Escric en una piulada MTR (Mataró) com temps enrere es va començar a escriure BCN (Barcelona) o BDN (Badalona). Un bon i declarat MTV (mataroní de tota la vida) m’ho retreu. Em diu que queda molt atròfic. Atròfic?, agafo el Fabra: "Atròfia: Consumpció per manca de nodriment, emaciació lenta del cos o d'una part del cos.", ostres, sí! I, emaciació?, giro fulles: "Emaciat: que ha perdut carns fins a esdevenir extremadament magre."
Tot ha vingut a tomb d’un curt debat -des de
les branques d’on ara piulem- sobre les entitats civils, el seu paper en la
vida pública, el seu nombre i la seva virtualitat a casa nostre (que em sembla
que no es gaire diferent del que podríem veure al nostre entorn proper i no
tant proper).
És evident que la majoria d’entitats
existeixen perquè hi ha qui les fa funcionar. Els relleus en la seva direcció
són una garantia de la seva pervivència i continuïtat. Però la majoria, com
tots els essers vius, neixen, es desenvolupen i moren. Han sortit en un moment històric concret,
per una finalitat determinada, amb una gent d’un temps i d’un país, ..., i la
majoria amb els anys s’esllangueixen, després queden somortes i al final
desapareixen. Però, hi ha temps nous, moments històrics nous, i sorgeixen
entitats també noves o se’n ressusciten d’antigues adaptades al nou moment.
S’està acabant poc a poc una generació (sempre s’està acabant una generació) i amb ella van desapareixen paulatinament, potser imperceptiblement, les seves creacions. És llei de vida. Alhora, sense tanta força, o no, amb més o menys força, els temps són diferents, apareixen noves expressions.
Tornem a l’inici: pels “grans” hi ha atrofia i emaciació. És just
aquest judici, aquesta apreciació? No ho sé pas. Tenim perspectiva?
Estic llegint Peter Brown, “El mundo de la antigüedad tardía. De Marco Aurelio a Mahoma”, ed. Taurus, M-2021. Del 200 al 700 dC . Com la societat “romana” va anar canviant per impulsos interns i
externs, econòmics i socials, de mica en mica, diferenciant-se entre l’Orient i
l’Occident, amb elits que defugien els canvis o s’hi adaptaven, amb nous actors
integrats o vencedors. Són 500 anys, una mirada llarga sobre unes construccions
que havien començat més de 500 anys abans.
La mirada “presentista”, tant d’avui en dia,
segurament no ens deixa veure l’amplada i la llargada de l’ona sobre la que
estem. Les nostres construccions són conseqüència de temps anteriors i
s’adapten, o desapareixen, en els temps venidors. Atròfies? Certament, però al
costat hi ha desenvolupament (el seu antònim) que potser alguns el veiem amb
perplexitat perquè ja és fruit d’un altre moment, d’un altre temps. Cal
entendre’l aquest desenvolupament i cavalcar el sentit de l’ona que està
passant conscients que no ve d’un altra mar, o potser sí.
14 d’abril.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada