Martí i Pol ressuscitat.

 

Qui ho hauria pensat! El poeta de Roda de Ter, Miquel Martí i Pol, ja una mica oblidat doncs fa uns anys del seu traspàs, ha estat utilitzat, els seus versos, pel President del Govern espanyol, Pedro Sánchez per encapçalar i fer servir de fil conductor la seva proclama dalt de l’escenari del Liceu de proposar l’indult dels condemnats del “procés” .

I som on som. (És a dir, estem a on estem, o estem on som, o som on estem.)

Curiosament per a mi, que ja no recordava el poema sencer, ha començat per un vers del mig del poema quan és conegut que  tothom ha fet ús i abús dels darrers versos. He expressat en algun lloc la meva irritació per la repetició d’allò: “...que tot està per fer i tot és possible”. L’he sentit en molts llocs i des de tribunes diverses, i moltes vegades he pensat que ni tot estava per fer ni tot era possible.

Miquel Martí Pol va escriure aquelles lletres a finals dels anys 70 del segle passat, quaranta anys enrere, estan publicades dins del llibre “L’àmbit de tots els àmbits”,  Llibres del Mall, B-1981, amb pròleg de Salvador Espriu i que ara fa poc Edicions 62 ha reeditat. Eren altres temps i altres les esperances. Vivències obreres, el tèxtil del Ter; concomitàncies amb el PSUC, els comunistes; esperances en la democràcia naixent. La seva obra va estar molt aprofitada per la gent de la “nova cançó”, especialment remarcable és la seva col·laboració amb Lluís Llach, més tardana. Els “indepes” l’han fet molt seva com altra gent abans. Això passa amb els poetes, tots els llegim a la nostra manera, no són de ningú, són dels que se’ls fan seus. Per això, també pot ser meu, jo també l’he usat molt.

El poema és llarg, transcric sols el primer apartat on hi ha el famós final que tothom esmenta i que en Ramon Bassas piula que Sánchez el millora quan diu “No podemos empezar de cero, pero podemos empezar de nuevo”:

 

Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d’un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s’ha complert i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d’angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d’un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l’enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

 el que tenim i prou: l’espai d’història

concreta que ens pertoca i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots, solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I, en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora,

que tot està per fer i tot és possible.

 

Jo també tinc dret a fer-lo meu.

 

Potser el secret és que no hi ha secret

i aquest camí l’hem fet tantes vegades

que ja ningú no se’n sorprèn; potser

caldria que trenquéssim la rutina

fent algun gest desmesurat, alguna

sublimitat que capgirés la història.

Potser, també, del poc que tenim ara

no sabem fer-ne l’ús que cal; qui sap

23 de juny, revetlla de Sant Joan. Cremarem pólvora del Rei.

Afegiré a aquesta entrada, ara no la tinc a mà, una fotografia meva amb el poeta quan el vam homenatjar. És de tots els qui se'n sentin, i, en acabar, que tothom es vesteixi com bonament li plagui.

(Miquel Martí i Pol signat en el llibre d'honor de l'Ajuntament de Mataró el dia del reconeixement que se li va fer amb la dedicatòria que em va escriure)