Aquest dies he fet una piulada al Twitter irònica
(o potser era sarcàstica?) sobre Les Santes que ha aixecat un petit marejol d’alguns
fidels. https://twitter.com/ManuelMasEstela/status/1552619984462954496?s=20&t=0xpWN-SmM9HXFq_0yhERmg.
Els intolerants i els fanàtics mai accepten la
ironia i l' humor, sobretot si pensen que va contra les seves
conviccions.
La memòria és molt
traïdora i selectiva. Recorda allò que vol i com vol. L’avantatge d’intentar
recordar declaracions públiques és que hi ha registres: hemeroteques,
fonoteques, videoteques, que en poden donar testimoni verídic d’allò que potser
ha quedat registrat erròniament al cervell.
Em sembla, potser no
és així, que sempre vaig cridar “Visca Les Santes!”. No recordo
haver exclamat mai “Glòria a Les Santes!”. Tenia, i crec que té
encara, explicació.
Les santes Juliana
i Semproniana són des de fa molts anys les patrones religioses de la
ciutat de Mataró. Són conegudes col·loquialment com “Les Santes”.
Però també és coneguda popularment com “Les Santes” la festa major de la
ciutat, precisament en honor a seves les patrones.
El
nacional-catolicisme que va dominar la dictadura franquista va provocar un cert
rebuig cap a les formes litúrgiques eclesiàstiques, fent que tenia unes arrels
anteriors en l’anticlericalisme d’amples capes populars. No obstant, no es pot
oblidar que, esvaïts els anarcosindicalistes, més enllà dels nuclis comunistes
de la resistència antifranquista, van sorgir també nuclis del si mateix de
l’església catòlica, després del Concili Vaticà II, 1962, molt actius contra el
règim dictatorial.
Arribats a la fi de
la Dictadura, segona meitat dels anys setanta del segle passat, ja no hi havia
el ferotge anticlericalisme proletari de finals del s. XIX i començaments del
XX. Altrament, l’evolució de la societat espanyola, creixement econòmic, industrialització,
turisme, obertura social, comportà una visió menys ferrenya de la pràctica
religiosa. Així arribem als primers ajuntaments democràtics i a les relacions
que haurien d’establir-se amb l’Església Catòlica.
El primer alcalde
de la represa democràtica a Mataró era en Joan Majó. Un socialdemòcrata
que era precisament catòlic practicant. Crec que al seu primer govern,
socialistes, comunistes i convergents, no hi havia gaires missaires, potser els
d’Unió Democràtica, però tampoc hi havia “menja capellans”
declarats. Havíem fet moltes reunions clandestines als centres parroquials de
la ciutat. ¿Què s’havia de fer front a la Missa de Les Santes, anar-hi,
no anar-hi?
Crec que va ser en Pep
Comas, unes de les ànimes de la campanya llançada el 1977 des del Foment
Mataroní (entitat lligada llavors a la parròquia de Santa Maria,
precisament) “Les Santes, fem-ne Festa Major”, qui va convèncer al
Consistori de que s’hi havia d’anar. Per motius religiosos, si voleu; o si no,
per motius culturals, la missa de Glòria de Mn. Blanch de 1848; o senzillament per motius cívics en
reconeixement a la base mateixa de la festa, el patronatge de Les Santes. No va
haver-hi debat i l’anada a l’Ofici de les autoritats el matí del 27 de juliol
de cada any és encara avui un acte pregó de la festa.
Els primers anys de
la recuperada democràcia són una bella mostra de la Transició. A les
autoritats les acompanyaven les forces militars i policials que fins feia poc
havien reprimit a alguns dels components del seguici: el capità de la caserna
de la Guardia Civil, el capità de les forces de la Policia Nacional, el
comissari en cap, l’ajudant militar de Marina, amb els seus uniformes de gala,
condecoracions incloses. La feligresia s’aixecava a l’entrada de les autoritats
civils d’esquerres com a mostra de respecte.
El meu primer any
com a alcalde (1983) vaig ser rebut com corresponia a les portes de la basílica
de Santa Maria per l’arxipreste, Mn. Pou, amb tota la Corporació
Municipal. Abans d’entrar a l’església, el regidor en Francesc Tristany,
nét d’una històrica nissaga del socialisme
local, em va dir: “Manel, l’última vegada que vaig entrar aquí va ser el
1936 per cremar-lo. Avui hi entro i sóc rebut com autoritat de la ciutat”.
Val a dir que sense
dissonància va haver-hi alguna veu electe que en virtut de les seves fermes
conviccions religioses mai va acompanyar-nos al seguici. Hi anava pel seu compte com a creient però va
renunciar a figurar a la comitiva oficial. Les regidores i les acompanyats dels
membres masculins de la Corporacions lluïen amb vestits com cal (alguna amb
algun atreviment), evidentment el “trajo” fosc i les corbates eren d’obligat
compliment per els homes.
Hi ha
anècdotes de l’Ofici per sucar-hi pa. La
vinguda del arquebisbe Jubany conduint el seu cotxe i desviat per la
policia municipal que no es va creure que fos el bisbe i els problemes
diplomàtics que va ocasionar la visita. Qui rebia a qui? L’alcalde al cardenal,
o el cardenal a l’alcalde? Era un Princep d’una potència estrangera fora del
seu territori. A l’ajuntament? A l’església? Vam trobar l’entremig de la casa
parroquial que paga IBI. El bisbe Carrera, que al final de l’ofici em
diu: “n’hi ha més dels meus que dels teus (al Consistori)”. Els havia
comptat al anar a combregar. El també cardenal Carles que ens va fer el
sermó ja en el segle XXI lloant les virtuts de la virginitat.
Segons el
diccionari glòria és “Honor,
distinció, admiració, fama, acordats pel consentiment general a una persona o a
una cosa”, per això
sempre he interpretat que proclamar “Glòria a Les Santes!” és una
proclamació de l’àmbit religiós que no era de la meva incumbència. El meu àmbit
era purament civil tal com correspon als temps i a l’ordenament jurídic del que
ens hem dotat. Fa referència primordialment a les santes Juliana i
Semproniana, segons la tradició secular verges i màrtirs.
Des del
balcó de l’Ajuntament creia que era més adient cridar “Visca Les Santes!”
en al·lusió a la festa que era el que em tocava proclamar com alcalde. Al César
el que és del César... Potser estic errat, però continuo pensant que és el que
toca. És evident, però, que he perdut completament la partida. Tot i tothom ara
proclama la Glòria. No en sé realment l’explicació, tinc les meves
sospites potser també errades: la manca d’hegemonia cultural de l’esquerra
laica a la ciutat, o la inconsciència o frivolitat de la seva innocuïtat.
A
menys, ... que torni a plantejar-se la relació entre les dues coses: la festa i
les patrones religioses d’una societat cada cop més secularitzada.
Secularitzada, vols dir? Les reviscolades Confraries de la ciutat contribueixen
a la celebració religiosa i ajuden a la festa cívica. He vist amb sorpresa una
processó del Nen Jesús de Praga, del que n’havia sentit a parlar quan
era petit però que no creia que tenia arrelament aquí. Cada any hi ha una
processó de la Verge del Carme en una població que fa dècades que ja no
té mariners. No cal dir l’exuberància de la Setmana Santa mataronina de
la que tothom se’n fa ressò.
Encara
que... aquest creixement evident dels ramats (no sé si de xurres o de merines)
no va acompanyat dels necessaris pastors. Els darrers rectors de la parròquia de
Santa Maria se les veuen i desitgen per mantenir en condicions la baluerna que
és la basílica i el seu funcionament litúrgic. He vist passant per la porta que
a Sant Josep aquest mes d’agost deixaran de fer la missa de 12! (els feligresos
deuen anar a la platja. Les velletes també?) I a vegades trobar un capellà pels
enterraments costa Déu i ajut.
Tornem
a la relació entre la festa i les patrones religioses. A l’anada a Ofici hi van
regidors/ores que després giren cua a la porta de l’església i no van a l’ofici.
Això ho trobo una incongruència. Si creus que no has d’anar a Ofici per cap
dels motius que ens va explicar en Pep Comas ja fa 43 anys (els temps
han canviat, segurament): religiosos, culturals, cívics, no té sentit
participar a l’anada.
Quan
vam fer l’agermanament amb Créteil a començaments dels 90, l’alcalde d’aquella
població, M. Laurent Cathala, es va sorprendre de que hi hagués un Sant
Crist al saló de sessions darrera el seient de l’alcalde i ens ho va fer notar.
No hi havíem donat mai especial importància, però certament era allà. Al 79
estava sobre la taula de la presidència del Ple i el vam retirar a un lloc més
discret però res més. Després el vam retirar del tot. A França tenen més clara la separació de la religió,
encara que reconeguda, de la política. La seva història és diferent, potser per
això no ho tenim tant clar nosaltres i no hem diferenciat el Glòria a
unes santes respectades pels creients i respectables pels altres, com tot en
una societat oberta i lliure, d’un Visca que hauria de fer referència a
la festa.
En tot
cas, cada any a finals de juliol a la meva ciutat visc a Les Santes.
31 de
juliol.
