Els botiguers de Berga.

Berga Comercial ha trobat (diuen) un text anònim que circula per les xarxes i l’ha fet córrer. Aquest text, no sé com dir-ne, comunicat, pasquí, manifest, acudit,... ironitza sobre el tracte que els bancs en les seves oficines donen al públic, als clients.

D’entrada, quan es llegeix d’una revolada, fa gràcia. Als ulls de la ciutadania les entitats financeres no són gaire ben vistes, la seva imatge està per terra des de la fallida del 2008 i la desaparició de les Caixes. Eren uns establiments comercials necessaris que s’han convertit en molt esquerps i desagradables. Per això el comunicat és simpàtic, però...

Reflexionant sobre el que diu i qui el fa, acabes pensant que és una trista manifestació d’impotència dels botiguers que volen aturar el temps que corre contra seu.

Sí, ara les oficines bancàries ja no són el que eren. Són una altra cosa, a vegades són botigues on et financen tot el que et volen vendre (en competència amb el botiguer tradicional).

Vaig fer classes de rudiments bancaris i financers als treballadors de la Caixa Laietana (recent perdut l’històric nom de Caixa de Mataró) fa cinquanta anys. Segur que les meves explicacions de llavors avui no els servirien per a res. La diferència entre un préstec i un crèdit; les diverses formes d’imposició: a la vista, a terminis, ...; els components del compte de resultats. Després vaig ser un breu temps, un any, director de sucursal d’una cooperativa de crèdit (Crèdit i Estalvi de Barcelona) que va tenir una vida efímera (no he sabut trobar cap rastre d’ella a la xarxa) i que es va haver de liquidar (aprofitant unes molts bones circumstàncies) per eixugar el dèficit que havia acumulat i amb el els deutes de les cooperatives que n’eren clients. Ja de molta més importància va ser la pertinença, més de deu anys, al Consell d’administració del Banc de Crèdit Local, en tant que representant de les Corporacions Locals, entitat històricament pública  que va passar a Argentaria en el procés de privatització per acabar diluint-se i desapareixent en el BBVA. Allà vaig viure el començament de la transformació moderna de la banca, vaig sentir parlar de derivats, del back office, de productes off-shore.

Després dels anys esbojarrats de la bombolla immobiliària, la banca (ja no hi ha caixes) afronta de la mà dels processos de digitalització i les noves tecnologies un nou camí (diferent) cap al futur. Hi ha gent que no ho entén i es queixa: gent gran, en població dispersa, de nivell cultural baix,... Però hi ha molta gent que s’hi adapta com s’està amollant a les noves i  moltes possibilitats que les TIC proporcionen a la ciutadania en aquest segle XXI (l’smartphone és del 2004). Aviat desapareixerà el diner físic, fem servir per moltes coses això que encara en diem telèfon i que en realitat és un ordinador de butxaca permanentment connectat amb el món. Poc anem a les oficines bancàries i els que tenen diners guardats els atenen a casa seva a l’hora que convingui. Els bancs cobren per fer la seva feina i quasi bé no paguen per encomanar-los-hi fer negoci amb els nostres diners.

Una gran transformació i accelerada d’un sector comercial. I els altres sectors comercials?, els que compren i venen altres productes? Com ho estan fent i què estan fent per adaptar la seva funció als nous temps?

Els botiguers de Berga -escampant amb segell oficial de la seva associació aquest acudit- manifesten que estan ancorats en el passat que ja se’n està anant. De voluntat ja n’hi posen, com a mostra la seva web i el que hi ha, lluiten i s’hi esforcen, però... Potser creuen encara en les botigues de “sempre”, en el seu producte de “sempre” i en el que “sempre” han fet en l’atenció i el tracte al client de tota la vida. I això s’acaba, va desapareixent. El comerç ja va d’una altra manera. La demanda i l’oferta de productes, varietats, qualitats, preus, alternatives, serveis, ... han crescut de forma exponencial i han esdevingut globals, s’estan trencant tots els límits i les barreres. L’oferta i la demanda es poden moure “touts azimuts”, en totes direccions. Això ja està aquí, la pandèmia sols ho ha accentuat.

De qui se’n foten els botiguers de Berga?   De la seva decadència? No passarà gaire temps que els cantarem les absoltes. Quedaran uns quants exemplars testimonials selectes que seran relíquies i monuments dels passat, gloriós, però passat, per anar a veure i viure la història, com ja es pot veure a Salàs de Pallars.

Berga, 16.760 habitants, en un racó de món. Té una alcaldessa de la CUP, i botiguera. Carlins.

28 de juny.

2ona etapa Tour estiu 2021.

Seguint la progressiva preparació ( ...?) per aconseguir metes més altes (enlairades) avui hem pujat altra vegada a Coll Formic, però aquesta vegada des del cantó del Vallès, sortint des de Sant Esteve de Palautordera.

Hem deixat el cotxe i descarregat les bicicletes a les afores del poble al costat de la capella restaurada de Santa Margarida i cap amunt, diu que són uns 20 km. que ens portaran ben bé dues hores.

A la meitat del recorregut, ja silenci, concentrats, mirant cap avall a la roda del davant desaprofitant les espectaculars vistes de la cara sud del Montseny. Hem fet una mica més endavant una breu aturada. No, no eren les cames, era el cul el que dolia. Ja no sabíem com posar-nos-hi. A falta de quatre kilòmetres pel final un ensurt, el motor de la meva bici fa figa (en José Mª encara és sanguini) i malgrat que sembla que encara hi ha càrrega a la bateria, no funciona. Fem com si fos l’ordinador, treure’l i tornar-lo a posar. Apagar i engegar. Sí, torna a funcionar, encara que crec que potser hagués fer aquet tros final amb tracció animal. Al darrer kilòmetre he d’aixecar el peu. Animat per veure ja l’arribada anava a més revolucions (pulsacions per minut) del compte. No valia la pena forçar, l’objectiu ja estava pràcticament aconseguit. Segons el computador, 2h. 15m., a 8,7 Km/h de mitja i a una mitjana de 117 ppm. La baixada ha estat una altra cosa.

Evidentment l’especialitat de ciclisme de “fonda” requereix entaular-se convenientment. El restaurant de Coll Formic, cap a l’esquerra la pista al Pla de la Calma, cap a la dreta les escales que pugen  al camí del Matagalls és força endreçat i ho fan bé. Ens hem “dopat a tope” (no ho explico per prevenció davant la “censura” mèdica).

A la tornada, tot baixada, clar, he pensat en la cançó d’en Serrat, Bienaventurados:

Bienaventurados los que alcanzan la cima

Porque será cuesta abajo el resto del camino.

Hi ha unes quantes etapes més ja programades d'aquest Tour. Montserrat (per fer una mica de penitència); Santa Fe, també al Montseny, no sé pas si fins el Turó de l’Home; el santuari del Àngels a Girona per Madremanya, per quedar-nos-hi a dinar; i a veure si en atrevim amb el port de La Bonaigua, fora l’etapa reina del Tour. Ja ho veurem. Il·lusions.

25 de juny. Avui, paga doble.

 

Cabrils, en Sigfrid Galvany.

 

Ahir a la nit, mentre cremàvem  com cada any pólvora a la revetlla de Sant Joan, a can Món (on vaig néixer) a Cabrils, va pujar a casa una de les filles d’en Sigfrid, de ca l’Arlot, la casa veïna de sota la nostra, a dir-me si volia anar a saludar al seu pare que estava al pati de casa seva fent la festa amb la família.

En Sigfrid Galvany i Abril el conec des de sempre, des que tinc records sempre hi ha estat, clar, som veïns. Ell és més gran que no pas jo. Aviat en farà 85. D’ofici peixater, com a casa seva, a la minúscula botiga del començament de la pujada del nostre carrer, Luis Colmenar. També, seguint la passió musical del seu pare, en Jordi Galvany, ha estat compositor de sardanes i altre peces populars. La d’anys que vaig sentir com s’entretenia  composant i com es delectava, i ens delectava, tocant el senzill piano de paret (o vertical) que sempre vaig veure a l’habitació entrant a mà esquerra de casa seva.

(En Sigfrid Galvany a l'Aplec de la Sardana de Calella, 6/6/2010, mentre sona una de les seves composicions)

La seva mare, la Cinteta, a més de peixatera, va treballat nuant fils a les bobines que el meu pare va instal·lar a can Món, com altres dones del poble, la M. Dolors Brossa Coll, que era cosina seva, o la Teresa Godàs Tolrà que va ser cunyada.

Fa temps que el piano no sona. Tampoc els cantaires de La Concòrdia vénen a fer les caramelles al pati de ca l’Arlot. Tots hem envellit, ens hem fet grans. En Sigfrid va tenir no fa gaire un accident vascular que li va provocar una “feridura” que es deia abans, i roman, cap clar, en una cadira portat per la seva gent que el cuida.

Ahir em vaig emocionar. Va ser el millor moment de la revetlla. El meu veí de tota la vida demanava que l’anés a veure en la nit màgica de Sant Joan. Vaig baixar els esglaons que separen les nostres cases i el vaig poder saludar i fer-li un parell de petons, ell arraulit amb una manta al pati de casa seva en la que hi vaig jugar de petit amb el seu germà Jordi tantes vegades.

Sort, Sigfrid. Encara veuràs el raïm que em vas ensenyar que creixia a la parra que sempre hi ha hagut al pati de casa teva.

Era normal, en una època pretèrita, que una família de melòmans (wagnerians) et posessin aquest nom tan germànic.

24 de juny.

Martí i Pol ressuscitat.

 

Qui ho hauria pensat! El poeta de Roda de Ter, Miquel Martí i Pol, ja una mica oblidat doncs fa uns anys del seu traspàs, ha estat utilitzat, els seus versos, pel President del Govern espanyol, Pedro Sánchez per encapçalar i fer servir de fil conductor la seva proclama dalt de l’escenari del Liceu de proposar l’indult dels condemnats del “procés” .

I som on som. (És a dir, estem a on estem, o estem on som, o som on estem.)

Curiosament per a mi, que ja no recordava el poema sencer, ha començat per un vers del mig del poema quan és conegut que  tothom ha fet ús i abús dels darrers versos. He expressat en algun lloc la meva irritació per la repetició d’allò: “...que tot està per fer i tot és possible”. L’he sentit en molts llocs i des de tribunes diverses, i moltes vegades he pensat que ni tot estava per fer ni tot era possible.

Miquel Martí Pol va escriure aquelles lletres a finals dels anys 70 del segle passat, quaranta anys enrere, estan publicades dins del llibre “L’àmbit de tots els àmbits”,  Llibres del Mall, B-1981, amb pròleg de Salvador Espriu i que ara fa poc Edicions 62 ha reeditat. Eren altres temps i altres les esperances. Vivències obreres, el tèxtil del Ter; concomitàncies amb el PSUC, els comunistes; esperances en la democràcia naixent. La seva obra va estar molt aprofitada per la gent de la “nova cançó”, especialment remarcable és la seva col·laboració amb Lluís Llach, més tardana. Els “indepes” l’han fet molt seva com altra gent abans. Això passa amb els poetes, tots els llegim a la nostra manera, no són de ningú, són dels que se’ls fan seus. Per això, també pot ser meu, jo també l’he usat molt.

El poema és llarg, transcric sols el primer apartat on hi ha el famós final que tothom esmenta i que en Ramon Bassas piula que Sánchez el millora quan diu “No podemos empezar de cero, pero podemos empezar de nuevo”:

 

Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d’un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s’ha complert i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d’angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d’un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l’enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

 el que tenim i prou: l’espai d’història

concreta que ens pertoca i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots, solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I, en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora,

que tot està per fer i tot és possible.

 

Jo també tinc dret a fer-lo meu.

 

Potser el secret és que no hi ha secret

i aquest camí l’hem fet tantes vegades

que ja ningú no se’n sorprèn; potser

caldria que trenquéssim la rutina

fent algun gest desmesurat, alguna

sublimitat que capgirés la història.

Potser, també, del poc que tenim ara

no sabem fer-ne l’ús que cal; qui sap

23 de juny, revetlla de Sant Joan. Cremarem pólvora del Rei.

Afegiré a aquesta entrada, ara no la tinc a mà, una fotografia meva amb el poeta quan el vam homenatjar. És de tots els qui se'n sentin, i, en acabar, que tothom es vesteixi com bonament li plagui.

(Miquel Martí i Pol signat en el llibre d'honor de l'Ajuntament de Mataró el dia del reconeixement que se li va fer amb la dedicatòria que em va escriure)

Paranoics.

La cortesia engendra amics,  la veritat engendra odi.

Terenci. Àndria, 68.

Diu que el pitjor que els pot passar als paranoics és que els persegueixin de veritat.

El Tribunal de Comptes, a petició en el seu moment (2017), en seu parlamentària (Congrés dels Diputats),  d’un membre de la Comissió Mixta Congrés Senat per les relacions amb  Tribunal de Comptes, un diputat per Tarragona del PP, ha realitzat la revisió del comptes de la Generalitat, període 2011-2017, corresponents a la seva acció exterior.

Sembla que d’aquesta auditoria se’n dedueixen algunes irregularitats, a l’entendre del T.C., que poden provocar responsabilitats (pecuniàries per més inri) pels càrrecs polítics que els van autoritzar. Ràpidament s’han alçat crits al cels, esgarips, recollides de signatures, comentaris mediàtics blasmant aquesta pretensió del T.C. a qui se li atribueixen tota mena de penjaments.

L’atenció política que se li té al T.C. –més aviat nul·la- provoca que quan en virtut de les seves obligacions i competències emet algun dictamen o posicionament controvertit, com és ara el cas, tothom recordi l’existència i el peculiar funcionament que té aquesta cabdal institució de l’Estat, de qualsevol Estat democràtic. 

Lo de nul·la atenció ho dic amb coneixement de causa. Ara, correm-hi tots. Altra volta “Madrid” ens posa contra les cordes (vist des d’aquí, evidentment). Què s’han cregut aquesta gent que sols ens volen mal!

Però el cert és que tot això no surt del no res, no és caigut del cel. Això té existència real, funciona, està dins el previsible que es  pugui i es vulgui controlar qualsevol cosa, qualsevol cosa que tingui a veure amb la utilització i el destí dels cabals i bens públics. Però els “d’aquí”, els que han fet (encara fan?) el procés, mai han tingut, o volgut tenir, present les circumstàncies en que es mouen. Ells no depenen de ningú. Sí, del “poble” que els segueix (que són uns quants, molts, però uns quants, no tots) i són sobirans. On s’és vist que hi hagi qui pretengui ficar el nas en els “nostres” assumptes”? Les lleis, els controls i els tribunals dels “altres” no són pas per “nosaltres”. Tenim dret a fer el que creiem que hem de fer. Doncs, mira, no, la cosa no va així, i ara els comencen a caure mastegots de tot arreu.

“L’Estat espanyol” era feble, estava en decadència, no tenia capacitat (ni co......) per controlar-nos i dominar-nos. Sí, ara, una darrera una altra.  El que passava és que els “d’aquí” no sabien els que és un Estat, o volien fer veure que no ho sabien per continuar engalipant a la gent, a la seva bona gent.

Un dels possibles afectats per l’actuació del Tribunal de Comptes en el tema del que estem parlant és l’ínclit economista Andreu Mas-Colell, bé, afectat no per economista sinó per polític. Va ser Conseller d’Economia i Finances de la Generalitat en el període analitzat. Clar, si s’auditen els comptes dels que en va ser responsable algun número deu tenir perquè li toqui la rifa. Si va fer, als ulls del T.C., alguna cosa que no podia fer, o va consentir-la, és normal que li busquin les pessigolles.

Però, tot això ha d’arribar a aquests extrems de demanar responsabilitats, repeteixo pecuniàries (aquestes als catalans -i als no catalans- els fan més mal) per l’exercici de accions polítiques que potser són legítimes, però potser no són del  tot legals? Aquí està la mare del ous. Si no es redreça, hi estem condemnats. És el que hi ha.

Mai he entès perquè en Mas-Colell es va deixar enredar a trastocar la seva, diuen, brillant carrera acadèmica  per anar de Conseller  a un Govern autonòmic en una temps en que la cosa ja pintava malament. Clar que em sembla que els que s’han dedicat a la microeconomia mai han entès  gaire de política. Potser va ser un altre “somiatruites” i s’ho va creure. Però, no deien que era molt llest? Ara el nou Conseller d’Economia s’ha despenjat amb unes declaracions que diuen “Si las cosas continúan así, ¿quién querrá hacer política en estas condiciones? ¿Qué nos espera si a los ciudadanos les da miedo hacer política?” (El País, 19 de juny). Doncs jo t’ho explico, col·lega: Es podran dedicar a la política aquells que creguin que en democràcia cal respectar les lleis i si aquestes no els agraden canviar-les pels procediments establerts per fer-ho, no trapellejant com el que es va fer a la tardor del 2017 a Catalunya. I si hom vol saltar-se les lleis i canviar el sistema vigent sempre es pot recórrer a la Revolució (sí, sí, ancien camarade!, la Revolution!) i capgirar-ho tot. Ah!, això comporta perills obvis per la vida i la hisenda dels que creuen que aquest és el camí. Ara no ens vinguin amb romanços.

I si en parlem per reconduir les coses? Clar que amb la poca credibilitat que els ha quedat a alguns és feina difícil. Ningú vol quedat enllardat com un paper d’estrassa. Ara ja tot és “teiatru”.

21 de juny. Comença l’estiu i tota cuca viu.

Temps de cures

Ahir, en la sessió de presentació de llibres que fem des de Federalistes d’Esquerra al Maresme vam tenir el goig de comptar entre nosaltres a  Victòria Camps amb el seu llibre “Tiempo de cuidados”, Arpa ed. , B-2021, presentat per  Pilar González-Agàpito.

No cal dir que va estar molt bé, però això de fer-ho virtualment, amb mitjans telemàtics, té l’avantatge addicional de que es pot gravar tota la sessió i ja no cal fer-hi comentaris, la penges i tothom que estigui interessat en repetir-la o en veure-la perquè no va poder assistir la pot veure integra i fer-se la seva pròpia idea.

Aquí teniu l’enllaç, sols cal clicar sobre el típic guió de posar en marxa els vídeos i endavant.

https://zoom.us/rec/share/5OacfJFOXAzNaxBy465c7xAstXoCaoaofAgUhcFD9ffi-jWb1kXf9NOiYrRUpvAu.sXHV1lw-S5Ct44xn

El codi d'accés que us demanaran és el següent: P=Wj7!7K 

Gràcies Victòria per acompanyar-nos amb la teva pensada sobre el tema, gràcies Pilar per assumir la direcció de la presentació, gràcies als participants des de la distància.

9 de juny.

Nova trobada de la Promo ‘65 de Valldemia.

Convidats pel company i amic Josep Sánchez Llibre ens hem tornat a trobar un bon grapat de membres de la promoció de l’any 1965 de Valldemia. Després de l’acte dels 50 anys al Col·legi ja fa sis anys, hem fet altres trobades amb més o menys participats segons han pogut i volgut. La darrera va ser pocs dies abans de que ens enclaustressin per la pandèmia l’any passat. Llavors en Josep va convidar-nos a veure el Foment del Treball Nacional que ara presideix i reunir-nos.

L’esforç d’en Josep (Pep), l’altre Josep, en Just i en Pere com a aglutinadors dels grup ha donat bons resultats.  Aquí estem tot junts  a la sala històrica de la presidència del Foment.

“La nostàlgia nos confirma que algo valió la pena” diu la Care Santos.

En record li hem fet entrega a en Josep Sánchez (llavors no era Llibre) d’un quadre d’honor del col·legi Valldemia.

Fins la propera. Diu que s’haurà d’anar fent fins que el darrer que quedi faci en solitari un àpat a la salut de tots. A veure si és per molts anys!

3 de juny.