El temps esquerp.

 

Les crítiques que he llegit del llibre que acaba de treure en Raimon Obiols (Barcelona, 1940), “El temps esquerp” ed. Arcadia, B-2022, són molt bones. Felicitats a l’autor. Però vull expressar la meva sorpresa. Sorpresa per la sorpresa que implícitament expressen moltes d’aquestes crítiques. D’una persona de la seva trajectòria, ¿ens hem de sorprendre de que tregui un llibre excel·lent? Potser ho explica la malvolença amb que se’l ha tractat algunes vegades com a figura política. Ara que ja és gran, des de la distància i llunyania, doncs mira... en sap molt, diu coses assenyades i escriu molt bé. Com si fos la primera cosa que ens dona a conèixer. O..., potser és una altra cosa. Amb l’escarransida i banal aportació al pensament que fan els polítics d’avui en dia, especialment els de casa nostra, qualsevol reflexió treballada i consistent sembla una esvelta palmera al mig del desert. Sigui el que sigui, a alguns ens ve de nou aquest reconeixement.

El llibre porta com a sots títol “Dotze apunts contra la decepció política”. Gràcies, Raimon, per intentar mantenir-nos dempeus i no plegar del tot. No és fàcil, el temps és esquerp. Encara que, quin temps no ha estat esquerp? El dels nostres pares, no ho va pas ser?

“Més que en les aigües turbulentes de la història, aquestes dues dècades del nostre segle han semblat moure’s en un fangar. Més que l’acceleració, el tret distintiu sembla l’enfangament. La locomotora de la història panteixa, esbufega.”

Cert des del present. Som, venim, d’una generació amb grans expectatives: des de l’economia del nostres néts de J.M. Keynes, al manifest de Ventotene, i ara la revolució digital. Semblava que ens en podríem sortir millor del que ens estem sortint. Creix el neguit, està ben identificat, encara que sembla difícil o impossible aplacar-lo. Forces poderoses ho impedeixen i ens perdem en baralles estèrils que ens afebleixen per afrontar-les.

Aclaparat per la quantitat de noms que surten en el llibre i cites que  fa servir el seu autor m’he entretingut en sumar l’índex onomàstic. Si no m’he equivocat, 412 noms. De totes les èpoques, de totes les posicions i pensaments, de tot arreu, del més saberut al més impensat en un llibre d’aquesta mena. Un exemple: l’entrada de apartat “La llarga marxa” del capítol “Trologia de Catalunya, teatrocàcia, piemontisme”:

“Non ristava che accetare la rialtà. Ah, l’evidenza di questa fottuta rialtà”. (no cal traducció, oi?)

És de la novel·la d’Andrea Camilleri “Il metodo Catalanotti” de la sèrie del comissari Montalbano!

Tinc per costum, suposo que no sóc gens original, de doblegar la punta de la cantonada d’una pàgina que el seu contingut m’ha atret. És més fàcil per repassar després. Ben comptat he fet aquesta marca en un 10% de les pàgines del llibre. No és tracta ara de llistar-les, sols posaré alguna cosa de la primera i de la darrera.

La Introducció la titula “A mitja llum”, tot una declaració del contingut que segueix.

“Em pensava haver-ne vist de tots colors. Però no. Al present d’avui, no hi estava avesat. Les seves brutalitats i pandèmies diverses, els seus tràgics clarobscurs, els seus drames, els seus contrastos virulents i escandalosos -al meu país, al meu mar, a Espanya, a Europa, al món en general- han estat a punt de fulminar-me. S’acumulen els esdeveniments negatius i el present em trasbalsa, com crec que li passa a molta gent. Sona grandiloqüent, però tinc la sensació que s’acaba una època i n’ha començat una altra plena d’interrogants.” I aquí recorda una antiga cançó d’en Serrat.

Al darrer apunt, el dotzè, “Canvi d’època, fets alternatius, propostes.”. Comenta un llibre de Rob Riemen, “Per combatre aquesta època” ed. Arcàdia, B-2018.

“És imperatiu oposar-se, diu Riemen, al {renaixement del nacionalisme, a la trivialitat de la tecnologia, a la vulgaritat el comerç i a l’estupidesa cultivada pels media i les universitats}. ¿Com ho podem fer? És amb l’educació i la cultura diu Riemen, que poden formar-se {ciutadans lliures i responsables}”

El llibre es tanca amb un epíleg, “Per la política”, amb una cita de Jonathan Swift de “Els viatges de Gulliver”, els dels lil·liputencs. I rebla el tancament:

“D’això, Orwell en deia la common decency, la decència de la gent corrent. És l’única força que ens pot salvar, si arriba el moment.”

 

Molt bé!, gràcies, Raimon.

29 d’abril.