Primer en Pep, el
marit de l’Anna i després l’altre Pep, el germà de l’Anna, em van telefonar demanar-me que digués unes paraules en
aquesta cerimònia dels seu comiat, vaja, del comiat que li estem fent a ella. Els ho agraeixo.
No sé si l’emoció em trairà. Són masses cops com aquest del
traspàs d’una amiga, d’un amic propers, els que he rebut, els que hem rebut
molts dels presents, darrerament. Cops,
patacades, que la Mort ens ha donat de gent molt nostra, de gent que han fet
molt camí de la vida amb nosaltres. He dit en algun lloc aquests dies que amb
la seva mort morim també una mica nosaltres que ja no podrem compartir la vida
que ens resta amb ells.
Els orígens de la consciència social de l’Anna estan en la seva família. Els seu
pare pertany a un grup de persones que patirà molt quan la Guerra Civil: està al mig
dels dos bàndols que s’enfrontaran a mort, a matar. I es decanta. Viu a
contracor el resultat de la confrontació: les seves idees no són les que el Règim
triomfant imposa i s’hi ha d’emmotllar. Però transmet en la seva vida, en la
seva família els valors de justícia social, de tolerància i de catalanitat.
Així puja l’Anna,
i no és estrany que quant despunta a la vida, als finals de la Dictadura, als
70, participi en la construcció que s’està aixecant del que serà el PSC, el Partit dels Socialistes de
Catalunya.
Allà vam coincidir i ens vam conèixer. Allà encara, desprès
de tot, dels anys, dels temps i del que ha plogut, estem. Jo venia d’altres
arrels, també n’hi havia que en venien d’altres. Vàrem treballar plegats,
llimant les rebaves que portàvem, alguns érem –som- molt cantelluts, altres són
més dolces però també dures quan convé. Vam construir una eina de govern al
servei de les necessitats de la majoria de ciutadans i ciutadanes de Mataró. El
resultat el jutjaran d’aquí un temps els historiadors. Nosaltres -amb l’Anna n’havíem parlat molt- n’estem
satisfets.
L’Anna va posar
com a imatge en el seu compte de Whats App una foto que crec expressiva del que
volia: “Monsieur...”, li diu una nena
petita amb una maleta als seus peus dirigint-se al cap de l’estació de
ferrocarril on es desenvolupa l’escena, “le
train pour un monde meilleur?”. A la via 3 li devia contestar el ferroviari
i ella hi va pujar. Però hi va pujar no de passatgera, que la portessin a
aquell destí, sinó com un “cheminot” més
per ajudar a conduir aquell tren cap un
món millor.
Va treballar per la cultura i la llengua de la seva terra que estava
menystinguda i arraconada contribuint al seu redreçament. Va treballar per
la seva ciutat en el moment de la seva construcció, no reconstrucció.
Construcció d’un garbuix desendreçat i deplorable per convertir-lo en un
realitat urbana. Va treballar a l’escola pública ajudant a formar futurs
ciutadans i ciutadanes amb els coneixements i consciència necessaris per a ser
considerats com a tals. Va treballar, ja quan havia deixat de ser
laboralment activa, en la recerca d’arrels diverses de la nostra comunitat.
L’Anna va ajudar a la nostra llengua, a la nostra ciutat, als
nostres conciutadans/anes, a la nostra petita història. Li ho hem d’agrair.
Jo, personalment, potser una mica més que tots. Va estar al meu costat
ajudant-me, i també reconvenint-me quan creia que ho havia de fer, fins al
darrer moment. Encara no fa pas gaires dies parlàvem de com i quan faríem la
presentació pública del treball conjunt que hem fet amb altres companys/es i
que la pandèmia que estem passant havia estroncat.
Cugat: quan et presentis públicament, entre
altres coses, com molt de Mataró,
pensa en el que tu i la teva generació deveu a gent com la teva tieta Anna, que ens va servar la llengua,
la ciutat, la cultura i la història de les que ara gaudiu. Servar: guardar
intacte allò que hom té el deure de conservar.
Acabo:
A tots, en record de l’Anna:
Ara digueu,
Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest
poble.
Mataró, 6 de juliol de 2020.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada