Un record pels que ens han deixat, amb 12 enllaços.

 

N’hi ha uns quants. Propers, molt propers, llunyans, més o menys llunyans. Alguns pel Covid, altres col·lateralment, uns altres sense res a veure-hi.

Aquestes hores finals de l’any, una convenció humana com una altra, demà tornarà a sortir el Sol ja que la Terra continuarà girant sense saber quin dia som, un petit record pels que aquest any ens han deixat i que quedarà com un any infaust. Quan els recordarem direm: “se’n van anar l’any de la pandèmia”.

Dels propers, el més proper va desfilar no havíem pres les mides del 2020, abans de que s’alterés tot: En Remigi, Remigio Herrero, “castellano viejo”, company. Va ser un cop molt fort. Més endavant, a mig any, va caure en Manel, en Manuel Cuyàs, teníem moltes coses a parlar encara. Tot seguit, de cop i volta, l’ Anna, l’Anna M. Comas, amb qui tantes coses vam compartir. La Fedora Vilella, de la baula perduda de Ripollet, tot just retrobada. També ens va deixar als primers dies de l’any en Pere Sans, l’empresari mataroní que va arribar a dominar quasi bé la meitat del mercat espanyol de la roba interior dels homes. En Sheriff Jarju, el “nostre” negre, que em confessà que era musulmà tot menjant una choucroute a Strasbourg. Un dels primers llunyans, afectat pel coronavirus fou l’escriptor xilè, establert a Gijón, Luís Sepúlveda, que tantes bones estones de lectura ens havia fet passar.  A Cabrils, en Fonso Suari, de la meva edat. Se’ns en va anar en Quino, però ens va deixar la Mafalda. El periodista, i amic, Jordi Garcia Soler. El mestre Jordi Nadal, just havent acabat la història de La Hispano-Suiza. La llista deu ser més llarga, però ara em venen al cap aquest noms. Segur que me’n deixo, perdoneu.

Els comiats han accentuat la seva consubstancial tristesa, n’hi ens hem pogut aplegat multitudinàriament com segurament haguéssim fet en altre temps. Ara calia mantenir la distància, malgrat alguns intents reeixits de superar-ho. L‘any que s’escola ens ha portat, ens porta encara, a reflexionar sobre la mort que és una part de la vida, com el naixement. Ens costa d’assumir, ens ho traiem del cap, però hi és present, la Vella Companya.

(Sota els Ombús, mirant la mar)

31 de desembre de l’any de la pandèmia. "Esta tarde vi llover, vi gente córrer y no estabas tu,..."