La memòria dels autors i de les seves obres perviuen mentre estan en les mans dels lectors. Ha passat en totes les èpoques, obres llegides i lloades en el seu temps cauen a l’oblit. Perduren les excepcionals.
Andrea Camilleri ens va deixar no fa pas gaire. El reconeixement li va arribar ja gran, però com que la seva vida va ser llarga encara en va poder fruir. ¿La seva obra és extraordinària? No ho sé pas dir ja que no sóc entès, però a mi m’agrada molt. Probablement les seves novel·les del comissari Montalbano li van donar molta popularitat, encara que jo m’he inclinat més per les seves recreacions mitològiques i molt especialment per les seves històries sicilianes.
En una de les primeres entrades que vaig fer de
bloguer (o bloggaire) a l’agost del 2005 ja parlava d’ell. Recordo que a una
llibreria de Pisa vaig comprar una edició de butxaca en italià de
“La
concessione del telefono”, la primera obra que vaig llegir seva per
recomanació d’un amic, bon lector, tot just retornat d’un viatge per Sicília.
Aquell petit volum el vaig regalar a les portes del Congrés a la Cristina Narbona
quan ella era Ministra de Medi Ambient degut a les seves reminiscències italianes.
Ara, a cop d’ull, com em passa sempre a les
llibreries, em vaig fixar en un altre petit volum de Camilleri editat
per Gallo Nero: “Gotas de Sicilia”.
Res, cent pàgines amb set petits contes ja publicat el 2016 i ara reeditat, amb
escrits publicats originalment a finals del segle passat a L’Almanacco dell’Altana.
¡Sensacional!. El fals monòleg que obre el petit volum és d’antologia, entre
altres coses per l'habilitat aconseguida pel traductor al traslladar el llenguatge
del boss Nicola “Nick” Gentile. A “Los primeros comicios”,
el desenllaç és delirant, i les dues curtes pàgines de “El sombrero y la
boina” són tota una descripció.
.jpg)
.jpg)
4 d'abril.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada