Porcs rics i mal farts.

Els meus fills  estan tips de sentir-m’ho dir. Som una societat de porcs rics mal farts. Porcs perquè fem malbé el nostre entorn natural i social amb la nostra riquesa. Mal farts perquè ens atipem de més quan hauríem de repartir el que tenim i ens sobra amb els que no tenen.

Però la societat de consum ens impel·leix a seguir girant esbojarradament en la roda de la economia. Volem més, més de pressa i millor. Certament hem millorat molt en qualitat de vida, tot és més fàcil i barat que les generacions anteriors (excepte, segurament l’habitatge). Sols cal veure la correlació entre els increments del P.I.B. per càpita (repartiment del pollastre a part) i la perllongació de l’esperança de vida. Ara, però, la elasticitat dels increments marginals dels dos indicadors és cada vegada més baixa. Potser fora el moment, per la nostra salut mental i la del planeta aturar-nos amb el que tenim i gaudir-ne més tranquil·lament. Això té un problema: el repartiment del pollastre. Com fem perquè realment toqui mig pollastre per cap i no que uns tinguin el pollastre sencer i altres ni l’olorin?

He descobert per les xarxes aquesta foto força il·lustrativa. Sembla –pel que vaig entendre- que l’ha penjat un bromista fent-ne conya.

El “Mini” de l’any 1960, que midava uns 3 metres de llargada, s’ha transformat en el nou Mini que veien, ja fa un temps, a uns 4 metres de llargada i també ha crescut d’ample i d’alt. Els anglesos que van inventar-lo, la British Motor Company, se’n van anar al cel perquè la demanda de cotxes petits va passar a la història, eren altres temps. A la FIAT li va passar el mateix. Tots els volíem més grans, per entaforar-hi més coses, més confortables, equipats i segurs, amb més prestacions. El minimalista –mai tant ben dit- Mini va desaparèixer. Va ressorgir anys desprès, retorçant o recargolant una mica el concepte, de la mà els alemanys de la BMW i s’ha convertit en un cotxe “normal”, normal d’ara, amb més de tot i més gran, de la gamma Premium. Més, més, més, ... (val a dir que la comparació és una mica tramposa ja que el primer Mini també va tenir una versió allargada). Bé, ara em direu que hi ha l’Smart (de la casa Mercedes Benz), però és amb un altre concepte, que va néixer diferent i ha hagut d’adaptar la seva visionaria concepció.

No puc dir gran cosa ni queixar-me massa, també tinc les meves contradiccions. L’últim cotxe que em vaig comprar ja fa uns anys (segurament també serà el darrer que em compraré) el vaig voler ben gran i ben equipat, és quasi un tanc.  

10 de juliol.