Sempre n’he estat dels pastors i els ramats. Si hi ha bons pastors els ramats van aconduïts. Si no, s’esgarrien i són pressa fàcil dels llops i altres bèsties.
Quasi bé dos-cents anys enrere un pastor es
dirigeix al Honrado
Concejo de La Mesta, ja a les seves darreries, presentant un
manuscrit on ofereix i explica els seus cinquanta anys de feina transhumant.
Hi ha una editorial a Valladolid, Maxtor, que s’ha especialitzat en publicar edicions
facsímils d’escrits antics on es troben perles interessants. En vaig veure unes
quantes a un aparador d’una llibreria castellana i vaig entrar a proveir-me
d’algunes, entre ells aquesta.
Estaria bé que gent d’avui, en aquest cas,
pastors, beguessin de la vella saviesa per si els pot aportar alguns
coneixements i indicacions per la seva feina.
El llibre, després de l’advertència
preliminar, començ així (amb l’ortografia de la època):
“Un rebaño de mil y cien cabezas
debe tener un Rabadan, un Compañero, un Ayudador, un Sobrado (que también se
llama persona de más) y un Zagal.
El Rabadan es el gefe, y
sustituye en ausencia al Mayoral; el Compañero sigue inmediatamente al Rabadan,
y es el que se pone á la cabeza del ganado cuando va de marcha, el Sobrado y el
Ayudador están á las órdenes de los dos anteriores. El Zagal es el que cuida
del hato de los Pastores y de las yeguas.
……
Es bien sabido, y la
experiencia lo ha acreditado, la grande utilidad de los perros en los rebaños
para defender á estos de los animales carniceros: por consiguiente cada Pastor
debe tener uno ó dos bien acostumbrados á su voz para que por este medio sean
vigilantes y obedientes á su mandato.”
16 d’abril.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada