Petit homenatge d’urgència.

Ahir es van alinear els astres. Un va tenir la idea, uns altres la va aixoplugar, uns altres la van materialitzar, i van aconseguir –alineats- aplegar un conjunt de veus diverses i plurals que van constituir una coral que interpretà una cantata cívica en un petit homenatge d’urgència a la figura d’en Manuel Cuyàs amb textos d’ell mateix.

Estem vivint dies estranys, no sabem encara on estem en el desenvolupament de la pandèmia del COVID-19, si anem endavant o endarrere, si encara hem d’estar amatents als seus efectes, si hi ha grups d’edat que s’han relaxat, si les mesures a prendre s’han de tornar a endurir o hem d’anar fent la viu viu, trampejant,... Són dies estranys, ja que ara tocaria pensar en vacances, en la Festa Major, en el viatge que fa temps tenim il·lusionadament al cap, ...

Aquest any, més que qualsevol altre ens ho havíem guanyat, però no podrem concretar-ho. Sí, farem vacances, no aniran a treballar els que tenen feina, però no podrem fer Santes ni podrem anar-nos més enllà de les valls pirinenques, si és que ens deixen.

Diu que van ser més de trenta les veus que vam anar sortint a posar-nos darrera d’un micròfon al pati de Can Marchal per llegir escrits que ens ha deixar en Manuel Cuyàs, publicats aquí o allà, Escrits al El Maresme, al Mataró-Escrit, al Punt, en llibres... des dels anys vuitanta fins fa pràcticament quinze dies. Escrits sobre la quotidianitat, sobre la nostra quotidianitat, sobre la nostra mataronina quotidianitat. Caldria aplegar-los en una primera antologia d’urgència feta espontàniament –ben fresca- per tots els que vam constituir el cor. No seria una antologia feta per un saberut que regirarà tot el que va escriure en Manuel  (vaja feinada!), que ho valorarà literàriament, periodísticament, conceptualment, cronològicament. Que ho contextualitzarà en el temps i en els llocs en que va ser escrita i publicada.

Si mai es fa aquesta antologia no serà millor que la que espontàniament, cuita corrents, sense cap indicació dels organitzadors, vam aconseguir confegir en un petit racó del nostre espai urbà alguns dels seus nombrosos parents, amics, coneguts i saludats (com li hagués agradat dir a ell) que tenia.

Amb l’obra d’en Manuel Cuyàs els mataronins tenim la plasmació de la petita història de la nostra comunitat en un determinat temps recent. Són els 40 anys nostres, els anys que hem compartit vida amb ell.

En Joaquim Casas ens deixà la quotidianitat mataronina del període anterior. En Manuel Cuyàs ens deixa la de la nostra generació. No sé si és agosarat –no tinc autoritat per dir-ho- afirmar que així com “L’enterrament” d’en Casas explica una època i una part d’un temps passat, “Taques al marge”  d’en Cuyàs n’explica una altra que també ja s’ha convertit en passat. Si les generacions presents vam llegir “L’enterrament” per entendre d’on venia la ciutat que ens vam trobar, les generacions següents a la nostra hauran de llegir “Taques al marge” per comprendre com és la ciutat que ara tenim. Hi ha molt “Cel·luloide ranci”  a “El nét del pirata”.

Evidentment qui no estigui avesat i amarat dels escrits d’en Manuel Cuyàs potser no va entendre la frase de collita pròpia amb la que tancava  la lectura que vaig fer al capvespre d’ahir en un acte estrany d’uns dies estranys ple de picades d’ullet mataronines:

“Per cert, la Manoli, de la que fa temps  no en sé res, era molt maca.”

25 de juliol. Sant Jaume.