Paranoics.

La cortesia engendra amics,  la veritat engendra odi.

Terenci. Àndria, 68.

Diu que el pitjor que els pot passar als paranoics és que els persegueixin de veritat.

El Tribunal de Comptes, a petició en el seu moment (2017), en seu parlamentària (Congrés dels Diputats),  d’un membre de la Comissió Mixta Congrés Senat per les relacions amb  Tribunal de Comptes, un diputat per Tarragona del PP, ha realitzat la revisió del comptes de la Generalitat, període 2011-2017, corresponents a la seva acció exterior.

Sembla que d’aquesta auditoria se’n dedueixen algunes irregularitats, a l’entendre del T.C., que poden provocar responsabilitats (pecuniàries per més inri) pels càrrecs polítics que els van autoritzar. Ràpidament s’han alçat crits al cels, esgarips, recollides de signatures, comentaris mediàtics blasmant aquesta pretensió del T.C. a qui se li atribueixen tota mena de penjaments.

L’atenció política que se li té al T.C. –més aviat nul·la- provoca que quan en virtut de les seves obligacions i competències emet algun dictamen o posicionament controvertit, com és ara el cas, tothom recordi l’existència i el peculiar funcionament que té aquesta cabdal institució de l’Estat, de qualsevol Estat democràtic. 

Lo de nul·la atenció ho dic amb coneixement de causa. Ara, correm-hi tots. Altra volta “Madrid” ens posa contra les cordes (vist des d’aquí, evidentment). Què s’han cregut aquesta gent que sols ens volen mal!

Però el cert és que tot això no surt del no res, no és caigut del cel. Això té existència real, funciona, està dins el previsible que es  pugui i es vulgui controlar qualsevol cosa, qualsevol cosa que tingui a veure amb la utilització i el destí dels cabals i bens públics. Però els “d’aquí”, els que han fet (encara fan?) el procés, mai han tingut, o volgut tenir, present les circumstàncies en que es mouen. Ells no depenen de ningú. Sí, del “poble” que els segueix (que són uns quants, molts, però uns quants, no tots) i són sobirans. On s’és vist que hi hagi qui pretengui ficar el nas en els “nostres” assumptes”? Les lleis, els controls i els tribunals dels “altres” no són pas per “nosaltres”. Tenim dret a fer el que creiem que hem de fer. Doncs, mira, no, la cosa no va així, i ara els comencen a caure mastegots de tot arreu.

“L’Estat espanyol” era feble, estava en decadència, no tenia capacitat (ni co......) per controlar-nos i dominar-nos. Sí, ara, una darrera una altra.  El que passava és que els “d’aquí” no sabien els que és un Estat, o volien fer veure que no ho sabien per continuar engalipant a la gent, a la seva bona gent.

Un dels possibles afectats per l’actuació del Tribunal de Comptes en el tema del que estem parlant és l’ínclit economista Andreu Mas-Colell, bé, afectat no per economista sinó per polític. Va ser Conseller d’Economia i Finances de la Generalitat en el període analitzat. Clar, si s’auditen els comptes dels que en va ser responsable algun número deu tenir perquè li toqui la rifa. Si va fer, als ulls del T.C., alguna cosa que no podia fer, o va consentir-la, és normal que li busquin les pessigolles.

Però, tot això ha d’arribar a aquests extrems de demanar responsabilitats, repeteixo pecuniàries (aquestes als catalans -i als no catalans- els fan més mal) per l’exercici de accions polítiques que potser són legítimes, però potser no són del  tot legals? Aquí està la mare del ous. Si no es redreça, hi estem condemnats. És el que hi ha.

Mai he entès perquè en Mas-Colell es va deixar enredar a trastocar la seva, diuen, brillant carrera acadèmica  per anar de Conseller  a un Govern autonòmic en una temps en que la cosa ja pintava malament. Clar que em sembla que els que s’han dedicat a la microeconomia mai han entès  gaire de política. Potser va ser un altre “somiatruites” i s’ho va creure. Però, no deien que era molt llest? Ara el nou Conseller d’Economia s’ha despenjat amb unes declaracions que diuen “Si las cosas continúan así, ¿quién querrá hacer política en estas condiciones? ¿Qué nos espera si a los ciudadanos les da miedo hacer política?” (El País, 19 de juny). Doncs jo t’ho explico, col·lega: Es podran dedicar a la política aquells que creguin que en democràcia cal respectar les lleis i si aquestes no els agraden canviar-les pels procediments establerts per fer-ho, no trapellejant com el que es va fer a la tardor del 2017 a Catalunya. I si hom vol saltar-se les lleis i canviar el sistema vigent sempre es pot recórrer a la Revolució (sí, sí, ancien camarade!, la Revolution!) i capgirar-ho tot. Ah!, això comporta perills obvis per la vida i la hisenda dels que creuen que aquest és el camí. Ara no ens vinguin amb romanços.

I si en parlem per reconduir les coses? Clar que amb la poca credibilitat que els ha quedat a alguns és feina difícil. Ningú vol quedat enllardat com un paper d’estrassa. Ara ja tot és “teiatru”.

21 de juny. Comença l’estiu i tota cuca viu.