El retorn al proteccionisme.

Les economies autàrquiques són avui impensables. Així ho pensem ara, però també s’ho pensaven els patricis romans que vivien en un Imperi llavors immens i que comerciava amb els quatre punts cardinals. Mireu la seva translació a la Rosa dels Vents: Mestral, Tramuntana, Gregal, Llevant, Xaloc, Migjorn, Garbí i Ponent. Es va enfonsar i sobre una civilització sofisticada: lleis, llengua, comunicacions, espectacles, artistes i creadors, institucions, ... va caure la fosca època medieval. Els “bàrbars” campant per tot arreu amb uns déus, unes costums i unes lleis arcaiques. Les restes de la cultura romana refugiades en perduts monestirs, les pedres dels seus edificis desmuntades, pèrdua de coneixements i d’expressions artístiques i culturals... Quasi bé mil anys per recuperar-se, fins al Renaixement.

Ens hem adonat que el lliure mercat, el lliure canvi, que ha agafat proporcions monstruoses, incontrolables, comporta problemes. No hem vist, o no ens ha interessat veure pel suc que n’hi hem tret tots plegats, que aquesta gran (súper, en diuen ara) especialització ens ha deixat totalment en mans del mercat i que aquest, lluny de ser la una mà invisible, està molt controlada, directament com és el cas de les matèries primeres, indirectament com és el cas dels productes manufacturats, o aleatòriament pels elements atmosfèrics com és el cas dels serveis turístics.

Ara ens donem compte de les desavantatges dels monocultius, tant com a productors, com quan a consumidors. La roda de l’economia s’ha aturat per culpa d’un virus i ara els productors de roses de Colòmbia no saben on col·locar-les; els extractors d’energies fòssils –del Golf Pèrsic a Sibèria-  han de tancar els pous ja que els dipòsits d’emmagatzematge  estan curulls; Detroit, seu de les tres grans de l’automòbil, torna a aturar-se i no és la primera vegada que pateix; Wolfsburg pateix per les seves exportacions i mercats; també s’atura Toulouse i Hamburg que no cal que facin avions si els que hi ha estan aturats. Els bangladesis condemnats altra vegada a la misèria, ja que les grans cadenes del comerç de la roba de Primark a Zara no els fan comandes. El turisme cap per avall, adéu a Bali, però també a Mallorca i als creuers veritables poblacions flotants; Las Vegas s’ha convertit en una ciutat fantasmal i els festivals culturals, de qualsevol art, a fer punyetes.

Costarà tornar a fer girar la roda de l’economia. Serà lent, per precaució i perquè és molt pesada de moure. Aquest any ja està perdut. Perdut del tot. Per tot el que anava fins ara. Els governants es plantejaran, ens plantejarem els governats, si podem tornar a fer anar la roda de la mateixa manera, amb la mateixa velocitat, amb les mateixes tècniques, amb les mateixes regles, amb la mateixa explotació de recursos, de persones, del medi ambient. Ara parlarem de produccions de béns i serveis estratègics que no es poden deixar al “albur” dels mercats.

La pandèmia ha posat sobre la taula per exemple el ridícul tema de la producció de mascaretes i guants higiènics que tothom havia abandonat en mans de tercers. Ara parlarem de consums d’energia i de quina energia, si renovable o no. Ara parlarem de transports, de condicions de producció, laborals o mediambientals. Ara parlarem de proteccionisme. El retorn dels proteccionisme? No, total no, però quan s’implementin les primeres mesures hi haurà reaccions en cadena. Ja ho hem vist amb America first! Com respondran els xinesos, la fàbrica del món? Com reaccionaran els posseïdors poderosos de les energies fòssils davant l’augment de les renovables i la reducció dels transports? Com reaccionaran les masses famolenques dels països pobres si deixen de ser –fins i tot- l’exèrcit industrial de reserva mundial?

El lliurecanvisme extrem ha ensenyat les seves limitacions. David Ricardo tindria difícil explicar ara que l’aprofitament de les avantatges comparatives millores l’economia. Ara s’ha vist que no tot és l’augment del PIB. El proteccionisme extrem és impossible. Tots portem a la butxaca un estri que ens fa i permet fer mil coses., basat en uns minerals extrets de l’Àfrica, amb una fabricació feta a Àsia, amb un disseny de funcionament iniciat a Amèrica i desenvolupats en el subcontinent indi.

Si torna el proteccionisme el nostre nivell de vida (col·lectiu) caurà. Potser no és dolent, però no sé si la gent acceptarà fàcilment deixar de comprar peces tèxtils a cap preu, deixar de viatjar en qualsevol moment a qualsevol punt del Planeta, deixar de gaudir de tota mena de distraccions, oci i esbarjo, a canvi de viure més tranquils i que la terra en la que posem els nostres peus reposi una mica.

El meu pare quan enconava fil de cosir, fa més de cinquanta anys, en venia a una empresa de Ágreda (Soria). Dubto que en la “España vacía” quedi cap empresa tèxtil avui en dia.

23 de maig. Poc a poc anem sortint. Quin panorama ens espera fora?