El llibre d’en Jordi
Amat, “El
fill del xofer”, és un èxit fulgurant. Als mitjans que llegeixo o
segueixo tot són crítiques i valoracions positives. Però clar, la meva
informació és esbiaixada. Segueixo el que m’agrada seguir i allò, o allà, que no
m’agrada ni em molesto en veure què diuen. Tal com tenim partit el país deu
haver-hi, lògicament, qui no li ha agradat el llibre o que pensa que no n’hi ha
per tant. Per tant d’èxit.
De casualitat vaig ensopegar sense voler-ho amb una crítica
negativa. Normal, havia de ser-hi en algun o en molts llocs. Era una crítica
des de posicions plenament “indepes”.
Ni coneixia a l’autora de la crítica, no n’havia sentit a parlar mai, també
normal, ni tenia cap coneixement del mitjà on va ser publicada, també normal.
Ara, però, no costa res cercar informació i de seguida la vaig trobar.
Anem al mitjà: una publicació digital anomenada Diacrític.
No sé ben bé si és un digital o una cosa que s’hi assembla. Qui són els seus
promotors/ responsables? Anant a la pestanya de Qui som el que surt
és una definició del diccionari corresponent al seu títol de capçalera i una
explicació –suposo- de les seves pretensions. Anonimat?, potser. La llista que
surt de la pestanya de Col·laboradors
és més aclaridora, no enganya a ningú. Quin ramat!, tots coixegen força (els
que he reconegut) del mateix peu. Podríem dir-ne els nostres “abertzales”?
Anem a l’autora:
Marina Porras Martí. A l’editorial on ha tret un llibre hi ha l’explicació de qui
és:
(Barcelona,
1991) és graduada en història de l'art i filologia catalana, i màster en teoria
de la literatura i literatura comparada. És investigadora en formació del grup
de recerca "Literatura Comparada en L'Espai Intel·lectual Europeu" al
departament de Teoria de la Literatura de la Universitat de Barcelona. Treballa
en una tesi sobre els assaigs de Gabriel Ferrater. Ha fet de professora al
màster Barcelona - Europa. Literatura i Història Comparada dels Intel·lectuals,
i fa conferències sobre literatura en diverses institucions. És crítica
literària, ha col·laborat com a periodista cultural en diversos mitjans de
comunicació (Ara, El
Nacional, RAC1, Catalunya Ràdio, Serra
d’Or, Revista
de Catalunya, El
Temps...) i treballa en una llibreria.
A Fragmenta hi ha publicat L'enveja (2019) dins la sèrie
«Pecats capitals».
Edat,
formació acadèmica, activitat i professió. El perfil encaixa com un guant amb
la gent jove il·lustrada (més o menys, o parcialment) que nodreix les rengles
de l’independentisme més convençut. Per edat, ella mateixa ho explica en la
seva crítica, no ha conegut directament el “pujolisme”.
Per formació, ve i continua a Lletres pures. Per activitat col·labora amb els
mitjans de comunicació de sols un cantó. Per treball, és dependenta d’una
llibreria. Cap misteri, no és pas cap trencaclosques.
Sols
ens queda anar a la crítica, de títol eloqüent: “Rebolcar-se en la baixesa”. Fot-li fort! Se li veu el llautó de
seguida: “El hijo del chofer” de Tusquets (editores). Hi ha versió en català a
la mítica (pels vells) ed. 62, però la crítica és a un llibre en castellà. Cert
que l’Amat el va fer en castellà, em sembla haver-ho llegit en algun lloc però
no hi ha inconvenient en llegir-lo en català.
La
posició des d’on fa la crítica, des de quins paràmetres, queda absolutament
clara: “El llibre revifa l’odi cap a Pujol,
suposo que perquè és
l’única manera de seguir produint un relat autonòmic que funcioni. Però
els lectors que som fora
d’aquesta dialèctica hi veiem l’intent exagerat de forçar la història.” Els que ja estan fora de la dialèctica
del relat autonòmic ho veuen ben clar com una revenja contra el Messies que els
ha portat fins aquí i així ho denuncien. Normal, completament normal. Són els fills de l’obra
pujoliana, admirable per les fites que ha aconseguit. Nascuts en la
democràcia, bressolats a l’escola catalana i al Súper 3, agombolats en les lletres
del país i conreats, o conreant, en els mitjans creats, mantinguts i dirigits pel
clergat nacionalista, veuen perfectament clar el camí a seguir fins el final:
la independència. No hi ha altre a discutir. És el triomf de “Matar al Cobi” que va descriure
magistralment el mateix Jordi Amat col·locant-lo
al final de “El
llarg procés”. No ha estat possible un altre catalanisme que no fos
el nacionalista i si es va intentar, ningú, ningú des del poder, petit o gran,
d’aquí o d’allà, d’un costat o de l’altre, ho va permetre o ho va possibilitar.
Des del poder, clar, sempre hi ha, sempre hi ha hagut, el poder. Alguns han
somiat, somien, en anorrear-lo, sols per que en sorgeixi un altre, el seu. Ara,
a més dels de les samarretes, alguns porten camisa.
Així i aquí estem, desgraciadament sembla que així
continuarem durant un temps. La faula
del toros i els ruquets, els uns i els altres en vessants oposades cap
avall però sense moure’s gaire. I en aquest moviment immòbil, estèril,
frustrant, impossible, la Decadència.
24 de desembre. Aquest any no hi haurà nit de Nadal. Els bens
i les ovelles restaran a la cleda.