Deuria ser a finals de 1977 quan
al despatx n.6 de les noves oficines de la seu de la UGT de Catalunya al carrer
Tarragona, tocant a l’estació de Sants, va aparèixer –enviada per la direcció
del sindicat- la Mercè Grau. Entre la fauna i flora que hi havia en la reconstrucció del sindicat llavors
socialista devia semblar als seus dirigents que el millor lloc on podia anar
aquella noia era a l’estrafolària gàbia dels serveis tècnics,
reducte dels pocs PSC-C que treballàvem al sindicat barrejats amb algunes
espècies rares d’altres continents geogràfics (sobre tot argentins i uruguaians) i polítics.
La Mercè, la única dona llavors, seria la nostra secretaria i
coordinadora d’assumptes econòmics. Per entendre una mica què passava llavors
al sindicat socialista cal llegir les “Memòries
endreçades” d’en Pep Molsosa que recullen aquella
època i aquells fets. (Pep, les has de penjar a la xarxa, són
història viva de la Transició).
A Canyamars, 20 de gener de 2001. Trobada d'“anciens
membres” dels Serveis Tècnics de la UGT de Catalunya als finals dels anys
setanta.
-“A Cabrils?, va dir la Mercè,
Jo hi tinc parents.”
-"Ah, sí?"
-“Sí. Hi ha un carrer al costat de l’Ajuntament que fa molta pujada i
al cap de munt hi ha una casa de pagès que hi vivia la nostra parenta, que era
una senyora gran que duia unes ulleres amb un vidres de cul de got de color
blau”.
-“Era la meva àvia”, vaig dir.
Sorpresa, el món és un mocador.
Així, de casualitat, vam descobrir que érem parents.
Cosineta per aquí, cosineta per
allà, amb la Mercè hem anat
coincidint des de llavors en moltes coses i llocs. Va ser secretaria d’en Pasqual Maragall a l’Alcaldia de Barcelona i amb ella i el seu marit,
l’enginyer Pep Isern, ens hem
trobat en molts actes del compromís polític que compartim.
Mai, però, vam escatir gaire quins
eren els nostres avantpassats comuns. Quan em vaig jubilar vaig fer un primer
intent d’establir el meu arbre genealògic, però no va
tenir continuïtat. Tot el que vaig recollir va quedar arraconat en un arxiu a
la memòria del meu ordinador. Allà estava encara.
En els dies que intentava fer aquell
treball vaig connectar altra volta amb la Mercè
Grau per intentar aclarir la relació. Era la relació familiar amb els de “Sant
Andreu”. En els meus records de molt petit hi havia l'haver anat a una
“tocinería” (cansaladeria) d’aquell
barri de Barcelona amb els meus
pares, és a dir, es mantenien els contactes familiars, i al començament dels
meus estudis universitaris vaig connectar amb un xicot més gran que jo que
també feia econòmiques i que provenia d’aquells familiars de Sant
Andreu.
En aquest nou contacte, ara ja
grans tots, vaig conèixer al germà de la Mercè,
en Joan, i la seva muller. En Joan també cercava la genealogia de la
seva família. Ens vam intercanviar les dades respectives que teníem fetes,
crec, a partir d’uns senzills excel’s.
“Va,
som-hi!, a veure si en traiem l’entrellat”. Però, com amb tantes coses que
et proposes i desprès no continues aquest intercanvi va quedar també arraconat
sense continuïtat. D’això ja fa més de set anys. Una mica ordenat com intento
ser, vaig guardar tots aquells apunts al mateix arxiu que havia creat relatiu a
la meva família. Allà encara hi era tot i ara l’he fet sobresortir.
“A veure, amb les noves dades que sé ara, què puc lligar?”
Chin, Tachin!, Bingo! Els
de “Sant Andreu” són
els descendents d’en Joan Abril Roldós,
el fadristern a qui
l’avi del meu besavi, Jaume Abril Roldós,
li havia deixat una legítima de 40,- pessetes malgrat ser el primogènit del
seu primogènit ja traspassat.
Havia trobat la relació amb la Mercè Grau i el seu germà, Joan. Tenim un rebesavi comú, en Bartomeu Abril Riera. Tenim un
dels nostres respectius besavis germans: en Joan i en Jaume Abril
Roldós.
Ara sabrem perquè en Joan
malgrat ser el primogènit serà fadristern. La història, a partir del
que ha conegut en Joan Grau, encara
que no ens sabem gaires detalls, és molt maca i especialment per a mi ara que
torno a tenir responsabilitats en el tema de l’abastament d’aigua.
En Joan Abril Roldós va ser mecànic. Segurament ja ho era a Cabrils. En els records familiars que
m’ha tramés en Joan Grau, va
construir, inventar, o posar en marxa, una màquina de batre a vapor que no va
funcionar, o es va espatllar i va haver d’abandonar. En Joan
no seria pagès, d’aquí la deixa de l’herència del seu avi Jaume Abril Mas al germà petit que sí
continuaria a la terra.
Ell, potser autodidacte o havent après l’ofici de
mecànic d’algú, vés a saber si fins i tot de fora de Cabrils, se’n aniria a Sant Andreu de Palomar a treballar
a la Companyia
de les Aigües de Barcelona (Compagnie
des Eaux de Barcelone), a la central
del Besós, a la “Casa de màquines
de San Andrés de Palomar o Estación elevatoria del Besós”.
La Central del Besòs, que també
havia estat anomenada Casa de máquinas de
San Andrés de Palomar o Estación elevatoria del Besós, és una planta de
bombament d’aigua que es troba al barri de Vallbona, al nord del Turó de la
Trinitat, al costat dret de l’autovia C-17 (antiga carretera de Ribes), en un
espai encerclat per les vies del ferrocarril de la línia de
Granollers-Maçanet-França, i les del Tren d’Alta Velocitat (AVE). La central es
va instal·lar a prop del sifó de l’aqüeducte de Dosrius, que passa per sota del
riu, i s’hi va connectar per introduir-hi l’aigua que extreia dels seu pous.
La història i funcionament
d’aquesta important instal·lació industrial per portar més aigua a la ciutat de
Barcelona l’explica el mateix Joan Grau
en el Butlletí d’Arqueologia Industrial i
dels Museus de Ciència i Tècnica de Catalunya en un article
publicat al n. 81. Aquesta instal·lació servia, a més de xuclar directament
aigua de l’aqüífer del Besós, de punt d’entrada de l’aigua provinent de l’aqüeducte
de Dosrius, passat el sifó que travessava el Besós, que “Palau,
Garcia, (Saborit) i Cia” havien començat a fer a la conca de la riera
d’Argentona, amb un barratge subterrani més amunt de Dosrius, que inicialment havia de portar aigua a Mataró i que al final, per dificultats
econòmiques es van vendre per portar aigua a Barcelona.
En Joan Abril Roldós esdevindria l’encarregat d’aquesta instal·lació (el
coneixien com l’enginyer) i tindria la
seva casa dins del recinte del complex. En la foto la seva filla Conxita Abril Vidal i la seva néta Mercè Mauri Abril.
Estaria molt bé que aquesta
reconstrucció que hem pogut fer gracies als records memorístics de la família
d’en Joan i la Mercè Grau Mauri la poguéssim documentar millor, encara que és
difícil. Penso, però, que ara que sabem
el que busquem i el que podem trobar pot ser més fàcil descabdellar el cabdell del fadristern d’en Bartomeu Abril Riera, rebesavi de la Mercè, d’en Joan i meu.
17 de maig. Molt satisfet d’haver
aconseguit conèixer tot això. Gràcies, Joan, gràcies, Mercè.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada