El vaig veure al primer taulell de la llibreria. No
sé perquè el vaig agafar, potser un pressentiment. Em passa moltes vegades a
les llibreries, entro per comprar algun títol en concret i en surto amb aquest
i mitja dotzena més, després de reprimir-me i fer l’exercici racional no
comprar-ne més ja que no me’ls arribaré
a llegir.
Ni coneixia a l’autor, no n’havia sentit a parlar mai (cosa
gens estranya, crec que és impossible amb la quantitat de llibres que s’editen),
era d’un grec, Theodor
Kallifatides; el títol, atraient: “Una
altra vida, encara”; l’editorial, solvent, de la meva confiança, Galaxia Gutenberg; la mida del
volum, petita, acceptable; acabava de sortir, una novetat, B-2020, de l’abril
del confinament.
L’he encertat. Un vell escriptor, grec de naixement, emigrat
a Suècia a la vintena, ha
desenvolupat una exitosa i reconeguda carrera literària (es veu, jo ho
ignorava), i a les darreries de la vida se li estronca les ganes per continuar escrivint
i ho deixa.
No faig cap “spoiler”, que es diu ara, si dic que les recupera.
Logic si escriu aquest llibre que n’explica el procés que ha passat. El
desenllaç, doncs, el sabem des del començament, però la trama de l’obra és la
que s’anirà desenvolupant a les pàgines del llibre en qüestió.
Abandona el seu “cau
del llop”, el pis que té llogat per treballar, per escriure, fora de casa
seva.
Primera sorpresa per a mi: Jo hi
he estat! No al pis, sinó a l’indret, els entorn de l’església de Santa
Caterina a Stockolm, i el
dia de Santa Llúcia amb les nenes sueques cantant la cançó “Santa Lucía” que no sé pas perquè allà
a Suècia han adoptat com a himne per
començar el cicle nadalenc.
Kallifatides, a
partir de deixar el “cau de llop”, vaguejarà
pels carrers, pels records, per la seva memòria d’immigrant grec integrat en un país nòrdic.
La seva nova llengua en la que desenvolupa la carrera literària; la seva
família, està casat amb una sueca; la nostàlgia de la seva terra d’origen; l’amistat
compartida amb altre immigrants com ell amb els que es reuneix de tant en tant;
els canvia a la societat en la que va viure quan van arribar als anys 60 del segle passat i els que viu ara
trencant la imatge idíl·lica de les comunitats nòrdiques.
“No suportava veure com
Suècia deixava de ser un país de justícia social i solidaritat per embolicar-se
en la teranyina del mercat.
Envellia en un món que
em semblava cada cop més estrany. La nova realitat moral m’ofenia personalment.
Tot es podia comprar i tot es podia
vendre. Doncs no. Aquesta vulgaritat no em representava.”
I torna a Grècia,
al seu poble, a rebre un homenatge que li preparen a L’institut de Molai, a la Laconia
del Peloponés al golf de l’Argólida.
Aterra amb la seva dona a Atenes. Fa
un tomb per la capital i amb un cotxe lloguer se’n va cap al seu poble
aturant-se en uns quants llocs que vol veure abans d’arribar al seu destí.
Segona sorpresa. Jo també els he fet! Pujar dalt del
darrer graó de l’amfiteatre d’Epidaure, dinar
a Nauplia baixant des
del castell i davant la fortalesa de Bourtzi
uns plats per llepar-s’hi els dits.
Arriba al seu poble on ja li han dedicat el nom d’un carrer
(en vida, cosa que és sorprenent a la mentalitat nòrdica) i li fan l’homenatge
que comença amb un joves alumnes representant Èsquil que
li fan posar la pell de gallina. A partir d’aquí ...
L’endemà es lleva i es posa a tornar a escriure. En quina
llengua ho farà? Comença en grec. Dubta. Es passa al suec. No li surt, dubta.
Reflexiona sobre sí en una llengua o una altra. Es desespera. Al final treu una
conclusió (diu) molt senzilla:
“Quan saps què vols
dir, ho pots dir en totes les llengües que saps.
En totes les llengües,
també, pots callar.
Però quan no tens res
a dir, ho dius millor en la teva llengua materna.”
L’endemà passat marxen cap a casa seva, a Suècia, però ja no
tornaria a ser un immigrant, havia
perdut el seu estol però sabia el rumb que havia de prendre.
Nota afegida: No sóc cap entès en llengües i en traduccions,
però m’han grinyolat algunes paraules (torretes, esbarts,...) que no sé si
estan ben traduïdes. No ho sé, però he entès de què anaven quan surten
reiteradament al text i llavors m’he permès una traducció personal (testos,
estols, ...) que per a mi s’ajusten més. Amb tot, no sóc cap expert. Doctors té
l’Església.
30 de juny. Ja ha passat mig any de l’any present.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada