Si Venecia muere.

 

He estat a Venècia dues vegades. La primera, deu fer quasi bé trenta anys, amb la família, els fills eren encara petits i seguien. Ens hi vam passar vuit dies espectaculars que recordaré sempre. Amunt i avall, a peu i en barca, com no, calli, campi, fondamenta, esglésies, scuoles, museus, illes, pizzes, pasta, pesci. Algú ens va dir a la tornada: “Vuit dies a Venècia?, i que vau fer?”. Doncs ens van quedar moltes coses per fer i veure. Sempre queden, arreu, coses per fer i veure. Vam tornar molt satisfets.

La segona vegada, quinze anys després i ja en fa catorze més, vam anar-hi en un viatge de tardor, era el pont de la Constitució Immaculada, amb uns bons amics de l’edat (de la nostra edat). Ara, a tiro fet: molt cultural, fins i tot vam acabar en una llotja de La Fenice i visitant l’enterrament dels gossos de la Peggy Gugeheim desprès de veure el seu museu i descobrir el cubisme italià entre altres coses. Vam tornar –com no- a l’Scuola de San Giorgio degli Schiavoni a veure les pintures de Carpaccio i també a la preciositat de Santa Maria dei Miracoli. El temps tardoral, humit i curt d’hores de sol, comportava tranquil·litat i poca agitació però ens vam quedar amb el regust de que s’estava convertint en un parc temàtic.

Però, ja fa molts anys que camino per Venècia amb el comissari Brunetti de la mà de Donna Leon i de tant en tant hi somio amb les aventures del Corto Maltés.

“Això s’està ensorrant, afanyat i vine...”

Venècia s’enfonsa, no per la seva peculiar construcció en un assentament lacustre que es perd en la boira del temps, sinó per la deriva social i urbana que ha comportat el monocultiu turístic. Deuria tenir el seu efecte esplendorós, o quotidià, quan els viatgers del “Gran Tour”, i encara la primera vegada que hi vaig ser no hi havia els creuers que per unes hores vomiten gernacions de viatgers mesells que no van més enllà del pont de Rialto. El turisme de masses, com en tant altres llocs: Praga, Amsterdam, Paris, Lisboa, ..., Barcelona, està enfonsant en la misèria cívica a la ciutat de la llacuna.

“Exceso de equipaje”. En vaig parlar ja fa més de dos anys. Ara, “Si Venecia muere”* rebla el clau, no sols per Venècia sinó per tot allò que ens han deixar de patrimoni els nostres avantpassats arreu del Planeta en els temps que fa que l’habitem i que corre el perill de convertir-se en un fòssil de museu, o pitjor, en un parc d’atraccions desnaturalitzat de la vida que el va aixecar i capat per poder-se adaptar a la seva evolució natural.

*“Si Venecia muere”, Salvatote Settis, Turner Public., M-2020.

“Sin embargo, mirar Venecia pensando solo en Venecia distrae: lo que está ocurriendo allí, en particular la degradación y despoblación de la ciudad histórica, la retórica de una modernidad estandarizada y la obsesión por el lucro, es exactamente igual a lo que ocurre en otros lugares. Como un enfermo que se encuentra en un estado especialmente grave, Venecia muestra más que ninguna otra ciudad los achaques de una dolencia bastante extendida y, al tratarse de un enfermo especialmente famoso, atrae más que ninguna otra ciudad la atención del mundo. De ahí que lo que ocurre en Venecia requiera especial vigilancia como síntoma y laboratorio del destino de las ciudades históricas.”

 

11 de setembre.