Cabrils, en Sigfrid Galvany.

 

Ahir a la nit, mentre cremàvem  com cada any pólvora a la revetlla de Sant Joan, a can Món (on vaig néixer) a Cabrils, va pujar a casa una de les filles d’en Sigfrid, de ca l’Arlot, la casa veïna de sota la nostra, a dir-me si volia anar a saludar al seu pare que estava al pati de casa seva fent la festa amb la família.

En Sigfrid Galvany i Abril el conec des de sempre, des que tinc records sempre hi ha estat, clar, som veïns. Ell és més gran que no pas jo. Aviat en farà 85. D’ofici peixater, com a casa seva, a la minúscula botiga del començament de la pujada del nostre carrer, Luis Colmenar. També, seguint la passió musical del seu pare, en Jordi Galvany, ha estat compositor de sardanes i altre peces populars. La d’anys que vaig sentir com s’entretenia  composant i com es delectava, i ens delectava, tocant el senzill piano de paret (o vertical) que sempre vaig veure a l’habitació entrant a mà esquerra de casa seva.

(En Sigfrid Galvany a l'Aplec de la Sardana de Calella, 6/6/2010, mentre sona una de les seves composicions)

La seva mare, la Cinteta, a més de peixatera, va treballat nuant fils a les bobines que el meu pare va instal·lar a can Món, com altres dones del poble, la M. Dolors Brossa Coll, que era cosina seva, o la Teresa Godàs Tolrà que va ser cunyada.

Fa temps que el piano no sona. Tampoc els cantaires de La Concòrdia vénen a fer les caramelles al pati de ca l’Arlot. Tots hem envellit, ens hem fet grans. En Sigfrid va tenir no fa gaire un accident vascular que li va provocar una “feridura” que es deia abans, i roman, cap clar, en una cadira portat per la seva gent que el cuida.

Ahir em vaig emocionar. Va ser el millor moment de la revetlla. El meu veí de tota la vida demanava que l’anés a veure en la nit màgica de Sant Joan. Vaig baixar els esglaons que separen les nostres cases i el vaig poder saludar i fer-li un parell de petons, ell arraulit amb una manta al pati de casa seva en la que hi vaig jugar de petit amb el seu germà Jordi tantes vegades.

Sort, Sigfrid. Encara veuràs el raïm que em vas ensenyar que creixia a la parra que sempre hi ha hagut al pati de casa teva.

Era normal, en una època pretèrita, que una família de melòmans (wagnerians) et posessin aquest nom tan germànic.

24 de juny.