El segrest de les Administracions públiques.

Des de dins, des de fora, al costat, pels de dalt, pels de baix. Tothom alça la veu en mig dels efectes de la pandèmia, de les seves conseqüències econòmiques, reclamant –ja que hi tenen dret!!- mantenir les seves posicions pressupostaries i/o augmentar-les. Evidentment, ningú diu de reduir res.

¿No s’adonen que s’ha capgirat tot i que hauran d’acceptar que alguna cosa, o alguns, perdran? No se’n adonen? Potser sí i no ho volen acceptar. Malden per la continuïtat de la seva posició –mantenir quan menys el status quo-, quan s’està ensorrant un món, o la forma de fer el món, i ningú, ningú, pot pretendre conservar el que tenia. Una caiguda anual del P.I.B. de dos dígits no s’havia vist mai a les nostres societats, i el que seguirà.

Des de dins de les administracions hi ha un gruix considerable de treballadors públics que pensen que la cosa no va amb ells, sense voler acceptar que cobren gràcies a un excedent que s’haurà reduït i han de treballar per una societat que ha canviat. No poden pretendre fer el mateix i que se’ls mantingui la retribució per fer una feina que potser ara no té cap prioritat. S’hauran d’adaptar a un nou entorn i potser hauran de fer una altra feina, més prioritària, més necessària de la que feien. Però, lluitaran com gat panxa enlaire per continuar vivint com si no hagués passat res i segrestaran la part que controlin de la seva situació.

Des de fora: Cal baixar els impostos!! Doncs ara, és el moment de valorar què hem d’aportar al comú per resoldre els nostres problemes col·lectius i segurament aquesta valoració ens portarà a pensar que hem d’apujar-los. Cal que rebem ajuts de l’administració per sobreviure!! No hi ha dia que un col·lectiu o un altre llenci aquest crit, però ara cal prioritzar, i no tot pot ser prioritari. Caldrà arrenglerar el que fem i n'hi haurà que per molt que cridin hauran de quedar enrere. Si es mantenen – o els mantenen- com fins ara alguns hauran aconseguir segrestar una part de la despesa o de l’ingrés públic. Si es retallen ja sé que per ells serà dolorós però no n’hi ha per a tothom.

Al costat. L’aplicació de la normativa existent s’ha d’adaptar a les circumstàncies de cada moment. Ara en trobem amb unes circumstàncies excepcionals que no són iguals que les d’ahir, o d’abans d’ahir i segurament que les de  demà. Els criteris d’aplicació de la normativa han de ser uns altres. Legisladors i jutges s’han de posar les piles per produir una nova normativa adequada al moment i aplicar la vella mentre tant d’acord amb la nova situació. Qui defensi que no pot fer res ja que hi ha una norma que diu..., sense voler entendre que... deia, estarà segrestant l’administració amb un benefici estúpid ja que no en traurà profit ningú, potser tant sols els apocalíptics que volen que quant pitjor millor pels seus tèrbols interessos.

Pels de dalt que volen mantenir els seus privilegis: No veuen que mantenir-los portarà a la revolta i els demanaran el cap? No recorden la guillotina? No pot ser que aconsegueixin mantenir la seva pressió sobre les administracions i que aquestes funcionen al seu gust. No poden continuar segrestant els governs de la col·lectivitat amb les seves imposicions. Va!, però si tenen recursos suficients fins que es morin! Que deixin de ser tant usurers i que es conformin amb menys, que encara serà molt. L’avarícia és un dels pecats capitals, però, no, no és avarícia, és golafreria de poder i d’ostentació.

Pels de baix. Aquests han de pensar en quines contrapartides ofereixen per aconseguir algunes coses que els permetin sobreviure, no les poden demanar –encara que siguin coses bàsiques- per la cara. Som pobrets! Sí, però tenen mans i cervell que es poden posar al servei del comú. No podem mantenir ociosos amb la feina que hi ha per fer i que cal fer. No podem crear un nou grup de segrestadors de l’administració clamant per resoldre la seva desgràcia sense aportar res.

En fi, cal dir les coses clares, cal ser valents i portar amb mà ferma la governança sense condicionants ni restriccions que ens imposin grups de segrestadors que sols busquen els seu propi interès. Mirada atenta als esculls que hi ha al davant per sortejar-los i que no hi hagi ganivetades per l’esquena.

Em temo que tot això són brams d’ase que no pugen al cel.

9 de juliol. Sense “encierro” a les vuit del matí.