Postals.

Al Museu del  joguet de Catalunya, a Figueres, venen unes postals a quina més adient que l'altra per suggerir imatges del que ens està passant. Són d'una ingenuïtat expressiva sensacional.

Estiu del 2015.

Reflexió a partir d'un vell acudit.

Quan vaig començar a la política, als anys setanta del segle passat, s'explicaven acudits polítics de jueus. No en sé la causa (que els protagonitzessin jueus) ni si ara se'n continuen explicant.

Bé, diu que era un jueu que resava a Jahvé i li deia: "Senyor, deu-me força per aconseguir canviar les coses que pugui canviar; deu-me paciència per aguantar les coses que no pugui canviar, i sobre tot, deu-me intel·ligència per saber distingir les unes de les altres."

Aquest acudit sempre l'he tingut molt present. Ara, però, no és el cas parlar del meu capteniment. No obstant, també sempre he pensat que els conceptes de força, paciència i intel·ligència son relatius i subjectius. El feble pensa que la força és inassolible; l'impacient pensa que la paciència és traïdora; el curt de gambals, en la seva encegada ignorància, no creu que hi hagi ningú que sàpiga més que ell. Poca gent es coneix a sí mateixa.

Tinc la impressió que avui, en la política, hi ha molta gent que creu tenir més força de la que realment té, que no té gaire paciència per fer el camí de la vida i pensar que pot quedar feina per fer, i que sap massa poques coses de com va el món. Però treuen pit i inflamats d'ardor i inconsciència es llencen a estavellar-se contra els murs que troben al seu davant.

Diu la tècnica de la guerra que sols cal plantejar les batalles que es poden guanyar. Que Déu els il·lumini. Amén.

Estiu del 2015.

Desenllaç, o punt i seguit?

A aquestes alçades de la vida crec saber algunes coses –poques, no gaires- de la condició humana. Comprendre, per exemple, la ingenuïtat de les masses i la facilitat per ensarronar-les com també la frivolitat, venalitat i estultícia dels dirigents.

Al final, no hi havia altra solució, tot passa per convocar eleccions, presentant-se sense subterfugis amb les opcions clares i demanar el vot als ciutadans. Aviat farà un any escrivia:

“Sols queda una darrera, perfectament legal que suposo que els estrategues (també sic) d’ambdues bandes deuen haver pensat: que és, convocar eleccions al Parlament i que tothom s’hi presenti amb les cartes cap en l’aire. Què volen fer i com pensen assolir-ho si la ciutadania els dona la seva confiança. Junts, barrejats, per separat, com vulguin, això no és pas cap problema. És l’única possibilitat de intentar trobar una sortida del final del laberint en el que estem tots plegats. Sí, encara que ens hi han portat alguns, hi estem tots plegats. Clar que potser la sortida proposada per la ciutadania lliurement expressada ens portaria a entrar en un altre laberint, i no sé pas si amb les forces minvades per l’esforç d’haver arribar a aquest punt. El sistema de partits centrals ensorrat, la ciutadania crispada i fracturada, l’acció de govern paralitzada un temps, l’estupefacció de propis i estranys,... Però és, sembla, o em sembla, l’única possibilitat que s’albira. Pot ser passar de Guatemala a Guatepeor.”

Bé, doncs aquesta va ser la darrera opció escollida pels impulsors del “prucés”, estem ja convocats a votar: eleccions al Parlament de Catalunya, el 27 de setembre que ve.

El problema, però, pels que volen aprofitar l’ocasió per contar-se, o contar-nos, és que més enllà d’ells hi ha sis opcions més a considerar. Hi han els “altres”. Quin pot ser el resultat del contar-se?

El partit “pal de paller” del nacionalisme català estava podrit i abans que el paller s’ensorri cal refer-lo. Cap mania ni escrúpol per part de ningú. Els del cap de l’oposició xuclats per l’ara nou redemptor, traiem algun corc i hi afegim alguns creguts, aprofitats i passavolants i ja tenim el paller nou, la llista pel sí, amb les mateixes lletres que l’anunci estiuenc de la Damm. Mediterràniament, recorden?: “Estrella Damm, la cervesa preferida del Polònia”. Llàstima que aquells jovencells de la samarreta n’hagin fet fàstics, però a l’hora de la veritat ja els posarem al sac, o no. Les males herbes, fora del paller, encara que n’hi ha moltes, masses.

Cap on anem? Terra ignota. Pot passar de tot. Hores d’ara sembla que tots els resultats possibles i les combinacions posteriors estan obertes. El paller pot ser més o menys gran. El pal el pot aguantar o ensorrar-se arrossegant-lo. Si fa massa calor potser pot encendre’s tot sol, o li poden calar foc. La situació vista objectivament és surrealista. Tres processos electorals en cinc anys i l’amenaça d’un subsegüent al cap de pocs mesos. La llista més cridanera amb un mascaró de proa, calb, que si té possibilitats (la llista) no serà President. I si no en té, què passarà amb totes les “llumeneres” assegudes a la Ciutadella? Plegaran? Quin embolic, oi?

Clar que pels enlluernats pel resplendor de la glòria això no cal ni plantejar-s’ho. I que en farem desprès de les males herbes? Cremar-les!, no estan pas al paller. Trist destí pels màstecs i les cosconies. 

6 d'agost.

Apostes.

Un twittaire, sembla que de la ceba, pregunta per la xarxa preocupat perquè a dos mesos de les eleccions anunciades ja fa temps no es publiquen enquestes de com pot anar la cosa. Certament, encara no n’hi ha de noves, amb les darreres novetats. Cal dir però, que las candidatures tot just s’acaben de perfilar; bé, més o menys i encara no s’han convocat oficialment. Preguntar als possibles votants sense saber massa bé com aniran les propostes de persones, ja que sembla que no es discutirà gaire de programes més enllà del a favor o en contra, pot resultat un xic estèril.

Pensar que en unes eleccions com les que es pretenen fer no hi jugaran interessos interessats és absurd, en totes passa i en aquestes més. Segur que a hores d’ara hi ha gent que té enquestes fetes: El Govern d’allà, el Govern d’aquí, la patronal, alguns diaris nostrats o forans, els serveis d’informació d’aquí, d’allà i de més enllà,... Perquè no les fan públiques? Vés a saber... Segur que hi ha estrategues (sic) que així ho han decidit, et pots suposar en funció de quins interessos i de quins càlculs.

Perquè no anem a una cosa més planera i intuïtiva pel personal que són les apostes? Probablement ja deu haver-hi alguna casa d’apostes anglesa (ells són uns asos en el tema) que ja deu tenir un compte obert sobre el particular; bé, sobre qui guanyarà; vaja, sobre si poden guanyar uns o altres. Sobre el què pot passar desprès no sé si ja n’hi ha cap: terra ignota. Això ja es deu poder esbrinar per qui hi tingui interès, sols cal buscar-ho.

Jo tinc les meves intuïcions i ja començo a jugar-les i jugar-me-les. Tot s’acaba a les estovalles d’algun bon restaurant.

Una bona amiga en mig d’un agradable dinar no es creu la meva asseveració de que si hi ha independència el Barça no jugarà a la Lliga espanyola. “Va, no veus que els interessa l’espectacle que proporcionen les seves figures!”. A mi, el sentit comú em diu que això no serà pas possible, encara que pensar de sentit comú en el món del esport espectacle... Però, què carall! M’arrisco: “Una llagosta a Can Dimas per tots els que estem ara a la taula. Qui perdi paga.” La meva amiga dubta un moment, però, no sé si descomptant la incertesa de que es pugui plantejar tal fet, acaba acceptant.

En una altra taula, aquesta vegada de feina, un madur professional responsable d’una empresa dubta que hi hagi molta gent disposada a votar la independència: “No pujaran del milió els que votaran la llista unitària”.  “Home, li responc, això és potser el que t’agradaria a tu (i potser també a mi), però pel que veig i ensumo segurament tindrà el doble de vots dels que pronostiques. Ens hi juguem una llagosta a l’Hispània?” Ell, puja l’aposta: “Una cigala reial!”. “Fet, qui perdi paga, amb tots els presents”.

El tema és seriós que anar fent juguesques a les taules amb parents, amics i coneguts. Però, amb la irresponsabilitat en que estem instal·lats, una forma possible d’agafar-s’ho és a broma. Tampoc es tracta d’anar fent apostes a tort i a dret amb el primer que es presenti. Has d’arriscar a jugar-te-la amb gent amb la qui desprès sigui agradable compartir el resultat, especialment quan és un àpat. També que -sigui quin sigui el resultat- et produeixi alguna satisfacció, sinó tangible o intangible.

3 d'agost.