Avui tots els comentaristes, opinadors, polítics i varietats
similars de l’esquerra i de la progressia celebren entusiasmats l’acord del
Govern d’instaurar una nova prestació social: L’ingrés mínim vital.
Vivim en una societat en la que hi ha gent (en volum molta,
més d’un ja és molt; relativament no gaire, minoritària) que no té ingressos
perquè no té possibilitats de tenir-ne. Això per moltes causes: des dels seus
coneixements, el lloc on viu, la seva predisposició, els condicionants
familiars, les seves habilitats, els seu estat de salut, la seva situació
legal ... Com que no pot vendre’s, deixem-ho suaument en vendre la seva força
de treball que dirien els vells marxistes, no tenen ingressos i sense ingressos
en les nostres societats urbanes i post industrials no es pot viure.
Si no tens amb què pagar no pots comprar res. I si no pots
comprar res, com vius?, com pagues els serveis necessaris per viure?: la casa,
l’aigua, l’energia, la comunicació, l’oci,... No, els béns necessaris (però
mínims) estan assegurats. Excepte l’habitatge, que és el més vital i el més
despenjat dels béns necessaris, molts dels altres estan coberts de sobres. El
menjar i el vestit, no en parlem. N’hi ha per a tothom. Donat en formes
caritatives si voleu i per tant potser humiliants, però n’hi ha. La solidaritat
entre les classes baixes i els ingents excedents en la roba ho facilita.
L’habitatge, ja ho he dit, és el veritable forat negre que hi ha en les nostres
societats.
Sí, l’ingrés
mínim vital alleugerirà l’angoixa de viure de molta gent que estan
penjants d’un fil cada cop més prim que es pot trencar en qualsevol moment,
l’angoixa de viure amb el neguit psicològic que deu comportar aquesta situació.
Ara bé, ens queixem continuadament però contradictòriament
de dues coses: de que falta personal per atendre els serveis bàsics, tornem-hi:
l’educació, la sanitat, l’atenció als desvalguts, a la vellesa, ... i alhora
que hi ha massa capítol 1 (despeses de personal) a les administracions
públiques. Totalment contradictori.
Doncs bé, ara, enlloc d’incrementar el capítol 1 (personal) o el 2
(pagaments a persones o entitats per feines concretes) engreixem el capítol 4,
el de transferències corrents, sense demanar cap contrapartida.
Perdoneu-me
dins de l’eufòria i l’entusiasme de l’esquerra en general inclosos els meus.
Perdoneu-me que aigualeixi la festa tirant aigua al vi, rebaixant-ho i
expressant els meus dubtes sobre la mesura. Crec que dubtar és una virtut democràtica.
No fora millor assegurar bé els nivells de vida de grups
concrets: de la gent gran, ¿la vellesa, per exemple?; ¿no fora millor assegurar
els menjadors escolars, les activitats d’estiu, l’accés a les tecnologies, els
reforç escolar, als infants?; la possibilitats d’esport i cultura dels joves?;
la formació continuada o la reformació dels adults?; l’atenció psiquiàtrica als
desnortats?; la cura a la soledat dels que no tenen a ningú que els acompanyi?...
Perquè
fa por fer créixer oficialment, públicament, ordenadament, els serveis al comú amb
gent que treballaria i podria estar orgullosa –com qualsevol treballador- de la
seva feina, de sentir-se útil i realitzada?
¿No hem fet créixer el personal dedicat a coses que
creiem necessàries com el medi ambient (gent que viu de la reintroducció del
tritó del Montseny), la diversitat natural (tenim serveis públics d'animals
urbans, gats, gossos, senglars, cotorres i coloms,...), l’estudi universitari
de qualsevol cosa (a vegades fa vergonya aliena veure a què es dediquen alguns
estudis universitaris)? ¿Perquè no podem fer-ho per les persones més
necessitades de la nostra col·lectivitat?
Deixem de veure, per exemple,
l’Espanya buida, la Catalunya o l’Europa, en termes de rendiment econòmic i
mirem-ho en termes de rendibilitat social i ambiental. Falten tota mena de
tècnics a les àrees amb poca població, des de sanitaris de tot nivell a
administradors i mantenidors del territori.
¿Perquè no posem els diners allà (cap 1 i 2 dels
pressupostos) en lloc de col·locar-los al capítol 4 (transferències) a les
zones urbanes? ¿No provocaria això una redistribució de la gent en el
territori i la seva dinamització
consegüent?
Aquests són els meus dubtes que ara -que ja no sóc ningú i
des d’aquest humil i ignorat racó que disposo per expressar-me- puc dir. Hi ha
molta gent molt més preparada que no pas jo, que segurament té respostes molt
clares i contundents als meus dubtes i per això per ells avui és un dia de
celebració, un altre dia històric. No és
pas la primera vegada que em poso en aquest esbarzer, em temo que no serà
la última.
Deixeu-me, però, des de la meva petitesa i des d’aquest
humil racó dir que ens han tornat a guanyar.
Reconeguem-ho, a l’esquerra ens han tornat a guanyar
ideològicament. Hem tornat a la caritat. Som les noves ordres mendicants de la contemporaneïtat.
(imantat a la nevera de casa)
30 de maig. S’acaba el mes de María. Avui aniríem a estrenar
la Fira amb un a camisa nova que ens hagués fet fer la mare, i pujaríem als “caballitos”,
a la “noria”, al “làtigo” i als “autos de choque” i tiraríem al "tiro" durant
una setmana, la setmana de la Pasqua Granada
i esperaríem que s’allargués fins al dia de Corpus. Ja no, al menys aquest any.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada