació municipal d’aquells temps, i s’hi afegirà un centre cívic de molta
vida.
També llavors es comencen a fer,
no refer ja que no estaven fetes, les places i placetes del barri. A la Plaça Joan XIII
s’hi instal·la la primera escultura
pública (potser la segona) de la democràcia: la figura de la voluptuosa
dona d’en Yago Vilamanyà. La inauguració va ser polèmica: L’Alcalde és
rebut per una manifestació contra l’augment de la contribució urbana: “Bienvenido
Mister Contribución”. L’Alcalde aprofita per donar-hi la volta i explicar
que gràcies als impostos és com es pot anar bastint els espais degradats.
Després vindria la Plaça Rocafonda tocant a l’Avinguda del Perú amb aparcament
subterrani inclòs i la placeta del carrer Colòmbia.
Amb el Pla general aprovat es pot
passar a sòl públic el triangle entre la Ronda del Pintor Estrany i la Riera de
Sant Simó. Equipaments del contigu Pla Parcial industrial Mata-Rocafonda,
començant pel parvulari de
l’escola GermanesBertomeu,
continuant amb els anys pel C.A.P.,
el camp de futbol que s’havia començat de qualsevol manera, al final amb
gespa artificial com tots els altres de la ciutat, la pista poliesportiva, el dipòsit de vehicles
enretirats i abandonats, i ja més cap aquí, la instal·lació -encara amb
barracots- de l’institut
de les Cinc Sènies.
Renovades les xarxes d’aigües netes i brutes
i els paviments, es van millorant les places. A més de l’escola Germanes
Bertomeu, ja citada, al voltant del barri, a tocar hi ha l’escola Rocafonda, l’Ángela Bransuela i la Vista Alegre. El
servei de transport col·lectiu, el Mataró Bus, desserveix bé al barri.
Vaja, que partint d’on es partia,
l’actuació administrativa pública, empesa per un actiu moviment veïnal (Maria Majó, José Ramón
Soria, Duñabietia,...) va aconseguir amb el temps dotar al barri dels
equipaments i serveis bàsics i necessaris a tota comunitat. Cal repetir,
partint d’on es partia, d’un creixement inicial desgavellat que restringeix
l’actuació públicaa un espais públics
ja consolidats.
Però, malgrat la seva inclusió en
els Plans de Barris dels Governs d’esquerres -després abandonats- la configuració social del barri experimenta
una gran mutació. El gruix social que l’havia construït, la primera onada
migratòria dels ”desarrollismo”, es reemplaçat per la nova immigració. Tot
canvia amb el nou segle i acceleradament. S’intenta un treball intercomunitari,
però no és gens fàcil. La nova gent que s’aposenta a Rocafonda porten noves
olors, nous colors, noves menges, nous Déus, noves costums i comportaments. Tot
procés migratori té característiques comunes: Els nou vinguts busquen la
companyia de gent dels seus, sorgeixen noves estructures: familiars,
comercials, de convivència,... Cal entendre-ho, acceptar-ho i intentar que aquest procés no derivicap a una segregació que serà dolenta per
tothom, els nous i els vells. La tasca és ingent i no hi ha massa exemples
reeixits a curt termini. Abans pensàvem que amb el temps la cosa seria més
fàcil, ara se’n tenen dubtes. Tensions, malestar, incomprensió, manca
d’adaptació i acceptació a la normativa pública i als costums privats, incivisme, ...
Ara n’ha sorgit un motiu d’orgull,
felicitem-nos, però no oblidem d’on venim i a on estem.
L'objectiu era tornar a fer els 3.000km/any pedalant dalt la bicileta, però tampoc ha pogut ser. Estancat.
Les dades, amb la gràfica corresponent,
manifesten un estancament en els kilòmetres recorreguts aquest any passat, un
xic menys que l'anterior.
Algunes circumstàncies ho expliquen, encara
que la més rellevant és la de l’edat del ciclista. Cal destacar, el 2023 com l’anterior
2022, he passat pel quiròfan. Si el 22 va ser la bursitis al colze esquerra, el
23 ha estat l’eliminació de les cataractes (que m’ha retingut menys del que
pensava). Una sortida extraordinària al juny, l’anada a Alcanyís, però després
es va espatllar l’ajut del reforç elèctric i va costar més d’un mes en ser
arregat. El final d’any ha estat dominat per les molèsties a les articulacions
i la caiguda a meitat de desembre que ha impedit acabar l’any amb normalitat.
Veurem aquest 2024 que no comença bé ja que
encara hi ha seqüeles de la caiguda.
Em va avançar a l’entrada de Mataró, a
la rotonda de Sant Simó. La seva cabellera rogenca al vent és inconfusible. Els semàfors de l’Avinguda del Maresme em van ajudar a atrapar-lo.
Li vaig dir: Qui és l’únic que va sense casc per la
carretera?: En Bruguera!. Em va contestar,
però, que prohibia al seu fill que també fa bicicleta que sortís sense casc.
És una mica més gran que jo, ara ja poc, dos
anys. Ens coneixem de vista, res més, deu ser allò de tenir l’edat i els anys
que fa que ens creuem per la ciutat saludant-nos. La seva afició a la bicicleta
és llegendària. Em va explicar que quan li van regalar la primera bicicleta
tenia 12 anys i va començar aapuntar en
una llibreta les distàncies que feia. Ara ja en porta 11 de llibretes i acumula
uns 780.000 qms. recorreguts. Quasi bé res! Diu que la UCIja no dona llicències per competició als
de més de 75 anys. Désolé, mon ami! Venia de fer el doble de quilòmetres
que jo.
Ens vam acomiadar a la cantonada de la Discosa,
cadascú cap a casa seva. Que per molts anys ens trobem encara pedalant!
La pedalada dominical va presentar algun que
altre problema. Torno a anar sense motor -està en reparació, aquest Fazuano
ha donat bon resultat- i en José Mª va punxar dues vegades. Diu que
són els “abrojos” punxeguts que
cauen a la tardor i se li van clavar als neumàtics. Jo vaig haver de pujar el
ritme de p.p.m. i anar una mica més a poc a poc, però encara puc anar a sang.
En José Mª en plena feina, el més
important és el Fairy.
Llavors anava amb un bicicleta que era un “ferro”.
Ara, amb una màquina més adient a la meva edat i condició física, de qualitat,
amb motor elèctric, condicionada per l’aventura, hi hem tornat. Però, més
ambiciosos, hem perllongat la ruta i l’hem fet en tres etapes.
La primera, repetida, des del pont
de ferro de Tortosa fins a Horta de Sant Joan,
on ens vam quedar a passar la tarda i a dormir. Una primera tirada fins a l’estació de Benifallet,
tancada i barrada malgrat la propaganda que sembla que està preparada per rebre
gent. Sort que portàvem l’entrepà de casa per fer el primer mos. Uns
quants túnels ja fets pel darrera i molts més cap endavant, ponts i els dos imponents
viaductes passat Bot.
La pujada final per la carretera a l’hotel
Miralles d’Horta, matadora. Ens vam refer amb el dinar, una bona
migdiada, una passejada per aquesta bonica
i interessant localitat, un sopar amb un carpaccio de crestó (cabra
blanca dels Ports), i un dormir reparador.
L’endemà la segona, sense presses, desprès d’unbon esmorzar, baixem cap a la via verda de Val de
Zafrán, camí d’ Alcanyís.
Els primers trenta quilòmetres són una joia, amb interminables rectes amb
lleugera inclinació, primer amunt i desprès avall, entre oliveres i ametllers.
Fantàstics els viaductes sobre l’Algars(partió entre Catalunya i Aragó) i el del Matarranya;
aquí, pocs túnels fins arribar al de Valdealgorfa, anomenat
del Equinoccio,
desaconsellat de passar-hi pel seu estat. Petita variant trenca cames amb
característiques de pista de pagès i enllaçar altre cop amb la via verda que té
uns darrers deu quilòmetres pedregosos, no aptes ni per les rodes de gravel de la
meva bicicleta. A patir una bona estona.
A Alcanyís, restaurant
Meseguer, unes llenties estofades amb llonganissa i un cochifrito van posar-nos el
cos a to altra vegada. Ens van llogar un apartament catalogat de VUT (vivienda
de uso turístico) que era una preciositat, tant per la seva distribució i condicionament,
com per la formidable vista que es veia des del balcó: Mirador de
Alcañiz. Una altra migdiada reparadora, una estona de lectura i sortir a
fer un vol per veure la població. Una església
parroquial immensa (per la mida de la vila) amb una vella torre gòtica
rehabilitada al costat i una de les millors “plaza
de España” que hi ha al país: espectacular! Vam sopar de “platillos”,
originals i bons, a LaLolaen una taula al carrer de cara a l’Ajuntament. Formidable.
Tercera etapa, refem el camí fet deixant Alcanyís cap a Tortosa
d’una tirada, fa baixada. Ens saltem per carretera els kilòmetres pedregosos
fins a Valdealgorfa. Arribats a l’entrada del túnel, un grup de ciclistes
de Santa Perpetua de Mogoda ens diuen que el túnel és transitable i que
ells l’havien fet l’any passat. Ens hi aventurem..., i el fem a peu arrossegant
les bicicletes. És intransitable encara. Ens havien informat a Alcanyís
que ja s’havia licitat l’obra d’arranjament del tram pendent, la noticia va
sortir fa pocs dies: https://www.diariodeteruel.es/bajoaragon/adjudicado-el-tramo-de-via-verde-de-val-de-zafan-entre-valdealgorfa-y-alcaniz-por-12-millones.
Fora del túnel, reprenem la via verda. Ara,
des de Cretas, ve una
bona estona de baixada, ens aturarem a dinar a l’estació de Bot, ja en
la Terra Alta.
Després d’un merescut repòs, cap avall fins a l’estació de Benifallet on
comencen uns 20 Km. planers fins al final de l’etapa, amb embolic per travessar
Xerta per dins de la
població i acabar al parc municipal
de Tortosa, davant el pont de ferro de l’inici, amb una ben merescuda
gerra de cervesa en mig de la jovenalla local.
Ens ho hem passat
molt bé, tot i l’esforç. Segons el meu “computer”, 206,15 Km. Si
realitzen aviat el condicionament del tram que falta -i que com ha quedat
explicat més amunt està ja adjudicat (TRAGSA, 1,2 milions d’€)-
hem de tornar-hi, especialment perquè deu ser espectacular fer el túnel
del Equinoccio en bones condicions, repetir el tram des d’Horta de Sant
Joan i descobrir fins a La Puebla de Híjar.
El centre hauria de ser a Alcanyís on vam estar molt bé. Veurem si el
cos aguanta fins a poder veure-ho.
Són dies de fer
balanç del què ha estat l’any que acaba de concloure. Com ha anat això de la
bicicleta? Com ha anat en relació als anys anteriors?
Doncs bé: L’any
2021, amb el salt qualitatiu que va representar passar-me a l’ajut de la
pedalada motoritzada, l’increment de kilòmetres realitzat va ser considerable,
de 1.842,74 Km al 2019; 2.504,58 Km al 2020; a 3.221,21 Km. Val a dir que la
novetat i la il·lusió de poder fer fites que s’anaven escapant em va portar a
fer algunes sortides extres que a més van donar-me consciència del límits que
tenia la màquina nova. El fracàs de l’intent de pujar al port de la Bonaigua
va ser el més clamorós, malgrat el motor extra les cames donen pel que donen.
Aquest any hi ha
hagut algunes coses a ressenyar:
1.L’operació de bursitis al colze esquerra que em va tenir un mes fora de
combat.
2.No he fet cap sortida especial, mantenint sols les conegudes rutes properes.
3.L’agost va ser fluix amb motiu del viatge familiar que vam fer a
Itàlia.
4.El genoll dret m’està causant incomoditat a l’espera de la
rehabilitació que em pugui fer el fisioterapeuta.
5.L’edat no perdona, ja no sóc cap jovenet.
6.De resultes de tot això la tendència com es veu a la gràfica és
decreixent.
Han estat 2.741,22 kms
Malgrat tot, no està mal. Aquest any 2023 veurem. Ganes n’hi ha de continuar, fins i
tot de fer alguna cosa especial i ambiciosa, encara que potser ja se’m ha covat
l’arròs.
Malgrat que anunciava temps plujós ens hem arriscat i hem
seguit el llibre de ruta que ens havíem marcat, i ens ha sortit bé. A les 9 esmorzàvem
a Ribes de Freser i a 2/4 de 10 cap
amunt. 25kms fins dalt la collada de Tosesi
25 km més per baixar a Puigcerdà.
No hi havia tornat des que van obrir el túnel del Cadí. Fins
llavors era la ruta habitual per anar a la Cerdanya
i d’allà a Andorra. Deu fer d’això més
de 35 anys.
Cap amunt creixia la boira. A l’alçada dels 1400m ha
esdevingut a estones pixanera, sort que anàvem previnguts. Pujant, el motor ha
respòs bé ja que no l’he exigit més del compte, no mires gaire el paisatge,
mires al terra a la roda del davant de la bicicleta. Hem parat a mig camí, el
cul dolia, aprofitant per fer algunes fotos dels colors de la tardor. A dalt la
boira ja era tancada, una patrulla de la Guardia Civil tenia aturat i
revisava un cotxe andorrà. Però noi, a la baixada, rebent cap a la Cerdanya, la boira s’ha esvaït i fins i
tot hem tingut solet. Quina meravella els colors que ara sí sense esforç podíem
delectar-nos a mirar encara que fos fugisserament. El verds que van esdevenint grocs, els
marrons, els vermells forts, ... a clapes, dispersos, sorgint en un revolt,...
Pels d’arran de mar sempre ens sorprenen
els paisatges de muntanya.
A Puigcerdà de
dret a l’estació. El primer tren que ha passat ens ha tornat al Ripollès a l’altra banda. La revisora,
amb sorna, ens ha dit perquè no tornàvem en bicicleta. Un bon dinar ens
esperava als Caçadors
de Ribes. Jornada complerta.
Vamtravessar Catalunya des de la Regió Metropolitana de Barcelona fins
als confins del Pallars Sobirà, al
peu de La Bonaigua, on a dalt, al pla de Beret, les aigües vesen unes cap al Mediterrani i
altres cap a l’Atlàntic. Quan deixes Terrassa
enrere comença a esvair-se la població del territori. Passat Manresa, entrant a Lleida et fiques a
la Catalunya
buida.
Fas carretera cercant aquells
punts de població que l’articulen, força separats els uns dels altres: Calaf, Torà, Ponts, la ruta dels
andorrans, Artesa de Segre, per la collada de Comiols cap a Tremp, La Pobla de Segur, Sort, i a partir d’aquí hom s’adona que estem ja en terreny de
segona residència, segurament hivernal, per les moltes noves construccions ara
somortes.
La senyalització a la ruta dona
compte de l’existència de pobles, llogarrets, masies, ... Dels nuclis
principals citats cap d’ells està entre els més poblats de la província de Lleida. El partit judicial de Tremp que abasta tres comarques: Pallars Jussà, Pallars Sobirà i l’AltaRibagorça, és el més extens de la
província però té la més baixa densitat de població:8,3 hab./ Km2. (la densitat de població de la província de Soria
és de 9,18 hab./km2, la Terol és de 9,01,
la del conjunt de la província de Lleida,
33,46 hab/km2, la de Catalunya, 222,17.)
Tremp amb 5.911 hab. és la tretzena població més habitada de la
província (al 1900 era la tercera); Calaf
(a l’Alta Segarra, però encara Barcelona), 3.656; Torà, 1.237; Ponts,
2.644; Artesa de Segre, 3.400; La Pobla de Segur, 3.043; Sort, 2.154; fins arribar a destinació,
Esterri d’Àneu, 804. (dades IDESCAT) A primer cop d’ull sembla que
allí, a Esterri, hi ha més cases que
habitants, fet comú a molts pobles de segona residència.
Com sempre, penso: de què viuen
la gent d’aquí? Agroindústria, però clar, els potents tractors que ara llauren
aixecant polsegueres i les granges de bestiar que puntegen el territori ocupen
poca gent. Els serveis, minsos i principalment de l’administració pública:
sanitat, educació, seguretat, cura de l’espai, ... I el turisme complementat
amb la restauració, crec que nacional i estacional: La munió d’habitatges nous a
l’estil pirinenc (?) arrenglerats ho palesa. La segona residència segurament de
una majoria metropolitana barcelonina. No crec que aigües amunt el “rafting” doni tampoc per massa.
Políticament, pel que es veu,
molt “encebellats”. En alguns llocs, La Pobla p.e., és abassegador. En
aquest ordre de coses, no sé pas si tenen massa consciència de què viuen.
Una nit en un acollidor petit
hotel familiar, un bon sopar de “tapeo”
que no ho haguéssim pas mai dit regat amb vi de Rialp (del que no en sé trobar
cap informació per la xarxa). També a Gavet
de la Conca n’he tastat i ... pas mal. (interessant, com a explicació de la
Catalunya buida, l’article de Gavet de la Conca a la wiquipèdia)
L’anada treia cap a intentar
pujar pedalant (amb el reforç del motor elèctric) fins dalt La Bonaigua. A les
9 ja érem a la carretera abillats amb equipament d’hivern (del nostre hivern
maresmenc). D’Esterri a València d’Àneu i a buscar la carretera
nova. Aquí, desastre, el motor va tornar a fallar. Ja vaig intentar posar-hi
cames, però la ruta puja i sols érem al començament. A La Bonaigua de Baix, a meitat del recorregut, vam girar cua,
baixada freda i ben emprenyat. “Au, no
pateixis, l’any que ve ho tornarem a intentar quan tinguis la bicicleta ben
arreglada” em digué el meu company de fatigues. “Sí, l’any que ve...” li vaig contestar, “vés a saber qui serà viu”. Ja no tinc edat per pensar gaire en “exploits”més endavant.
Aquesta vegada el motor de la bicicleta no ha fallat i hem
pogut complir l’objectiu de pujar a Els Àngels de Girona per ambdós costats.
Aparcat el cotxe a Bordils, hem agafat la carretera cap a Madremanya, tot anant
fent cames, i a la dreta hem enfilat cap al Santuari dels Àngels. Fa unes
setmanes, en la primera temptativa que vam fer, el motor de la bicicleta
elèctrica va fer figa i vam haver d’abandonar l’intent havent arribat com vam
poder (com vaig poder, jo. El meu acompanyant té cames i encara és sanguini).
Avui no hi ha hagut cap problema, la primera tirada fins
dalt és curta, però exigent. Reposar uns moments a la cruïlla que du al
Santuari i cap avall, fins a l’encreuament amb la variant de la N-II de la vall
de Sant Daniel a l’entrada de Girona. L’asfalt
de la carretera aquí és molt rugós i ens ha semblat que patíem a la pujada.
Mitja volta i cap amunt. Per aquest cantó l'ascensió és més llarga encara
que té uns trossos molt assequibles i en
general hem pujar amb comoditat, més que
per l’altra banda. Altra vegada a dalt ens hem dirigit a l’hostal assedegats a
fer una cerveseta i reposar de l’esforç. Ens hi hem quedat a dinar. El temps
era molt bo encara que hi havia una mica de calitja a les llunyanies que
esborronava les siluetes dels Pirineus, però es veia molt bé tant Girona com
tot l’Empordà.
La baixada, de retorn a Bordils, una delícia, a tota vela,
encara que el sol a primera hora de la tarda collava de valent, 32 graus.
Hem complert la quarta etapa del Beer Bike Tour. Ens queda
la darrera programada d’aquest any, pujar a La Bonaigua.
El mes que ve.
Barralet no vell encara ja que puja
fins dalt al santuari
de Montserrat malgrat li faci figa de nou el motor de la bicicleta que es
va comprar precisament per poder continuar fent exercici. A aquest pas, si no
saben arreglar-me-la, haurà resultat una inversió fallida i ruïnosa. Tinguem
esperança... Tot i l’enuig de l’averia, un “xute”
de moral a l’arribar a la porta dels santuari per les meves pròpies cames. Les
indicacions del “mestre”, cadència, ritme, descans, ajut mecànic, estant sent
cabdals en aquest Tour.
Hi ha partit encara!
A Monistrol,
al peu de la muntanya, per refer forces, a El
Pont del Gat. Bon servei, bon menjar i bon preu.
.jpg)
