Tocant de peus a terra.

La notícia de la suspensió del “Mataró enlaira’t”, substitut de la celebració de la Festa Major de “Les Santes” d’enguany ha desfermat –com era previsible- tota mena de reaccions. Des dels comentaris favorables que creuen que és una mesura encertada ja que pot ser un risc fer actes que apleguin gent, encara que siguin de petit format, fins als comentaris desfavorables dels que creuen que així es capen les possibilitats de la festa i la cultura.

A  mi m’ha semblat bé la supressió. Potser per que tinc interioritzat que sóc d’un col·lectiu de risc i per partida doble: per edat i per estat de salut. També potser per que ja m’ha passat el temps de les celebracions tumultuoses i multitudinàries. Ja no les necessito per viure o per sentir-me viu. Gaudeixo molt fent coses varies: llegir, escriure, conversar, anar en bicicleta, fruit d’una flor, d’una taula o d’un paisatge. Ja sé que tot això té poc a veure amb les formes de socialització de molta altra gent d’avui en dia. Els engranatges de l’economia i la seva dinàmica van per una altra banda, encara que crec que això, aquesta dinàmica, és la que s’està posant en qüestió o s’hauria de posar en qüestió.

Em va fer gràcia una notícia que vaig llegir fa pocs dies de la preocupació d’alguns Alcaldes sobre la figura del “fiestero insumiso”, sobre la possibilitat de que al marge de la necessitat de suspendre les festes patronals que omplen els nostres estius hi hagués gent que es revoltés i pretengués fer-les pel seu compte saltant-se les prohibicions.

És possible i s’ha d’entendre. Hem assimilat la festa a la disbauxa preferentment nocturna i alcoholitzada. Caps de setmana sense ja d’haver d’anar a missa de deu, ni “Sábado noche, domingo mañana”, after hours, botellons, celebracions juvenils o de supporters de qualsevol esport per qualsevol motiu, viatges a cap preu, relacions de “aquí te pillo, aquí te mato”. Reconduir tot això a una altra mena de festa, d’oci, d’esbarjo, de relacions socials, serà difícil, fins i tot no sé pas si serà possible sense mesures coercitives (Compte, no mireu pas a la Xina comunista!). Sense donar alternatives, més difícil encara.

Aquestes alternatives són possibles, existeixen, però només poden estendre’s si hi han uns models sòcio-econòmics diferents. Més Humanitat per salvar la Naturalesa (en la que nosaltres, espècie humana en som part).Ufff, que difícil!, i quants interessos estan en joc per mantenir la situació que hem assolit (cal recordar que no sempre ha estat així). Ara som més rics, però més rucs. Ara som més savis, però molt ignorants. Ara som més lliures, però més esclaus.

Aquest estiu, i vés a saber per quants estius més, els hereus dels drets d’autor (si encara són vigents) del músic que va compondre “Paquito el chocolatero” tindran menys ingressos.

Potser toca agafar un bon llibre i anar a buscar l’ombra sota un arbre.

Una versió molt emocionant del celebèrrim pas doble.

21 de juliol.