29 d’abril del 2022

El temps esquerp.

 


Les crítiques que he llegit del llibre que acaba de treure en Raimon Obiols (Barcelona, 1940), “El temps esquerp” ed. Arcadia, B-2022, són molt bones. Felicitats a l’autor. Però vull expressar la meva sorpresa. Sorpresa per la sorpresa que implícitament expressen moltes d’aquestes crítiques. D’una persona de la seva trajectòria, ¿ens hem de sorprendre de que tregui un llibre excel·lent? Potser ho explica la malvolença amb que se’l ha tractat algunes vegades com a figura política. Ara que ja és gran, des de la distància i llunyania, doncs mira... en sap molt, diu coses assenyades i escriu molt bé. Com si fos la primera cosa que ens dona a conèixer. O..., potser és una altra cosa. Amb l’escarransida i banal aportació al pensament que fan els polítics d’avui en dia, especialment els de casa nostra, qualsevol reflexió treballada i consistent sembla una esvelta palmera al mig del desert. Sigui el que sigui, a alguns ens ve de nou aquest reconeixement.

El llibre porta com a sots títol “Dotze apunts contra la decepció política”. Gràcies, Raimon, per intentar mantenir-nos dempeus i no plegar del tot. No és fàcil, el temps és esquerp. Encara que, quin temps no ha estat esquerp? El dels nostres pares, no ho va pas ser?

“Més que en les aigües turbulentes de la història, aquestes dues dècades del nostre segle han semblat moure’s en un fangar. Més que l’acceleració, el tret distintiu sembla l’enfangament. La locomotora de la història panteixa, esbufega.”

Cert des del present. Som, venim, d’una generació amb grans expectatives: des de l’economia del nostres néts de J.M. Keynes, al manifest de Ventotene, i ara la revolució digital. Semblava que ens en podríem sortir millor del que ens estem sortint. Creix el neguit, està ben identificat, encara que sembla difícil o impossible aplacar-lo. Forces poderoses ho impedeixen i ens perdem en baralles estèrils que ens afebleixen per afrontar-les.

Aclaparat per la quantitat de noms que surten en el llibre i cites que  fa servir el seu autor m’he entretingut en sumar l’índex onomàstic. Si no m’he equivocat, 412 noms. De totes les èpoques, de totes les posicions i pensaments, de tot arreu, del més saberut al més impensat en un llibre d’aquesta mena. Un exemple: l’entrada de apartat “La llarga marxa” del capítol “Trologia de Catalunya, teatrocàcia, piemontisme”:

“Non ristava che accetare la rialtà. Ah, l’evidenza di questa fottuta rialtà”. (no cal traducció, oi?)

És de la novel·la d’Andrea Camilleri “Il metodo Catalanotti” de la sèrie del comissari Montalbano!

Tinc per costum, suposo que no sóc gens original, de doblegar la punta de la cantonada d’una pàgina que el seu contingut m’ha atret. És més fàcil per repassar després. Ben comptat he fet aquesta marca en un 10% de les pàgines del llibre. No és tracta ara de llistar-les, sols posaré alguna cosa de la primera i de la darrera.

La Introducció la titula “A mitja llum”, tot una declaració del contingut que segueix.

“Em pensava haver-ne vist de tots colors. Però no. Al present d’avui, no hi estava avesat. Les seves brutalitats i pandèmies diverses, els seus tràgics clarobscurs, els seus drames, els seus contrastos virulents i escandalosos -al meu país, al meu mar, a Espanya, a Europa, al món en general- han estat a punt de fulminar-me. S’acumulen els esdeveniments negatius i el present em trasbalsa, com crec que li passa a molta gent. Sona grandiloqüent, però tinc la sensació que s’acaba una època i n’ha començat una altra plena d’interrogants.” I aquí recorda una antiga cançó d’en Serrat.

Al darrer apunt, el dotzè, “Canvi d’època, fets alternatius, propostes.”. Comenta un llibre de Rob Riemen, Per combatre aquesta època ed. Arcàdia, B-2018.

“És imperatiu oposar-se, diu Riemen, al {renaixement del nacionalisme, a la trivialitat de la tecnologia, a la vulgaritat el comerç i a l’estupidesa cultivada pels media i les universitats}. ¿Com ho podem fer? És amb l’educació i la cultura diu Riemen, que poden formar-se {ciutadans lliures i responsables}”

El llibre es tanca amb un epíleg, “Per la política”, amb una cita de Jonathan Swift de “Els viatges de Gulliver”, els dels lil·liputencs. I rebla el tancament:

“D’això, Orwell en deia la common decency, la decència de la gent corrent. És l’única força que ens pot salvar, si arriba el moment.”

 

Molt bé!, gràcies, Raimon.

29 d’abril.

20 d’abril del 2022

Del funcionament de les societats.

De l’imperi sassànida en sé molt poca cosa, sempre ens hem centrat en el Mediterrani. Peter Brown abasta en la seva obra El mundo de la edad tardia. De Marco Aurelio a Mahoma, ed. Taurus, 2021 (2ona. Ed.) l’espai que basculà des de Roma, ja Imperi, fins acabar al Creixent Fèrtil i l’establiment del abbàssides. El món antic s’allarga fins a les acaballes del s. VIII.

S. VI, Mesopotàmia. “Cosroes fue recordado en Oriente Próximo como el rey justo por excelencia. El monarca tenía sus puntos de vista peculiares sobre el sentido de esta justicia:

La monarquía depende del ejército; el ejército del dinero; el dinero viene de los impuestos territoriales, y los impuestos vienen de la agricultura. La agricultura depende de la justicia; la justicia de la integridad de sus funcionarios, y la integridad y la fiabilidad, de la perpetua vigilancia del rey.

Mientras que su contemporáneo Justiniano era recordado también como “el justo” -había sido codificador del derecho-, Cosroes, por el contrario, plasmó el formidable ideal de Oriente Próximo: el rey del potentísimo brazo.”

Donant voltes a la frase ressaltada, cabdal per a mi, canviant actualitzant-los els subjectes i objectes, podem bastir tota una explicació del funcionament de les societats.

20 d'abril.

16 d’abril del 2022

Pastors i ramats.

Sempre n’he estat dels pastors i els ramats. Si hi ha bons pastors els ramats van aconduïts. Si no, s’esgarrien i són pressa fàcil dels llops i altres bèsties. 

Quasi bé dos-cents anys enrere un pastor es dirigeix al Honrado Concejo de La Mesta, ja a les seves darreries, presentant un manuscrit on ofereix i explica els seus cinquanta anys de feina transhumant.



Hi ha una editorial a Valladolid, Maxtor,  que s’ha especialitzat en publicar edicions facsímils d’escrits antics on es troben perles interessants. En vaig veure unes quantes a un aparador d’una llibreria castellana i vaig entrar a proveir-me d’algunes, entre ells aquesta.

Estaria bé que gent d’avui, en aquest cas, pastors, beguessin de la vella saviesa per si els pot aportar alguns coneixements i indicacions per la seva feina.

El llibre, després de l’advertència preliminar, començ així (amb l’ortografia de la època):

“Un rebaño de mil y cien cabezas debe tener un Rabadan, un Compañero, un Ayudador, un Sobrado (que también se llama persona de más) y un Zagal.

El Rabadan es el gefe, y sustituye en ausencia al Mayoral; el Compañero sigue inmediatamente al Rabadan, y es el que se pone á la cabeza del ganado cuando va de marcha, el Sobrado y el Ayudador están á las órdenes de los dos anteriores. El Zagal es el que cuida del hato de los Pastores y de las yeguas.

……

Es bien sabido, y la experiencia lo ha acreditado, la grande utilidad de los perros en los rebaños para defender á estos de los animales carniceros: por consiguiente cada Pastor debe tener uno ó dos bien acostumbrados á su voz para que por este medio sean vigilantes y obedientes á su mandato.”

16 d’abril.

14 d’abril del 2022

Perspectives.


Eduard Alcoy, "Carrossa-2"


Escric en una piulada MTR (Mataró) com temps enrere es va començar a escriure BCN (Barcelona) o BDN (Badalona). Un bon i declarat MTV (mataroní de tota la vida) m’ho retreu. Em diu que queda molt atròfic. Atròfic?, agafo el Fabra: "Atròfia: Consumpció per manca de nodriment, emaciació lenta del cos o d'una part del cos.", ostres, sí! I, emaciació?, giro fulles: "Emaciat: que ha perdut carns fins a esdevenir extremadament magre."

Tot ha vingut a tomb d’un curt debat -des de les branques d’on ara piulem- sobre les entitats civils, el seu paper en la vida pública, el seu nombre i la seva virtualitat a casa nostre (que em sembla que no es gaire diferent del que podríem veure al nostre entorn proper i no tant proper).

És evident que la majoria d’entitats existeixen perquè hi ha qui les fa funcionar. Els relleus en la seva direcció són una garantia de la seva pervivència i continuïtat. Però la majoria, com tots els essers vius, neixen, es desenvolupen i moren. Han sortit en un moment històric concret, per una finalitat determinada, amb una gent d’un temps i d’un país, ..., i la majoria amb els anys s’esllangueixen, després queden somortes i al final desapareixen. Però, hi ha temps nous, moments històrics nous, i sorgeixen entitats també noves o se’n ressusciten d’antigues adaptades al nou moment.

S’està acabant poc a poc una generació (sempre s’està acabant una generació) i amb ella van desapareixen paulatinament, potser imperceptiblement, les seves creacions. És llei de vida. Alhora, sense tanta força, o no, amb més o menys força, els temps són diferents, apareixen noves expressions.

Tornem a l’inici: pels “grans” hi ha atrofia i emaciació. És just aquest judici, aquesta apreciació? No ho sé pas. Tenim perspectiva?

Estic llegint Peter Brown, El mundo de la antigüedad tardía. De Marco Aurelio a Mahoma”, ed. Taurus, M-2021. Del 200 al 700 dC . Com la societat “romana” va anar canviant per impulsos interns i externs, econòmics i socials, de mica en mica, diferenciant-se entre l’Orient i l’Occident, amb elits que defugien els canvis o s’hi adaptaven, amb nous actors integrats o vencedors. Són 500 anys, una mirada llarga sobre unes construccions que havien començat més de 500 anys abans.

La mirada “presentista”, tant d’avui en dia, segurament no ens deixa veure l’amplada i la llargada de l’ona sobre la que estem. Les nostres construccions són conseqüència de temps anteriors i s’adapten, o desapareixen, en els temps venidors. Atròfies? Certament, però al costat hi ha desenvolupament (el seu antònim) que potser alguns el veiem amb perplexitat perquè ja és fruit d’un altre moment, d’un altre temps. Cal entendre’l aquest desenvolupament i cavalcar el sentit de l’ona que està passant conscients que no ve d’un altra mar, o potser sí.

14 d’abril.

5 d’abril del 2022

La guerra.

 


(Pablo Picasso, La Guerre,1952)

Musée Picasso, La Guerre et la Paix, Vallauris. 

“Todo esto a Homero le daba igual. Él quería hablar de una sola cosa: de que la guerra es fuente de lágrimas y de que en ella no hay vencedores.

La guerra de Troya había terminado.

La guerra en la que vivíamos continuaba.”

............

“Todas las tardes de domingo íbamos al cementerio y arreglábamos las sepulturas. Allí estaba su padre. Allí estaba la Señorita Marina.

A lo lejos veíamos el pueblo, donde se iban encendiendo las farolas.

Nuestras madres nos estaban esperando”.

 

Theodor Kallifatides, El asedio de Troya, Galaxia Gutenberg, B-2020.


5 d'abril

4 d’abril del 2022

Gotes de Sicília.

La memòria dels autors i de les seves obres perviuen mentre estan en les mans dels lectors. Ha passat en totes les èpoques, obres llegides i lloades en el seu temps cauen a l’oblit. Perduren les excepcionals.



Andrea Camilleri ens va deixar no fa pas gaire. El reconeixement li va arribar ja gran, però com que la seva vida va ser llarga encara en va poder fruir. ¿La seva obra és extraordinària? No ho sé pas dir ja que no sóc entès, però a mi m’agrada molt. Probablement les seves novel·les del comissari Montalbano li van donar molta popularitat, encara que jo m’he inclinat més per les seves recreacions mitològiques  i molt especialment per les seves històries sicilianes.

En una de les primeres entrades que vaig fer de bloguer (o bloggaire) a l’agost del 2005 ja parlava d’ell. Recordo que a una llibreria de Pisa vaig comprar una edició de butxaca en italià deLa concessione del telefono, la primera obra que vaig llegir seva per recomanació d’un amic, bon lector, tot just retornat d’un viatge per Sicília. Aquell petit volum el vaig regalar a les portes del Congrés a la Cristina Narbona quan ella era Ministra de Medi Ambient degut a les seves reminiscències italianes.

Ara, a cop d’ull, com em passa sempre a les llibreries, em vaig fixar en un altre petit volum de Camilleri editat per Gallo Nero: “Gotas de Sicilia”. Res, cent pàgines amb set petits contes ja publicat el 2016 i ara reeditat, amb escrits publicats originalment a finals del segle passat a L’Almanacco dell’Altana. ¡Sensacional!. El fals monòleg que obre el petit volum és d’antologia, entre altres coses per l'habilitat aconseguida pel traductor al traslladar el llenguatge del boss Nicola “Nick” Gentile. A “Los primeros comicios”, el desenllaç és delirant, i les dues curtes pàgines de “El sombrero y la boina” són tota una descripció.

4 d'abril.

2 d’abril del 2022

El carrer de la Mercè.

Quan vaig néixer, a tocar la meitat del segle XX, hi havia vaqueries dins les poblacions, la carretera de Madrid a Francia por la Junquera passava per dins de la ciutat, pel vell camí Ral, i la via del tren cap a Arenys passava per entre les cases del carrer de Sant Felicianu. Tot això es va trastocat a finals dels anys cinquanta, Pla d’estabilització. Les vaqueries van desaparèixer, prohibides per sanitàriament perilloses dins les viles i ciutats. La llavors ja coneguda con a N-II va anar a ocupar la part de baix de la trama urbana de la ciutat, i la via del tren (trenc) va ser traslladada una mica més avall, emportant-se per endavant aquets trasllats la vella ubicació del Can Dimas. Els pescadors, les seves barques, mica en mica van anar desapareixent.

Compràvem la llet a ca la “Dulia”, que devia ser la Sra. Obdúlia, al carrer de la Mercè. La carretera que travessava la ciutat era de doble direcció, però com que alguns trossos eren estrets, hi havia una regulació semafòrica pels que venien de França a l’alçada del carrer de les “rates” (Jorge Juan/ Jordi Joan) i pels que venien de Barcelona a l’Hotel Suïs, al carrer de Sant Agustí (¿o era a “Correus”, al carrer de Sant’Antoni?). Les cases de darrera de can Maitanquis, on em sembla que també hi havia una vaqueria, quedaven fumejades per els efluvis de les locomotores de vapor.

Avui, l’Ajuntament ha inaugurat la remodelació del tram del camí Ral que és conegut com el carrer de la Mercè, entre Iluro/Cooperativa i Lepanto/Montserrat. Ha quedat espectacular. Com sempre, l’obra pública a Mataró, des de la recuperació de la democràcia és ben feta, fa goig. No ens estem de res. Ja sigui una escola bressol, ja sigui un polígon industrial, ja sigui una placeta o un nou parc, ja sigui refer un carrer, l’Ajuntament, el comú, hi posa ganes. Els seus tècnics, el disseny; l’administració, el pressupost. Podria ser més senzill, menys costós, més barat, igual de funcional, ... però no ens estem mai de res. Des de l’arranjament de Les Figueretes, plaça i equipament infantil, a l’any 1985, fins ara, és una marca de la casa. Que per molts anys sigui així, els ciutadans en gaudiran.

La lleteria de ca la Dulia se'n va anar en els temps del trasllat de la carretera a l’altra vorera del mateix carrer. Encara vam anar-hi a buscar la llet a doll fins que ens vam canviar de veral i vam anar a viure a l’Havana i llavors vam anar a can Roca, també a peu de la vella carretera ja convertida en carrer, davant de la botiga de can Bellatriu. Els descendents de la casa de la Dulia, no sé si encara de sang o de propietat, llueixen per damunt l’edifici una gran bandera estelada que domina tota la panoràmica del carrer de la Mercè. Però, avui, ja ni els autobusos urbans hi passaran pel davant en un carrer ara pacificat de trànsit amb un espai segregat per ciclistes i patinets, bancs i cadires per seure i arbres a banda i banda, que difereix notablement del que havia estat el Camí Reial cap a França, el Camí Ral.

L’alcalde Bote, davant el que havia estat el magatzem de can Boter (en Boter dels olis, personatge públic de les darreries del franquisme), cantonada Cuba/ Churruca, una mica més enllà del bar Europa, ha presidit l’acte amb les parlament i les celebracions pertinents.

Nosaltres ho hem anat a celebrar al restaurant Allium, obert no fa pas gaire, unes passes més enllà, davant de l’estanc de can Visa (que tampoc és al lloc original, una mica més cap aquí en el mateix carrer) . Del tot recomanable.

Una gran obra pública.



 2 d'abril.