Primera impresión.

Sí, al recibir el pedido lo he constatado. Fue un capricho. Piqué el anzuelo de un Contubernio. No dudo de la excelencia del producto recibido ni de la buena intención de sus promotores. ¿Me dejé engatusar? Espero que no, aunque tendré mis dudas en repetir según como ande el presupuesto, el mío, evidentemente.

Me gusta el Marco de Jerez y sus vinos. Tengo muy buenos recuerdos de ambos. Los vinos cuestan de encontrar en los comercios convencionales de por aquí, a no ser los más sencillos. En Internet se puede encontrar de todo y te lo traen a casa.

Pero he tenido una decepción con la recepción de las seis botellas (+ una minucia) de la séptima entrega a la que me apunté, #Contubernio7. Quizás esta impresión a bote pronto, palo a la cartera, se disipará con su degustación. Puede que entonces sepa valorar la relación precio/calidad del producto, aunque es un tema éste que por mi ignorancia y mi relativo “parné” nunca he sabido valorar correctamente en la compra de vinos.

Los amontillados (uno de mis favoritos después del palo cortado), en botellas pequeñas, salen carísimos. Creo que compaginarán perfectamente con los “panellets” de Tots Sants (Uy, los “indepes” si ven esto: Heretgia! A la foguera!).

Un blanco a más de 25,-€ tiene que ser muy bueno y seguramente lo es. Pero hay que pensárselo mucho para comprarlo (según bolsillos, ¿bolsillos belgas?). Veremos qué tal las manzanillas. No hubiera estado mal alguno de los más subidos, pero bueno, estamos a la elección de Armando (Jo…, con el padrino), ese era el juego y la apuesta.

Si el Marco de Jerez y sus vinos tiene todavía recorrido, más allá de su historia, a estos precios tendrá que rebuscar mucho en el mercado para encontrar su nicho, y que no sea el último, allá donde el secadero.

El buen paño en arca se vende…, pero eran otros tiempos.

26 de setembre.           

¿Ya es mañana?

“...en este pequeño libro se sostiene que la COVID-19 cambiará nuestro mundo de una manera profunda... El mundo se va a transformar no porque nuestras sociedades quieran cambiar ni porque exista un consenso sobre la dirección del cambio, sino porque ya no podremos volver atrás.”

Ivan Krastev, “¿Ya es mañana? Cómo la pandemia cambiará el mundo”, Ed. Debate, B-2020.

Vaig comprar el llibre, llibret més aviat, l’autor en diu que en realitat és un assaig llarg, tot just sortit d’impremta, pel juny, exactament el 22 de juny. Deuria ser del primers pensadors en tractar el tema. L’editorial i l’autor em mereixien confiança, feia poc que havia ressenyat a Ivan Krastev. Suposo que, anant enrere, entre editar-lo aquí, traduir-lo, editar-lo en origen, ..., l’autor el va fer just acabada la primera quarantena, per l’abril, cinc mesos ja. Me’l vaig empassar llavors d’una tirada i crec que algunes coses que he escrit desprès sobre el tema estan influenciades per aquella lectura ràpida, del que em va quedar. No el vaig endreçar amb els llibres llegits, va anar corrent per sobre la taula ja que creia que hi tornaria. Ara ho he fet retolador en mà per ressaltar. Uff! M’ha quedat un llibre de text mig de color verd.

La solidesa de l’autor queda reflectida en el conjunt de referències i cites que apunta. “Es célebre la advertencia del gran pensador ruso del siglo XIX Alexander Herzen de que <la historia no tiene libreto>”.

Els principals factors que determinen l’èxit d’una nació per contenir la pandèmia del COVID-19 són segons Rachel Kleinfeld*:

 

1)    L’experiència prèvia del Govern en gestionar crisis semblants. Aquí explica el que van aprendre els països asiàtics del Pacífic amb les epidèmies del SARS al 2002-2003. En el nostre cas, cap experiència semblant (no sé pas si les vaques boges poden ser un episodi semblant, crec que és ben diferent).

2)    El nivell de confiança social de la gent. Aquí remarca que “l’èxit del control de la societat per part d’un Govern depèn més del compliment voluntari de les lleis que de la seva aplicació”. Bé, en el nostre cas, és evident la poca confiança social que hi ha, exemples en tenim a tocar cada dia, no hi furguem massa.

3)    La capacitat de l’Estat. Aquí diu l’autor: “La qualitat de la burocràcia és molt més decisiva que el volum del pressupost o àdhuc la despesa en sanitat”. Fort, molt fort!, crec que en el nostre cas la qualitat és baixa i en alguns nivell de govern que configuren el nostre Estat, força baixa.

*Rachel Kleinfeld: “Do Authoritarian or Democratic Countries Handle Pandemics Better?”

“Ha hecho falta que llegara un virus para poner el mundo patas arriba”. L’impacte sobre l’economia serà esfereïdor, sobre el països pobres més (caiguda dels preus del productes naturals, de les remeses d’emigrants, del turisme i de les inversions estrangeres) i conseqüentment cal esperar noves onades de migracions.

Anem a les conclusions que resumeixen el llibret:

“La pérdida de visión es característica de toda epidemia, no vemos la enfermedad hasta que llega, y cuando lo hace, tampoco entendemos lo que ocurre a nuestro alrededor”.

Quan va començar les seves reflexions, diu l’autor, va articular set lliçons inicials. Desprès de la quarantena les ha redefinit en set paradoxes:

 1)  Ha mostrat el cantó obscur de la globalització, però també ha actuat com agent de la mateixa.               “Durante un tiempo hemos vivido en un mundo común”

2)    Ha accelerat la tendència a la desglobalització, sense deixar de mostrar al mateix temps els límits de la renacionalització. “Una pandemia es una crisis que permite que la humanidad experimente su interdependencia y unión”.

3)     En la primera etapa la pandèmia impulsà un estat d’unitat nacional, a llarg termini provocarà un increment de les divisions socials i polítiques preexistents. “Cuanto más retroceda el miedo a la COVID-19, menos podremos reconocer si la amenaza alguna vez fue real”.

4)     Ha posar en suspens la democràcia, però al fer-ho, el desig de la gent de tenir un Govern més autoritari ha arribat a un límit. “Un desastre sanitario que se convierte en uno económico, por esto las consecuencias políticas de la crisis son tan imprescindibles de predecir”.

5)    La Unió Europea ha estat notablement absent durant les primeres etapes de la crisis, però la pandèmia pot arribar a ser més decisiva pel futur de la comunitat que qualsevol altre succés en la seva història.

6)     Ha fet reviure els fantasmes de les tres darreres crisis que han sacsejat a Europa en la darrera dècada: la del terrorisme, la dels refugiats i la financera mundial. Però també ha obligat a revisar les mesures adoptades front a aquelles.

7)  Mentre la Unió Europea es considera a sí mateixa com l’últim mohicà en la defensa de l’obertura i la interdependència, la pressió de la globalització podria portar als europeus a adoptar més polítiques comuns i delegar en Brussel·les alguns poders d’emergència. “...el nacionalismo económico del siglo XIX ya no es una opción para los pequeños y medianos estados nación de Europa, puede ser una buena oportunidad para rediseñar un nuevo nacionalismo territorial centrado en la Unión Europea.”

“Si el mundo se vuelve más proteccionista, en Europa este proteccionismo solo sería efectivo a nivel continental”.

Veurem...

 “Puede que esto haya sucedido solo durante este extraño período de nuestra historia, pero no se puede negar que en la actualidad hemos experimentado lo que de verdad significa vivir en el mismo mundo.”

 

25 de setembre.

Repensar l’oci i l’esbargiment pels nous temps que vénen.

El coronavirus s’ha emportant per endavant, al menys aquesta temporada, les diverses formes d’oci i esbargiment que s’havien establert com a quotidianes en els darrers temps de l’economia neoliberal, ja veurem si es podran restablir. Sembla, però, que tot el que faci referència a la massificació, al gregarisme, està condemnat. Millor no somiar en que tot això és passatger i que vindrà una vacuna i permetrà tornar a la “normalitat”. D’entrada aquella normalitat que hem viscut o que retenim a la retina no és tant antiga, no té més de quaranta any i encara no per a molta gent. No entendre d’on ha sortit el problema que ara estem patint ens pot portar a pensar que és un accident passatger o fugisser, traumàtic, sí, però superable.

No hi estic d’acord. Parteixo de que és un problema sorgit de les males relacions de la Humanitat amb la Naturalesa i que per tant encara que ara, d’aquí un cert temps, aconseguim controlar-lo, rebrotarà amb major o menor virulència o amb semblant o diferent fórmula. Per tant la “normalitat” anterior no ha de tornar, no hauria de tornar. Pensem amb una “normalitat” diferent.

Tres consideracions, se’n poden fer moltes més, sobre la mobilitat lligada a l’oci i a l’esbarjo tant com el veníem fent fins ara. 

1.  Els “pisos turístics”. S’han d’eliminar. A les ciutats, i també als pobles, l’habitatge ha de ser per utilització de la gent que hi viu i hi treballa. No es pot destinar un bé escàs i costós com l’habitatge per passavolants que van a gaudir-ne. Per això, cal tornar als serveis hostalers i carregar a aquesta activitat ocasional els costos reals que comporta. No es pot traspassar a la societat els costos i aprofitar-se sols dels beneficis. Cal marcar uns límits a aquesta possibilitat de mobilitat i oci i esbarjo desenfrenat. Els pisos s’han de llogar, sense possibilitat de rellogar, a la gent que els necessita per viure, no a la gent que viu per necessitar-los, foragitant així la variada vida que comporta un espai col·lectiu de barreja i activitat complementaria. Des del càmping, a l’hotel de luxe hi ha moltes possibilitats, els bed and breakfast, les cases rurals, els intercanvis, encara que no crec que els “hostels” sigui una d’elles. No s’han de donar facilitats a l’esbojarrada mobilitat, ans al contrari s’han de reprimir (sona molt soviètic això, oi?). 

https://elpais.com/gente/2020-09-20/el-cofundador-de-lonely-planet-un-millonario-viajero-varado-por-la-pandemia.html

"Con las restricciones que ha impuesto la era del coronavirus, el grueso de los aviones en tierra y una crisis económica mundial en ciernes parece arriesgado predecir que volveremos a viajar pronto. Wheeler se ha mostrado convencido —en el foro digital de la London Business School— de que sí lo haremos, “pero no como conocíamos hasta ahora” esa experiencia. Cree superado ese enfoque de "Es viernes, ¡Vayamos a alguna ciudad barata de Europa a beber y pasarlo bien!”, en pro de un turismo más sensato y sostenible."

Vaig començar a escriure aquesta entrada a meitat d’agost i la vaig deixar arraconada. Ahir al llegir al diari unes declaracions de Tony Wheeler, un dels fundadors de Lonely Planet, m’he animat a continuar-la i fins i tot m’he il·lusionat en un viatge malgrat la situació i el risc que representa pels que som de risc (grans i amb alguna afectació cardíaca). Som-hi doncs.

2. Els “creuers”. M’agradaria saber on estan varats ara les mastodòntiques embarcacions que transportant a la gent com a ramats feien voltes pel Mediterrani, el Carib, i altres racons del món. Des del punt de vista econòmic és un tema interessant del que no n’he llegir res, no sé si està explicat.

Però anem a l’activitat. S’ha acabat, al menys per un quant temps, i veurem... Apilonar més d’algun milers de persones i algun miler més de tripulants per servir als viatgers en un espai reduït serà des d’ara molt complicat. Algú del embarcats “pilla” el Covid (o una altra cosa que pot venir), i què fem? Tornem a obrir “Lazaretos” per passar les quarantenes a les bocanes dels ports? Aquest estil de viatjar era per uns temps segurs o inconscients. Ara, qui s’atreveix amb les conseqüències: sanitàries, econòmiques, personals, psicològiques, del que pugui passar?

Com que hi ha tot un debat sobre l’impacte mediambiental d’aquesta forma de fer turisme, com que cada vegada és més clar que hi ha una externalització de costos que no s’imputen i no queda clar els beneficis que reporta als punts d’escala (ho preguntem a Barcelona, per exemple?), potser és l’hora de qüestionar-se la seva presència. Clar, ¡quin daltabaix eliminar-los de la nit al dia!. Però sí pensar en la seva progressiva desaparició i substitució per fórmules més aconsellables a la situació sanitària i més respectuoses amb l’entorn. Clar que això representa l’eliminació d’un estil d’oci, més que de viatge, d’una part de la població que li agrada aquest model i que hauran de resignar-se a abandonar i buscar-ne un altre. Aquí està el problema.

3. Els vols i els transports “low cost”. En una entrada anterior en vaig parlar (em sembla que en alguna altra també). Volar serà més car i més complicat. Un model que va cap a la desaparició. Ara, aquest dies, els preus van rebentats, fins que s’ensorrin unes quantes empreses i els ajuts a les companyies de “bandera” posin les coses al seu lloc que no podrà ser volar a preus baixos a costa del contribuent. Ampliar aeroports? Centres comercials amb un aeroport al darrera? Els desplaçaments per motius professionals i viatges d’oci en qüestió. El teletreball o les teleconferències substituiran o minimitzaran els primers, els preus més alts reduiran els segons. No sé pas com mantindrem les fabuloses estructures que hem bastit fins ara, immensos espais buits que s’hauran de conservar en condicions per un menor nombre d’usuaris. La restauració que els acompanya i que els anima, a mínims. Les botigues que són aparadors de marques no tindran gaires vianants que hi passin pel davant i per tant abocades al tancament per inútils.

Per mantenir aquestes infraestructures o caldrà augmentar les taxes per utilitzar-les, o caldrà suportar (qui i com?) els dèficits que comportaran, o caldrà començar a tancar-ne moltes (ai!, els petits aeroports que molts es van obrir a partir de les creixents necessitats o les noves possibilitats que oferien).

Tot això comportarà decisions polítiques, no agosarades o imaginatives (no hi ha gaires alternatives), sinó decidides davant el que s’esdevindrà. Serà dur, estem al mig d’una catàstrofe, d’una guerra sense trets ni destruccions, amb un enemic difús que costarà d’abatre si és que no ens surt un semblant de nou.

Poc podien imaginar els arquitectes del GATEPAC dels anys trenta del segle passat al dibuixar la Ciutat de repòs i de vacances al costat de Barcelona que acabaríem veient Benidorm.

Bután: Este pequeño reino del Himalaya celebra algo muy importante en 2020: será el único país del mundo totalmente ecológico, con huella de carbono negativa. Bután lleva años aplicando una política turística estricta que se puede resumir en “valor alto, impacto bajo”, que implica una tasa diario obligatoria a sus visitantes como medida para evitar la masificación. Porque hablamos de un destino-paraíso, con grandes montañas nevadas, monasterios donde resuenan los cuernos tibetanos y donde la vida gira con pausa, igual que las ruedas de oración de sus templos.

^{https://elviajero.elpais.com/elviajero/2019/10/21/album/1571673945_400540.html#foto_gal_3}

22 de setembre. Comença la tardor.

El fill de la Moreneta (en la mort de Sheriff Jarju).

Ara tindríem fotografies a dojo ja que la imatge de la composició de l’expedició era peculiar. Com explica en Ramon Bassas, els tres Reis: el blanc, la rossa i el negre, més el patge jovenet, en un fred dia d’hivern a Strasbourg. Però en 1995, el 20 de febrer, encara no hi havia smartphones, ni xarxes socials, ni la dèria d’explicar-ho i de retratar-ho tot. Ara en podríem fer un gran reportatge, però entre les coses que tinc guardades d’aquells temps sols he sabut trobar el programa de la sessió del Consell d’Europa a la que anàvem, no sé si al Arxiu municipal deu haver-hi alguna cosa més, l’expedient de la despesa, segur, però no en tinc cap record gràfic.

Però si que ja hi havia vint i cinc anys enrere una preocupació i un interès per veure com teníem que afrontar un nou fet que tot just llavors començava sense cap virulència, l’arribada de la immigració africana. Nous colors, noves olors, nous vestits, nous menjars, nous Déus, noves costums, ..., la barreja i el mestissatge anirien omplint el nostre paisatge. Calia fer-ho, a més, plegats amb gent que ens ho pogués explicar des de dins sense embuts ni condicionants externs llavors, ara potser seria diferent, i en Sheriff Jarju era l’opció més a mà i més clara.

Molts el recordarem primer al barri de l’Havana de mecànic al taller de cotxes que va batejar molt irònicament com “Blancanieves”, ell que era alt com un Sant Pau i negre com el carbó. Crec que algun any va fer de Rei Negre. Desprès el vam conèixer per la seva facècia d’animador i activista social, presidint l’Associació de Veïns del barri del Palau i organitzant als seus germans d’història, d’història passada i present cap a un futur nou en una societat diferent i que amb ells esdevindria nova, en el Jama Kafo. Tots tindrem present la seva bonhomia, la seva disposició, la seva humanitat, la seva col·laboració cívica, el seu mestissatge, casat amb una blanca rosa, la Loli Rubí,  i amb una filla cafè amb llet, la Bintou Jarju Rubí, nineta dels ulls del seu pare que maldava per que no oblidés les seves arrels africanes, l’enyorança dels seus orígens, la integració amb el seu destí. Sempre el tindrem com un mataroní més, com un de nosaltres.

Avui, glosant la seva mort, molta gent explicarà coses d’en Sheriff, m’hi afegeixo ja que també en podria explicar moltes. Són molts anys i molta relació, molts cops de estrènyer-nos les mans i veure la seva mirada somrient i amical. Crec que la vaig encertar  ja vint i cinc anys en el taulell de la recepció d’un hotel d’Strasbourg: “Som catalans!, ell és el fill de la Moreneta!”.

Aquesta foto d’en Sheriff s’ha repetit molt aquests dies, però jo he de trobar entre les moltes que tinc alguna meva amb ell, segur que em sortirà en algun lloc. La buscaré i llavors faré el canvi per deixar constància que ell estava amb mi i jo amb ell. Gràcies amic pel que vas aportar a la vida dels mataronins, no sé qui et rebrà allà dalt, dels teus o dels meus o dels altres, o vés a saber... potser La Moreneta.

16 de setembre. Déu meu, quin any més maleït!

Reflexió potser agosarada.

 

En la crisis econòmica que ja tenim al sobre augmentarà la desesperació de sectors marginals i marginats de la societat. Això conduirà a un increment d’accions delictives cada vegada més agressives que deterioraran la convivència i l’espai cívic. 

Podem demanar a les autoritats que emprin tots els mecanismes coercitius i normatius que tenen al seu abast per intentar controlar la situació i que arbitrin respostes positives resolutòries a la mateixa, però és evident que no n’aconseguiran un control total i absolut i cal explicar-ho sense embuts ni subterfugis.

 És convenient que els ciutadans i les ciutadanes establim i augmentem si cal les mesures d’autoprotecció i d’autocontenció convenients per acompanyar i ajudar  l’acció de les autoritats.

Cal assumir les conseqüències que la pandèmia del Covid ha obert a les nostres societats benestants, els seus riscs i les seves molèsties. S’obre un nou temps que no sabem encara si serà definitiu o transitori, si comportarà canvis transcendentals o relatius, però ara no estem com fins ara estàvem, estem en un moment nou. 

No hem de deixar espais a la reacció i a les reaccions primàries que ens vendran solucions populistes que per tant no seran solucions reals. Cal viure sobre la realitat, no sobre la il·lusió, l’enyorança, el desig o la fantasia.

15 de setembre.

L’esllanguiment del llinatge.

“En la genealogia la idea principal és la de progenitor. En la idea complexa expressada per la paraula llinatge la idea principal és la de descendents. S'escriu la genealogia d'una persona quan es vol aclarir quins van ser els seus progenitors. Es parla de llinatge quan el que importa és esbrinar la seva descendència.”  De la Viquipèdia, entrada llinatge.

He introduït i ordenat convenientment les dades que m’han fet arribar fins ara la parentela a qui he anat requerint de la seva bona voluntat als darrers temps sobre les meves pretensions de confegir l’arbre genealògic familiar. Ja vaig preveure (i em van advertir) que seria una feinada que vol temps i paciència, encara que algunes branques són curtes i alguna està capada.

La branca Abril, la materna del meu pare.

El besavi Jaume Abril Roldós de qui vaig relatar l’herència que va rebre del seu avi (un dels meus 36 quadravis) va anar a buscar muller a l’altra costat de la carena del cercle de muntanyetes que tanca el territori de Cabrils, a Òrrius, i es va casar amb la Caterina Diví Rovira (cognom, el primer, que sembla que era força comú a aquella banda) filla per part de pare del mateix poble i de mare de l’altre costat de la riera d’Argentona, de Dosrius. Van tenir nou fills batejats (desconec si en van tenir que no van arribar a ser-ho, encara que sospito per la tradició oral familiar que no).

La primera, Emília (1881-1907), va morir ben jove, casada, deixant una filla de la que no en vaig sentir a parlar mai.

El segon, Joan (1882-1885), no arribà als tres anys.

La tercera, Maria (1884-?) era una noia de la que en sé ben poc, encara que tinc algun fil que puc estirar i esbrinar-ne coses.

El quart, Salvador (1886-1945), l’hereu, va tenir dos fills que vaig conèixer i tractar quan jo era petit ja que vivien a Mataró.

La cinquena, M. dels Àngels (Angeleta) (1888-1973), fou la meva àvia.

La sisena, M. Pilar (1890-1976), es va casar amb un xicot de Cabrera, encara que sempre els vaig anar a visitar a Vilassar de Mar on residien i encara hi viu la seva néta. Es feien molt amb la meva àvia.

El setè, Joan altre vegada (1893-1949), no el vaig conèixer, però sí a un dels seus fills que tenia un germà bessó que no recordo haver conegut que treballava com el meu pare a can Marot (ram de l’aigua). Era carreter i es va reconvertir en conductor de camió.

El vuitè, Josep (1895-1959), sembla que va restar solter ja que tinc el recordatori de la cerimònia del seu funeral i no hi consta cap referència familiar.

El novè, Lluis (1899-1946), el petit, no el vaig conèixer òbviament, però sí a la seva esposa, la tia Treseta, a Vilassar de Dalt on de petit la visitàvem sovint i que morí als 104 anys. Quan va fer el centenari va demanar que l’anés a veure el seu nebot, l’Alcalde  de Mataró i evidentment vaig correspondre al seu desig.

9 fills en 18 anys, una regularitat precisa i una distribució geogràfica posterior limitada a l’entorn, cap va anar a parar gaire lluny del lloc de naixença.

De tot el que tinc fins ara recollit provisionalment, falten omplir alguns buits encara i segurament hauré de furgar en alguns arxius per completar la branca el més sencer possible, hi ha 16 néts, 21 besnéts, un grapat de rebesnéts, 38, i també molts quadrinéts que no tinc del tot controlats.

Però el cognom primigeni, Abril, es va difuminant ja que hi ha hagut predomini femení en la descendència i la transmissió del llinatge (genealògicament parlant, deu ser políticament incorrecte ara remarcar-ho) es va esllanguint. Del que tinc conegut fins ara sols hi ha 23 rebesnéts que portin el cognom i d’ells sols 8 en el primer lloc, dels que quatre són dones.

És la vida. Les nissagues es van dispersant ajuntant-se a d’altres. Alguns parents fins i tot de la meva generació ja ni ens coneixem, no cal dir dels que ens venen al darrere.

Aniré completant la branca i aprofitaré per retrobar-me o conèixer parents dels que no en sé res de fa temps. Potser serà l’última trobada.

14 de setembre.

Si Venecia muere.

 

He estat a Venècia dues vegades. La primera, deu fer quasi bé trenta anys, amb la família, els fills eren encara petits i seguien. Ens hi vam passar vuit dies espectaculars que recordaré sempre. Amunt i avall, a peu i en barca, com no, calli, campi, fondamenta, esglésies, scuoles, museus, illes, pizzes, pasta, pesci. Algú ens va dir a la tornada: “Vuit dies a Venècia?, i que vau fer?”. Doncs ens van quedar moltes coses per fer i veure. Sempre queden, arreu, coses per fer i veure. Vam tornar molt satisfets.

La segona vegada, quinze anys després i ja en fa catorze més, vam anar-hi en un viatge de tardor, era el pont de la Constitució Immaculada, amb uns bons amics de l’edat (de la nostra edat). Ara, a tiro fet: molt cultural, fins i tot vam acabar en una llotja de La Fenice i visitant l’enterrament dels gossos de la Peggy Gugeheim desprès de veure el seu museu i descobrir el cubisme italià entre altres coses. Vam tornar –com no- a l’Scuola de San Giorgio degli Schiavoni a veure les pintures de Carpaccio i també a la preciositat de Santa Maria dei Miracoli. El temps tardoral, humit i curt d’hores de sol, comportava tranquil·litat i poca agitació però ens vam quedar amb el regust de que s’estava convertint en un parc temàtic.

Però, ja fa molts anys que camino per Venècia amb el comissari Brunetti de la mà de Donna Leon i de tant en tant hi somio amb les aventures del Corto Maltés.

“Això s’està ensorrant, afanyat i vine...”

Venècia s’enfonsa, no per la seva peculiar construcció en un assentament lacustre que es perd en la boira del temps, sinó per la deriva social i urbana que ha comportat el monocultiu turístic. Deuria tenir el seu efecte esplendorós, o quotidià, quan els viatgers del “Gran Tour”, i encara la primera vegada que hi vaig ser no hi havia els creuers que per unes hores vomiten gernacions de viatgers mesells que no van més enllà del pont de Rialto. El turisme de masses, com en tant altres llocs: Praga, Amsterdam, Paris, Lisboa, ..., Barcelona, està enfonsant en la misèria cívica a la ciutat de la llacuna.

“Exceso de equipaje”. En vaig parlar ja fa més de dos anys. Ara, “Si Venecia muere”* rebla el clau, no sols per Venècia sinó per tot allò que ens han deixar de patrimoni els nostres avantpassats arreu del Planeta en els temps que fa que l’habitem i que corre el perill de convertir-se en un fòssil de museu, o pitjor, en un parc d’atraccions desnaturalitzat de la vida que el va aixecar i capat per poder-se adaptar a la seva evolució natural.

*“Si Venecia muere”, Salvatote Settis, Turner Public., M-2020.

“Sin embargo, mirar Venecia pensando solo en Venecia distrae: lo que está ocurriendo allí, en particular la degradación y despoblación de la ciudad histórica, la retórica de una modernidad estandarizada y la obsesión por el lucro, es exactamente igual a lo que ocurre en otros lugares. Como un enfermo que se encuentra en un estado especialmente grave, Venecia muestra más que ninguna otra ciudad los achaques de una dolencia bastante extendida y, al tratarse de un enfermo especialmente famoso, atrae más que ninguna otra ciudad la atención del mundo. De ahí que lo que ocurre en Venecia requiera especial vigilancia como síntoma y laboratorio del destino de las ciudades históricas.”

 

11 de setembre.

Sorprenent!

He obert el potet de la melmelada al fer-me el desdejuni tot just llevar-me i distretament m’he adonat que darrera la tapa hi havia un missatge. ¿Vols saber com fer aquesta confitura tu mateix? 

Sensacional! No cal que em tornis a comprar, diu el producte, fes-te’l tu mateix. Deu ser una nova estratègia de màrqueting. Increïble!

Que consti que la pàgina de Facebook de la marca, Helios és vida, www.facebook.com/heliosesvida/ , és fantàstica. Deu ser un truc perquè hi vagis i t’hi enganxis com m’ha passat a mi que d’altra manera no l’hauria visitat mai.

El món està ben girat,

llevar-se és una aventura.

No té cap gust la verdura

i, parlant, la gent no s’entén.

Ara les vaques vedellen

sense haver d’anar de bou.

Quan cal que plogui no plou,

quan plou ho fot tot enlaire.

En els paquets de tabac,

hi posen que no fumeu.

Ningú no sap el que compra,

ningú no diu el que ven.

 

“El món està ben girat” Joan Manuel Serrat, 1984!

9 de setembre.

Per commemorar la Diada de l’11 de setembre d’enguany he comprat cava extremeny, d’Almendralejo (Badajoz). Diuen que no és gaire bo, ja ho veurem o tastarem, però és qüestió de comprovar-ho tot aprofitant la celebració de les festes com cal.