D’un temps, d’un país.

Ahir vaig regalar a un polític jove l’àlbum “D’un temps, d’un país” que recull el memorable concert que Joan Manuel Serrat va fer el 23 d’abril de 1996 al Palau Sant Jordi de Barcelona en homenatge al que se’n va dir “La Nova Cançó”. Concert irrepetit. Irrepetible?

L’obsequi venia a tomb del desconeixement que tenia l’obsequiat d’aquesta faceta cultural d’una època en la que ell encara no era al món. El recital recull obres i autors des de començaments dels seixanta fins el 1975 i en justícia pren el títol d’una de les més famoses composicions d’en Raimon símbol de tot el conjunt: “D’un temps, d’un país”. Algunes cançons ja ronden el seixanta anys i moltes d’elles són patrimoni de la gent que ja som grans.

Crec que l’àlbum -amb dos CD’s que arrepleguen les cançons i un DVD que recull el recital- està exhaurit i costa molt trobar-ne algun. Sort que ara per la xarxa es troba quasi bé de tot i en vaig aconseguir un en un establiment de Madrid. És llàstima que un document històric com aquest no estigui fàcilment a l’abast del públic.

Sí, és un document històric. Hi ha tota la Nova Cançó i la cançó que no n’era de Nova però era cançó. Hi són, evidentment, Els  Setze Jutges però també La Trinca i les Germanes Ros. Hi ha cançó protesta i cançó tradicional, hi ha cançó francesa, anglesa i americana, hi ha cançó lleugera i cançó inconformista, fins i tot surrealista. Hi ha el blues d’en Guillem d’Efak  i el piano d’en Tete Montoliu versionant Serrat precisament.

El ja grans que ho vàrem viure ho recordem  i pensem que va ser un esdeveniment cultural important per configurar el que vingué políticament i socialment després: la Transició i la Democràcia. Per això valorem molt aquell moviment, i aquest àlbum com un document històric.

Avui l’escoltem amb la melangia d’un temps passat, com tots els temps que han passat, però que a més se’ns ha esguerrat, o ens l’han esguerrat . Ara seria impensable sols el fet que en Serrat pogués cantar l’Estaca d’en Llach en un  concert. No el deixarien. Avui, un homenatge a totes aquelles figures i cançons tan transversals és el record mític d’un temps i un país desgraciadament molt diferent del temps i els país que tenim en el present.

Queda el record del què es volia i es va aconseguir o intentar aconseguir. Si ara no és possible repetir-ho no s’ha de buscar en la gent de llavors. Cal buscar-ho en moltes altres coses, fets i gent.

31 de maig. Sense els "xurros" per tancar la primra anada a la Fira.

A contracorrent. No donis peix, ensenya a pescar.

Avui tots els comentaristes, opinadors, polítics i varietats similars de l’esquerra i de la progressia celebren entusiasmats l’acord del Govern d’instaurar una nova prestació social: L’ingrés mínim vital.

Vivim en una societat en la que hi ha gent (en volum molta, més d’un ja és molt; relativament no gaire, minoritària) que no té ingressos perquè no té possibilitats de tenir-ne. Això per moltes causes: des dels seus coneixements, el lloc on viu, la seva predisposició, els condicionants familiars, les seves habilitats, els seu estat de salut, la seva situació legal ... Com que no pot vendre’s, deixem-ho suaument en vendre la seva força de treball que dirien els vells marxistes, no tenen ingressos i sense ingressos en les nostres societats urbanes i post industrials no es pot viure.

Si no tens amb què pagar no pots comprar res. I si no pots comprar res, com vius?, com pagues els serveis necessaris per viure?: la casa, l’aigua, l’energia, la comunicació, l’oci,... No, els béns necessaris (però mínims) estan assegurats. Excepte l’habitatge, que és el més vital i el més despenjat dels béns necessaris, molts dels altres estan coberts de sobres. El menjar i el vestit, no en parlem. N’hi ha per a tothom. Donat en formes caritatives si voleu i per tant potser humiliants, però n’hi ha. La solidaritat entre les classes baixes i els ingents excedents en la roba ho facilita. L’habitatge, ja ho he dit, és el veritable forat negre que hi ha en les nostres societats.

Sí, l’ingrés mínim vital alleugerirà l’angoixa de viure de molta gent que estan penjants d’un fil cada cop més prim que es pot trencar en qualsevol moment, l’angoixa de viure amb el neguit psicològic que deu comportar aquesta situació.

Ara bé, ens queixem continuadament però contradictòriament de dues coses: de que falta personal per atendre els serveis bàsics, tornem-hi: l’educació, la sanitat, l’atenció als desvalguts, a la vellesa, ... i alhora que hi ha massa capítol 1 (despeses de personal) a les administracions públiques. Totalment contradictori.

Doncs bé, ara, enlloc d’incrementar el capítol 1 (personal) o el 2 (pagaments a persones o entitats per feines concretes) engreixem el capítol 4, el de transferències corrents, sense demanar cap contrapartida.

Perdoneu-me dins de l’eufòria i l’entusiasme de l’esquerra en general inclosos els meus. Perdoneu-me que aigualeixi la festa tirant aigua al vi, rebaixant-ho i expressant els meus dubtes sobre la mesura. Crec que dubtar és una virtut democràtica.

No fora millor assegurar bé els nivells de vida de grups concrets: de la gent gran, ¿la vellesa, per exemple?; ¿no fora millor assegurar els menjadors escolars, les activitats d’estiu, l’accés a les tecnologies, els reforç escolar, als infants?; la possibilitats d’esport i cultura dels joves?; la formació continuada o la reformació dels adults?; l’atenció psiquiàtrica als desnortats?; la cura a la soledat dels que no tenen a ningú que els acompanyi?...

Perquè fa por fer créixer oficialment, públicament, ordenadament, els serveis al comú amb gent que treballaria i podria estar orgullosa –com qualsevol treballador- de la seva feina, de sentir-se útil i realitzada?

¿No hem fet créixer el personal dedicat a coses que creiem necessàries com el medi ambient (gent que viu de la reintroducció del tritó del Montseny), la diversitat natural (tenim serveis públics d'animals urbans, gats, gossos, senglars, cotorres i coloms,...), l’estudi universitari de qualsevol cosa (a vegades fa vergonya aliena veure a què es dediquen alguns estudis universitaris)? ¿Perquè no podem fer-ho per les persones més necessitades de la nostra col·lectivitat? 

Deixem de veure, per exemple, l’Espanya buida, la Catalunya o l’Europa, en termes de rendiment econòmic i mirem-ho en termes de rendibilitat social i ambiental. Falten tota mena de tècnics a les àrees amb poca població, des de sanitaris de tot nivell a administradors i mantenidors del territori.

¿Perquè no posem els diners allà (cap 1 i 2 dels pressupostos) en lloc de col·locar-los al capítol 4 (transferències) a les zones urbanes? ¿No provocaria això una redistribució de la gent en el territori i la seva  dinamització consegüent?

Aquests són els meus dubtes que ara -que ja no sóc ningú i des d’aquest humil i ignorat racó que disposo per expressar-me- puc dir. Hi ha molta gent molt més preparada que no pas jo, que segurament té respostes molt clares i contundents als meus dubtes i per això per ells avui és un dia de celebració, un altre dia històric. No és pas la primera vegada que em poso en aquest esbarzer, em temo que no serà la última.

Deixeu-me, però, des de la meva petitesa i des d’aquest humil racó dir que ens han tornat a guanyar.

Reconeguem-ho, a l’esquerra ens han tornat a guanyar ideològicament. Hem tornat a la caritat. Som les noves ordres mendicants de la contemporaneïtat.

(imantat a la nevera de casa)

30 de maig. S’acaba el mes de María. Avui aniríem a estrenar la Fira amb un a camisa nova que ens hagués fet fer la mare, i pujaríem als “caballitos”, a la “noria”, al “làtigo” i als “autos de choque” i tiraríem al "tiro" durant una  setmana, la setmana de la Pasqua Granada i esperaríem que s’allargués fins al dia de Corpus. Ja no, al menys aquest any.

Troballes oblidades.

A l’Emmanuel Cuyàs amb els millors desitjos.

1.       El document.

El document ni el recordava la interessada. Ha emergit del fons d’una calaixera en la que hi havia tota mena de records, objectes, diplomes i coses rares.

Tal com si fos un pergamí antic, la “Caja de Ahorros de Mataró”, saluda o dóna la benvinguda a una nova catalana recent nascuda. El seu nom encapçala el document amb una acurada lletra ”redondilla” feta a ploma amb dues tintes, i li regala una llibreta d’estalvis perquè la conservi com un record d’uns amics que l’estimen. No diu enlloc si a la llibreta hi havia una imposició inicial donació de la pròpia Caixa. Potser sí.

Quan la M. Antònia va entrar a treballar a la Caixa de Mataró ja era la “Caixa Laietana, la nostra Caixa.” S'hi va estar gaire bé 40 anys fins que la van pre jubilar. Després, amb la crisis financera del 2008 l’entitat d’estalvi genuïnament mataronina va desaparèixer. Tant mateix, ja no ho era de genuïnament mataronina.

2.       El llibre.

Entre mig d’un seguit de llibres, en una lleixa, apareix un llibre primorós. Tampoc recordava, aquest cop jo mateix, que el teia. Un conte curt de Washington Irving, editat per tota una institució en la producció de llibres acuradament ben fets: “Rip Van Winkle”, José J. Olañeta editor, Palma de Mallorca, 1987.

El llibre encara porta l’etiqueta de la llibreria en el que el vaig comprar: la mítica Documenta del carrer del Cardenal Casañas, entre la Rambla i la Plaça del Pi a Barcelona.

Edició numerada, presentació acuradíssima, amb pròleg de la traductora Carmen Bravo-Villasante, amb unes excel·lents imatges, lletra i paper. Sols és un curt comte, però és un llibre que val la pena conservar per tocar-lo, mirar-lo i llegir-lo de tant en tant. Serà una bona deixa per qui l’arreplegui.

3.       El regal.

L’Ajuntament de Mataró va nomenar l’any 1985 a en Terri fill adoptiu de Mataró. Lluis Terricabres Molera havia nascut a Manlleu el 1918, però va fer pràcticament tota la seva vida a la nostra ciutat. I va deixar una petja en l’àmbit de la promoció cultural que encara no ha estat oblidada.

(de El Tot Mataró,  foto Masachs)

Bon amic meu, de la mare i de tanta gent de Mataró i de fora sempre em va estar reconegut ja que vaig ser l’alcalde que li va fer entrega del títol de fill adoptiu de Mataró. Per això, malgrat la diferència d’edat, ell era més gran, de la generació dels meus pares, des del seu nomenament oficial em deia pare considerant-se ell com el fill.

Entre varies coses que tinc d’ell hi ha una postal (fora de mida, deuria ser per amb motiu d’un Nadal segurament) confegida amb un dels seus “cromets”. Diu, “trobador socialista”, i la figura porta a la mà una rosa ... groga. Encara que ell era de la “ceba”, no es significava aquest color encara. En Terri ens va deixar fa vint anys.

4.       El record.

Amb l’escultor mataroní Manuel Cusachs Xivillé sempre vaig tenir una bona relació. A casa tinc forces coses seves, comprades, regalades, obsequiades.

Ara, també del fons de la calaixera, ha emergit  l’estampa publicada amb motiu de la inauguració de l’escultura que va fer de l’Abat Oliva pel monestir de Montserrat amb una dedicatòria personal seva feta a mà. Febrer del 93. Sempre en el record.

29 de maig. Quantes sorprès et depara el passat que tens guardat.

Cumple con tu obligación, la Patria es tu deber.

Als anys 50 i 60 va estar molt de moda als programes de “Discos dedicados” de les emissores més escoltades d’aquella època la cançó “La Patria es tu deber” cantada pel trio Los Rebeldes i que era una composició del músic valencià Pascual Cándido Carda. Els familiars la feien sonar pagant per les ones i la dedicaven als nois que anaven a fer el soldat.

Remenant papers i documents de la família n’he trobat alguns de relacionats amb el tema del servei militar, de la “mili”.

El primer de l’hereu d’en Jaume Abril Roldós i la Caterina Diví, en Salvador Abril Diví, nascut el 1886, germà de la meva àvia Angeleta. Al 1907, als 21 anys com llavors corresponia, desprès de declarar que és solter, paga 1.500,- pessetes a la Caixa de Reclutes de Mataró, que depèn de la de la zona (no queda especificat, però deu ser la de Barcelona) “con destino a redimirse del Servicio militar activo. En su consecuencia, pasa al pueblo de Cabrils, Ayuntamiento de ídem, partido judicial de Mataró, provincia de Barcelona a fijar su residencia en situación de recluta en depósito,...”  Déu n’hi do, 1.500,- pessetes del 1907!

El segon del que en tinc algun document, ara sols seran fotogràfics, és el d'en Josep Agell . Nascut al 1897, li deuria tocar fer el servei militar cap al 1918, no sabem a on. La fotografia és de la secció on estava enquadrat, unitat bàsica de funcionament de l’exèrcit –situada entre l’escamot (pelotón) i la companyia- comandada per un tinent o un alferes de entre 40 i 50 homes.

Del tercer ja en vaig escriure fa poc, en Ricardo Vilella Llopis que sembla que fa el servei l’any 1923 a l’Àfrica. No conec més documents que unes fotografies no datades ni ubicades enlloc.

El quart és el meu pare, en Segimón Mas Abril, nascut el 1910. El document està datat i ubicat: El Pardo, Madrid, 1930. Em balla pel cap com si hi hagués anat voluntari. També com en el cas d’en Pepito Agell està retratar amb la seva secció. L’oficial que els presideix, en ambdós casos, porta gorra de plat.

El cinquè document és el meu, la meva cartilla militar, on se’m declara “apto exclusivamente para Servicios auxiliares”, és a dir em podien cridar a files però no per portar un fusell. La meva evidentment miopia ho impedia. Com que en aquell temps, 1969, ja els sobrava gent ni em van reclamar que passés les corresponents revistes després d’haver passar la primera.

Aquesta declaració de pràctica inutilitat me la van donar després de passar la corresponent revisió mèdica al Hospital Militar de Barcelona. El servei de reclutament de Mataró, llavors ja composat solament per civils, amb el Sr. Ernest Siquier al capdavant,  ja que s’havia tancat la caserna del  Regimiento Jaen 25 que hi havia aquarterat a on ara hi ha l’Avinguda Recoder, va conduir a una recula de impedits, estrafets i disminuïts físics i psíquics de la lleva del 69 fins a Barcelona a que dictaminessin fins a qui grau no érem aptes per servir a la Pàtria.

Paradoxalment, malgrat aquesta declaració oficial segellada i signada per l’autoritat competent, res va impedir, ni a mi ni algun dels meus acompanyants en aquella excursió que acabéssim servint oficialment com a funcionaris públics a la col·lectivitat d’una o altra manera.

Cumple con tu obligación, soldado español, la Patria es tu deber.

Que lo que tú haces hoy, tu padre y los demás ya lo hicieron ayer.

Honra a tu generación, buscando algún blasón que puedas merecer...

28 de maig. Uff! la cerca de la meva cartilla militar m'ha portat de corcoll. He remenat per tot arreu fins que he pensat que potser la vaig endreçar a Cabrils.

Pendents.

Els primers dies del confinament vaig fer una llista de coses que havia de fer en els dies venidors, que ja tenia a l’agenda, i que quedaven penjats. S’havien d’ajornar fins no se sabia quan.

Eren més d’una dotzena de coses: celebracions familiars, presentacions de llibres, trobades i dinars amb amics, reunions oficials, anar a espectacles (pocs, un),...

A la primera pròrroga de l’estat d’alarma, quinze dies després, a primers d’abril, la llista va córrer cap endavant en una data per recordar-la i s’hi van afegir coses noves. Van ser aquells dies primers en que ens vam entaforar dins dels armaris per veure què hi guardàvem i fer endreça.

Van sortir coses a fer i coses per llençar. Ja vaig advertir a l’Alcalde que les deixalleries tindrien feina a la tornada. Vam anar apilonant en un racó coses per llençar. També vam mirar la data de caducitat dels medicaments que guardàvem i vam descobrir horroritzats que n’havíem de llençar la majoria, cap a la farmàcia.

També, en aquestes llargs dies, vam aprendre a fer anar les eines informàtiques disponibles i així vam resoldre alguna reunió oficial pendent o que tocava: Consells d’administració per Team Wiewer, Zoom, entrevistes per Skype o Whats App,... i així aconseguirem esborrar algunes coses que estaven en la llista.

Però els descobriments arraconats i la recerca d’entreteniment em van portar a noves relacions –amb les persones i les coses-, o a reprendre-les si estaven oblidades. Així la llista de pendents per quan acabés l’estat d’alarma es va tornar a ampliar. Nous dinars, noves reunions, ganes d’anar a nous o ja coneguts llocs, a veure velles o noves amistats,...

Ara, de mica en mica, anirem intentant fer tot el que tenim llistat pendent de fer. Esborrarem un a un els apunts que hi tenim, sense pressa, ja que ni hem sortit del tot de la pandèmia i cal ser curosos encara, ni hem de matar tot el que és gras.

Aquest estiu serà llarg, i encara falta un mes per que arribi, farà calor (com sempre), i com que viatjarem poc o gens el podrem omplir amb el que tenim pendent sense tenir por en caure en la indolència. Vaja, que estarem ocupats.

27 de maig. Entremig de les lleixes dels llibres estic trobant relíquies meravelloses!

Estirant fils.

La feina en la que m’he embrancat d’intentar confegir en el que pugui l’arbre genealògic de la meva família té moments ben diferents: d’arrancada, d’aturada, d’incerteses, de sorpreses, de descobriments, d’espera pacient o impacient,...

Els pares del meu pare eren l’avi Jaumet i l’àvia Angeleta (És curiosa, a ulls d’ara, la utilització dels diminutius en els noms en aquelles generacions. L’àvia materna era l’Anita; la mare, la Teresita (no pas Tereseta); la sogra, l’Isabelita; la veïna de ca l’Arlot, la Cinteta; la veïna de can Mascluta, l’Enriqueta; la senyora Conxita; la lletera, la Tuietes; ...). 

Vaig llençant hams en llocs segurs, que sé del cert que alguna resposta trobaré. I les respostes, quan arriben, proporcionen alegries i emocions. Alegries d’aconseguir  noves dades que complementen les que tens, intueixes o saps, i emocions al trobar-te o retrobar-te parents que tot i tenir-los al costat feia temps que no ens sabies res i els descobreixes de nou quan apareixen d’entre els boirosos records d’infantesa o de converses familiars perdudes en el temps.

Amb en Marc Blanxart encara no hem descobert els noms de la parella dels nostres ancestres comuns, però ja tenim una hipòtesis plausible de perquè les nostres àvies eren cosines. Les seves àvies eren germanes, Roldós de cognom. Una es va casar amb un Abril i l’altra amb un Casanovas, no sabem si hi havia més germans o germanes, i ens ha costat trobar el punt comú ja que no lligàvem cap dels cognoms que coneixíem dels nostres més propers.

La Josefina li ha donat el meu telèfon al seu fill, en Jaume Bancells, que a més viu a Mataró no gaire lluny de casa meva i del que no sé la fesomia, sí recordo el bigoti del seu pare traspassat fa anys, i potser ens hem creuat manta vegades a la ciutat, Ja ens hem posat en contacte i li he explicat les meves pretensions. Aquesta és la branca Mas, de l’avi Jaumet, que ja tinc tota controlada recuperant la relació també amb els de Douvaine, a França, en Claude i la Christine, continuadors d’en Joan, el del Molí, casat amb la Lola, que se’n va anar amb la retirada del 1939 i allà es va quedar. Aconseguir detalls d’aquella història serà fantàstic, encara me’n donarà detalls espero la seva filla, l’Amàlia, que té 84 anys i els porta molt bé. Aquí he de reconeixer que m'ha ajudat el Facebook.

D’aquesta branca he estirat un fil una mica sorprenent, el que m’han proporcionat els de la botiga de fruits secs que anem a comprar habitualment al costat de casa a la Plaça de Cuba, el Terridas de Vilassar de Mar, parents de parents.

Avui, una trucada d’un vell company i amic, en Josep Samón que va ser Alcalde de Vilassar de Dalt, especialista en història local i  molt entès en aquests temes de genealogia, que viu al costat d’una altra cosina meva, també perduda en les boires del records, descendent dels de Cabrera que alhora venien de Vilassar de Mar sortits de Cabrils. M’ha proporcionat el contacte d’una altra cosina meva que curiosament és diu Mas Abril com el meu pare, però que és de la branca Abril, del darrer fill d’en Jaume i la Caterina, l'oncle Lluis,  que en van tenir nou de fills. Acabo de parlar amb ella, un goig. A més, porta gegants a Mataró i ella sí que em té present a mi (fàcil) però jo a ella no li tinc gens.

Queda algun ham del que encara no he estirat el fill a Vilassar de Mar, però la peça està enfilada i ja la trauré també.

En pot sortir un arbre frondós amb els descendents d’unes arrels ben antigues sortides de Cabrils, molt temps enrere, quan encara era terme de Vilassar, ni de Mar ni de Dalt.

26 de maig. Avui, anant en bicicleta, a fer cames, ens hem saltat un xic els límits del terme municipal. Traià, el Cros, el “Pryca”. Una divisió d’un altre temps.

...i això, qui ho paga?

Les notícies ens informen de que tothom –empreses, administracions, particulars- intenta adaptar-se a les noves circumstàncies prenent les mesures que calguin per tornar a fer la vida “normal”. Sembla que encara a ningú li passa pel cap assumir que les condicions han canviat i per tant cal girar full o agafar nous camins abandonant els passats. Però, ...és que anàvem tant bé!

Cap societat canvia de la nit al dia. Totes intenten mantenir-se de grat o de força en el que coneixen i més si el futur es presenta incert, perillós o obscur.

És clar que la indústria de l’oci –¿com prescindir avui dia d’ella en unes societats descregudes i hedonistes?- serà la més afectada per la pandèmia.

Diu que ja poden tornar a obrir els cinemes, però serà en unes condicions de seguretat higiènic sanitàries determinades. ¿Els mateixos costos per alçar les portes? ¡NO!, més costos per adequar-se a les exigències que obliga la situació. ¿Els mateixos ingressos d’espectadors delerosos per veure els films en pantalla gran? ¡NO!, només podran entrar-hi sembla un màxim d’un terç dels que hi entraven abans ben separats els uns dels altres. Més costos i menys ingressos = deteriorament fort del compte d’explotació. ¿Quant temps pot aguantar una empresa amb els comptes malmesos?

Anem a l’hostaleria, restauració, bars,... Igual. Augmentar les despeses per garantir la seguretat higiènic sanitària, o ¿és que netejar més, donar gel hidroalcohòlic a tot drap, vigilar i mantenir els lavabos i wc’s en condicions pulcríssimes, no costa més diners? ¡SÍ!, i ¿atendre menys clientela mantenint-la ben separada entre ella, no representa menys ingressos? ¡SÍ. També! Per tant, uns altres amb els comptes d’explotació cap avall. ¿Quant temps?

¿Podran enlairar-se els avions mig buits de passatge? ¿Podran tornar a fer-se a la mar els gegantins creuers de turistes? Fins i tot, ¿Tindran gràcia les competicions esportives i els espectacles artístics sense públic?

Tothom es refia de que les mesures seran transitòries, però la temporada, l’any fiscal, l’exercici, digueu-ne com vulgueu, s’ha escolat com l’aigua bruta per l’aigüera, cap a les clavegueres. Això en el sector privat. Generalització de les pèrdues si pretenen reobrir o tornar-hi en l’estat en que ens ha deixat la pandèmia. Si ni pretenen obrir, si ja no es veuen en cor,... cap al tancament directe.

¿I el sector públic? M’entendreix la ingenuïtat d’Alcaldes i altres gestors públics quan surten a explicar les mesures que prenen perquè tornin a funcionar els mercats, parcs, escoles (ah, no, escoles encara no), platges o muntanyes. El sector turístic per molts els és fonamental, fonamental per l’economia dels habitants de la seva localitat. 

Per tant, obriran, per exemple, les platges amb les condicions de camps, no de concentració, sinó de desconcentració: separacions, neteja, controls, ... ¿repercutirà això en els pressupostos municipals? Oh, i tant!, més despesa. ¿Caldrà fer rebaixes a les taxes d’ocupació de l’espai públic i ens els impostos que graben l’activitat econòmica? Oh, i tant! Menys ingressos.

El resultat de l’equació també és simple, com a les empreses: dèficit!

Com deia en Pla: “..i això, qui ho paga?”

Sis plau, toquem de peus a terra i afrontem la dura realitat. No sé per quant temps, però cal oblidar-se d’unes quantes coses. No es poden fer i prou. Busquem de fer-ne unes altres. Viure d’una altra manera. Costarà, oi? Sí, però no podem pretendre viure com abans. No podrem pagar-ho.

25 de maig.

La política de l’endemà.

Merkel, Macron, Trump, Johnson, Conti, Sánchez, ...pugen al Govern en uns altres moments, alguns no pas massa allunyats en el temps, mig any,...? Ara es troben que els han canviat les preguntes.

Ara que potser tenien algunes respostes, els han canviat les preguntes.

La política espanyola ha estat convulsa des de fa uns quants anys, des de les eleccions generals del 2015, i molt especialment els darrers des de 2018: Sentència del cas Gürtel; moció de censura contra Rajoy i el Govern del PP que surt endavant i ell per cames; nou Govern en minoria amb sensació de provisionalitat que es fa real quan no aconsegueix recolzaments per aprovar uns nous pressupostos; primeres eleccions generals a la primavera del 2019 que donen com a resultat un arc parlamentari que és incapaç de formar un Govern; segones eleccions generals al cap de sis mesos, a la tardor, que aconsegueixen contra pronòstic un Govern amb una feble base parlamentaria que comença a caminar entre una cridòria deslegitimadora de la dreta,... i en aquestes es presenta al món, a tot el món, el COVID-19.

Estat d’alarma, gabinet de crisis i comandament únic, quasi bé trenta mil morts, aturada obligada de l’economia, desconcert, cavalcar una bèstia desbocada, intents reeixits per controlar la situació, ensopegades, dubtes i controvèrsies. Què s’ha de fer amb les finances públiques? Cal recordar que el pressupost vigent és el que va confegir Montero a finals del 2017 i es va aprovar al començament del 2018.

Ara s’ha de fer un pressupost o afrontar la batalla? I, acabada la primera batalla (la guerra continua, no està no de bon tros acabada i aquesta primera batalla ha fet uns estralls que tot just estem a punt de veure) quin pressupost s’ha de fer?: El que hauria fet el Govern format el passat gener amb la situació en que s’estava llavors, o el que s’hauria de fer per afrontar la situació sobrevinguda el març? Guerra o Revolució, o Guerra i Revolució? Dilema que aquí no és nou, oi?, de 85 anys enrere.

És ociós, no té solta ni volta fer com fan el comentaristes, opinadors i tertulians dels mitjans o dels bars (ara que tornen a obrir) de parlar de les perspectives que té el Govern, que tenen els Governs, com si el que passa fos sols un entrebanc en el camí. És un terratrèmol, un terrabastall. Desprès que res no serà igual, la política i potser també els polítics han de ser uns altres. Tots els Governs (d’aquí i d’arreu) estan ja caducats. Ara han d’intentar capejar el temporal de la millor manera que puguin i que la nau no s’enfonsi. Però hi ha vies d’aigua, mastelers trencats, mariners perduts caiguts a la mar, i la resta de la tripulació esgotada. Haurem d’agrair al capità i al timoner el seu esforç, serà recordat. Però caldrà tripulació de refresc i de reforç.

Si s’arriba a bon port, caldrà refer-se, reparar l’embarcació i pensar quina nova ruta cal prendre per la singladura que s’ha de començar. Els equips, els estris, les condicions, seran (han de ser) noves. Parlar ara de la majora governamental que aquí tot just havia començat a rodar és ridícul. Caldrà tornar-se a posar al punt de partida, amb un electoral desorientat que estarà paint els efectes de la pandèmia. S’hauran de fer ofertes noves que segurament no seran agradables, no es pot enredar a la gent i el temor és que aquesta reaccioni com altres vegades a la història, amb insolidaritat, amb egoisme, amb odis mal digerits, amb el desig difós de passar comptes,...

És evident que no hi ha més. El Govern, primer, ha de presentar una proposta i per fer-ho s’ha de posar d’acord en quina és ja que és un Govern de coalició. Segon, aquesta proposta ha de sotmetre a la confiança del Congrés. No hi ha altra sortida. No és solament portar un pressupost, sinó també demanar la confiança a la Cambra ja que aquesta coalició de Govern no té la majoria. Si aquesta confiança no s’aconsegueix cal donar la paraula al poble. Llavors,...que sigui el que Déu vulgui? Ara, tothom, tothom, haurà de pensar molt bé cada vegada que voti. Primer els grups parlamentaris i si aquests no donen cap sortida, si són incapaços de donar-la, la decisió de per on cal fer la sortida serà dels ciutadans.

En l’horitzó immediat, doncs, una segona gran batalla. No refets encara del desgast de la primera –que no ha acabat encara- cal enfrontar-ne una altra. Com serà la sortida de la crisis provocada pel coronavirus? Com refer el paisatge de desolació cívica i destrucció econòmica que ha deixat aquests primera gran batalla? Serà important, o no tant, dedicar esforços i recursos per afrontar en millors condicions una previsible repetició de la batalla en aquest flanc? O, serà més important refer la base econòmica per continuar la guerra que no s’aturarà més preparats i fors? O, farem com que no ha passat res d’especial i pretendrem reprendre la vida tal com era abans? Farem com els militars que avaluen “ex ante i ex post” les pèrdues de tota mena, especialment les humanes, que comporten les seves decisions?

Aquestes seran les preguntes a les que s’haurà de donar resposta demà passat i caldrà un Govern que tingui la força suficient per primer fer-les i desprès respondre-les.

Compte! Es poden plantejar preguntes i donar respostes diferents segons les visions i els interessos de cadascú. Tothom ha de participar en el debat, els resultats del que es decideixi ens afectarà a tots encara que de forma diferent segons quines visions i quins interessos guanyin en el resultat de la batalla.

24 de maig. Demà entrem en fase 1. Glòria immortal a Salvador Illa i al seu equip! Anem a llegir una estona a SunTzú.

El retorn al proteccionisme.

Les economies autàrquiques són avui impensables. Així ho pensem ara, però també s’ho pensaven els patricis romans que vivien en un Imperi llavors immens i que comerciava amb els quatre punts cardinals. Mireu la seva translació a la Rosa dels Vents: Mestral, Tramuntana, Gregal, Llevant, Xaloc, Migjorn, Garbí i Ponent. Es va enfonsar i sobre una civilització sofisticada: lleis, llengua, comunicacions, espectacles, artistes i creadors, institucions, ... va caure la fosca època medieval. Els “bàrbars” campant per tot arreu amb uns déus, unes costums i unes lleis arcaiques. Les restes de la cultura romana refugiades en perduts monestirs, les pedres dels seus edificis desmuntades, pèrdua de coneixements i d’expressions artístiques i culturals... Quasi bé mil anys per recuperar-se, fins al Renaixement.

Ens hem adonat que el lliure mercat, el lliure canvi, que ha agafat proporcions monstruoses, incontrolables, comporta problemes. No hem vist, o no ens ha interessat veure pel suc que n’hi hem tret tots plegats, que aquesta gran (súper, en diuen ara) especialització ens ha deixat totalment en mans del mercat i que aquest, lluny de ser la una mà invisible, està molt controlada, directament com és el cas de les matèries primeres, indirectament com és el cas dels productes manufacturats, o aleatòriament pels elements atmosfèrics com és el cas dels serveis turístics.

Ara ens donem compte de les desavantatges dels monocultius, tant com a productors, com quan a consumidors. La roda de l’economia s’ha aturat per culpa d’un virus i ara els productors de roses de Colòmbia no saben on col·locar-les; els extractors d’energies fòssils –del Golf Pèrsic a Sibèria-  han de tancar els pous ja que els dipòsits d’emmagatzematge  estan curulls; Detroit, seu de les tres grans de l’automòbil, torna a aturar-se i no és la primera vegada que pateix; Wolfsburg pateix per les seves exportacions i mercats; també s’atura Toulouse i Hamburg que no cal que facin avions si els que hi ha estan aturats. Els bangladesis condemnats altra vegada a la misèria, ja que les grans cadenes del comerç de la roba de Primark a Zara no els fan comandes. El turisme cap per avall, adéu a Bali, però també a Mallorca i als creuers veritables poblacions flotants; Las Vegas s’ha convertit en una ciutat fantasmal i els festivals culturals, de qualsevol art, a fer punyetes.

Costarà tornar a fer girar la roda de l’economia. Serà lent, per precaució i perquè és molt pesada de moure. Aquest any ja està perdut. Perdut del tot. Per tot el que anava fins ara. Els governants es plantejaran, ens plantejarem els governats, si podem tornar a fer anar la roda de la mateixa manera, amb la mateixa velocitat, amb les mateixes tècniques, amb les mateixes regles, amb la mateixa explotació de recursos, de persones, del medi ambient. Ara parlarem de produccions de béns i serveis estratègics que no es poden deixar al “albur” dels mercats.

La pandèmia ha posat sobre la taula per exemple el ridícul tema de la producció de mascaretes i guants higiènics que tothom havia abandonat en mans de tercers. Ara parlarem de consums d’energia i de quina energia, si renovable o no. Ara parlarem de transports, de condicions de producció, laborals o mediambientals. Ara parlarem de proteccionisme. El retorn dels proteccionisme? No, total no, però quan s’implementin les primeres mesures hi haurà reaccions en cadena. Ja ho hem vist amb America first! Com respondran els xinesos, la fàbrica del món? Com reaccionaran els posseïdors poderosos de les energies fòssils davant l’augment de les renovables i la reducció dels transports? Com reaccionaran les masses famolenques dels països pobres si deixen de ser –fins i tot- l’exèrcit industrial de reserva mundial?

El lliurecanvisme extrem ha ensenyat les seves limitacions. David Ricardo tindria difícil explicar ara que l’aprofitament de les avantatges comparatives millores l’economia. Ara s’ha vist que no tot és l’augment del PIB. El proteccionisme extrem és impossible. Tots portem a la butxaca un estri que ens fa i permet fer mil coses., basat en uns minerals extrets de l’Àfrica, amb una fabricació feta a Àsia, amb un disseny de funcionament iniciat a Amèrica i desenvolupats en el subcontinent indi.

Si torna el proteccionisme el nostre nivell de vida (col·lectiu) caurà. Potser no és dolent, però no sé si la gent acceptarà fàcilment deixar de comprar peces tèxtils a cap preu, deixar de viatjar en qualsevol moment a qualsevol punt del Planeta, deixar de gaudir de tota mena de distraccions, oci i esbarjo, a canvi de viure més tranquils i que la terra en la que posem els nostres peus reposi una mica.

El meu pare quan enconava fil de cosir, fa més de cinquanta anys, en venia a una empresa de Ágreda (Soria). Dubto que en la “España vacía” quedi cap empresa tèxtil avui en dia.

23 de maig. Poc a poc anem sortint. Quin panorama ens espera fora?

S’ha perdut el seny. La sensatez.

Tinc algunes coses per escriure: sobre les residències d’avis, per exemple; o sobre el proteccionisme econòmic que torna; sobre el destí de les nostres biblioteques particulars; o sobre el futbol florentí a començaments de l’Edat Moderna. Ja ho aniré fent més endavant, hi ha temps, i també sortiran altres temes. Avui no. Avui vull escriure del seny.

Estic preocupat, molt. Miro de reüll les notícies; llegeixo en diagonal el diaris; de pressa, de pressa, les xarxes socials (quina por!). Procuro, en un exercici que sé d’evasió, entretenir-me i distreure’m amb altres coses. La impressió que em queda d’aquestes visions no m’agrada gens.

No sé pas si la gent, tant els governants com els governats són ben conscients del que està passant. Sembla, em sembla, potser m'equivoco, que s’ho miren com una “batalleta”  més de la quotidianitat viscuda i no com un a guerra destructiva que ho canviarà tot. Els economistes, alguns, continuen fent exercicis fora de la realitat. Potser n’hi ha que amaguen el cap sota l’ala (l’entaforen en un sot, com els estruços) per no voler veure el que saben que veurien i ho neguen. Potser n’hi ha d’altres, atrevits, agosarats, o inconscients també, que treuen pit (i collons!) pensant que és el moment d’atiar fort a l’adversari (enemic?), fer-lo caure i posar-se al seu lloc. Se’ls en fot desprès regnar sobre la misèria i la destrucció, pensen –crec que equivocadament- que el que passi no anirà amb ells. Il·lusos!

No hay sensatez. Quiero pensar que hay ignorancia, pero me cuesta mucho creer que esto es así. Hay cinismo, malevolencia, egoísmo, estupidez. Sí, mucha estupidez. Cipolla, una y otra vez, vuelve a primera fila. Hacer daño, haciéndoselo a la vez a uno mismo. ¿Hay alternativa a las batallas que se están librando en esta guerra? ¿Es sólo un ejercicio de desgaste de los dirigentes actuales para sustituirlos al precio que sea, aunque este precio lo paguen otros? ¿Tiene sentido emplazar judicialmente a los que dirigen el frente?

Desconozco muchas cosas de la historia. Churchill, en plena batalla de Inglaterra, ¿Soportó furibundos ataques políticos y mediáticos sobre sus planes de resistencia a los bombardeos nazis? ¿La población se concentró en construir refugios subterráneos y construir aviones Spitfire?

Se decidió el cambio al acabar la guerra, no mientras ésta estaba por ganar o perder.

Ya vendrá el mañana después de la pandemia, si logramos superarla y no se cronifica. Entonces, levantaremos la vista y contemplaremos el desolador panorama que se nos presentará. Será el momento de reflexionar sobre si cometimos errores y si hubiéramos podido evitarlos. Aunque lo más importante será no detenernos ni distraernos en llorar sobre la leche derramada y lamernos las heridas. Lo principal será evaluar la situación, intentar que no se vuelva a producir el desastre (aquí sí que habrá que ir al fondo de las causa, no a las anécdotas de la gestión de las consecuencias) y buscar por dónde podemos encontrar una salida hacia la reconstrucción del futuro, o hacia la construcción de un futuro nuevo. Con los elementos que tengamos, con los medios que nos hayan quedado, con las perspectivas realistas que alcancemos a ver.

No, no podremos volver al ayer. Éste se destruyó. Habrá que hacer cosas nuevas y de forma diferente.

Para empezar a afrontar este nuevo futuro que viene hay que poner sensatez a la situación actual y pensar en la corresponsabilidad.

La irresponsabilidad de la “rauxa”, de la rabia y el odio nos pueden llevar a un paisaje de tierra quemada, a un Mad Max apocalíptico, a la desesperación y al estallido violento, a la muerte y a la nada, que sí son de temer.

22 de maig

Quatre satisfaccions.

      1. Avui fa 20 anys que van fer la inauguració del Nou Parc Central. Va ser un gran dia, amb molta gent celebrant-ho. Ja era hora, per fi teníem un parc que mereixés aquest nom. Els temps i les dies havien col·locat el nou parc central no allà on el van dibuixar per primera vegada en Cabanyes i en Palau al 1878, fora de la ciutat, passades les Rondes. Els temps i els dies que havien passat de de llavors, en alguns moments dolorosos, en altres tristos, en altres grisos, l’havien acabat situat ara -sense moure’l d’allà on va ser inicialment projectat- al bell mig de la trama urbana de la ciutat del moment.

Ara tenim tres nivells de parcs a Mataró: arran de mar (marc) el primer, el Passeig Marítim, el Port i el Parc de Mar. En mig de la ciutat el segon, l’urbà, amb l’espai firal, el Passeig dels Ciutadans i la balconada de Mossèn Cinto Verdaguer. A dalt ja a la carena del Turó d’en Dori el tercer, el Parc Forestal amb la vista espectacular sobre tota la ciutat i els voltants que baixen fins a tocar les ones a les platges, amb Burriac i el Montcabrer a la dreta i el Montalt i el Montnegre a l’esquerra. Poques ciutats de la nostra mida poden oferir aquesta varietat d’espais d’esbarjo i lleure. Segur que n’hi ha, seran mediterrànies com la nostra.

2. Ahir a la tarda el Consell d’Administració d’AMSA, en sessió telemàtica, va aprovar per ampla majoria -llevat del previsible vot no favorable- proposar a la Junta General de la companyia, és a dir, a la Corporació Municipal que és la seva propietària al 100%, la integració de MESSA dins d’AMSA, en una absorció impròpia (fórmula jurídica). Espero que la setmana que ve el Ple de l’Ajuntament constituït en Junta General d’AMSA rebli el clau i confirmi l’acord.

Culminen així uns mesos d’incertesa del Tub Verd derivats de la sortida de Naturgy de l’accionariat de MESSA. El futur de l’experiència que ha representat aquesta empresa des de la seva creació a començaments de segle en el camp de les energies alternatives està assegurat. Hi ha camí a córrer i més en la perspectiva dels temps i els dies que vénen, que no hem de defugir, pels que hem d’apostar.

3. En Salvador, renét també del meu besavi Jaume Abril Roldós, em fa arribar copia del document de propietat del nínxol de Cabrils en el que hi ha la relació dels seus ancestres que hi han estat dipositats. Aquests documents són fantàstics per detallar dates i noms, i amb una mica de paciència i especulació pots anar lligant les branques que van sortint del arbre familiar. Avis, fills i néts barregen amb el temps els seus ossos en el descans etern. Les vicissituds dels naixements i les morts prematures o sobtades es barregen també amb les necessitats de disposar de l’espai per acollir-les que les possibilitats econòmiques de les famílies –escasses en el cas de les humils- comparteixen. Uns quants noms i unes quantes dates més he pogut afegir a l’arbre que pacientment –a mesura que vaig trobant o descobrint noves dades- vaig construint.

4. Ahir vaig aconseguir refer un contacte familiar perdut des de fa almenys quaranta anys. En Joan Durán, el del Molí, casat amb la Lola, cosina germana del meu pare, se’n va anar a França amb la retirada del 1939, i allà es va quedar, aconseguint més endavant reagrupar la família, dóna, fill i filla, refent la seva vida i establir-se. Pas problème le nom Duran à la France!

Tinc ben guardats els records de la relació que es va mantenir entre nosaltres, ara més avall els exposo,  però temps enrere aquests contactes amb els grans ja traspassats els havia perdut. El meu pare era un gran mantenidor d’aquestes relacions. Ahir, a través de les xarxes socials les vaig poder refer a través de la Christine, la seva néta. Vés per on hauré tret profit d’apuntar-me al Facebook.

Estic molt content i emocionat de poder saber i refer vincles familiars del meu passat i dels meus avantpassats. Transcric el que tenia  elaborat fa temps  d’aquest moment dels meus temps i els meus dies.

Douvaine

“L’altra viatge és èpic. Acabo de parlar de la moto del pare. Amb ella, a l’agost de 1955, el pare i l’avi varen anar a Douvaine (Alta Savoia, França, a tocar de Ginebra)  a veure a la seva neboda i cosina germana Lola casada amb en Joan Duran, del Molí. La moto, una OSSA de les grises, de 125 cc., (més endavant sortirà retratada) no devia córrer més enllà de 50 o 60 Km/h. de mitjana. Varen estar un dia i mig per anar-hi. Dormiren al ras i deurien arribar baldats. L’avi ja tenia ja més de setanta anys. En Joan se’n havia anat amb la retirada, quan la Guerra Civil, i no tornà. Més endavant, als anys quaranta, pogué reclamar a la seva dona i als seus dos fills que s’anaren a viure allà on ell s’havia establert desprès de les vicissituds que passà durant la Segona Guerra Mundial a França: camps de concentració, de treball, amunt i avall. No es veien des del 39 i les primeres paraules que es varen dir, segons em varen explicar, foren: “Recoi, Joan, que t’has fet vell!”, a lo que en Joan li replicà: “Que no t’has mirat tu al mirall?”, i es posaren a recollir garbes de blat que estaven segant en aquell moment. En parlaré d’aquesta família més endavant, ja que vaig estar-me dos estius a casa seva fent mig de pagès i aprenent força l’idioma, encara que en Joan i la Lola el parlaven molt deficientment, sols per fer-se entendre.”

 En la fotografia, el pare al mig entre en Joan, amb boina, i la Lola que té al costat el seu fill Joan, el noi, amb la seva dona francesa, Janine, mentre que al costat d’en Joan hi ha l’Amàlia, la seva filla i l’avi Jaumet. Suposo que el que tirà la fotografia era en Jo (Joseph Meyrier) el marit francès de l’Amàlia.

21 de maig. Ara, abillat convenientment de ciclista, casc i tot, quan sigui l’hora que em toca dins del confinament sortiré a pedalar una estona per moure les cames, que em toqui l’aire i que em reposi el cap una bona estona.