“...en este pequeño libro se sostiene que la COVID-19 cambiará nuestro mundo de una manera profunda... El mundo se va a transformar no porque nuestras sociedades quieran cambiar ni porque exista un consenso sobre la dirección del cambio, sino porque ya no podremos volver atrás.”
Ivan Krastev, “¿Ya es
mañana? Cómo la pandemia cambiará el mundo”, Ed. Debate, B-2020.
Vaig comprar el llibre, llibret més aviat, l’autor en diu
que en realitat és un assaig llarg, tot just sortit d’impremta, pel juny,
exactament el 22 de juny. Deuria ser del primers pensadors en tractar el tema.
L’editorial i l’autor em mereixien confiança, feia poc que havia ressenyat a Ivan Krastev. Suposo que, anant
enrere, entre editar-lo aquí, traduir-lo, editar-lo en origen, ..., l’autor el
va fer just acabada la primera quarantena, per l’abril, cinc mesos ja. Me’l
vaig empassar llavors d’una tirada i crec que algunes coses que he escrit desprès
sobre el tema estan influenciades per aquella lectura ràpida, del que em va
quedar. No el vaig endreçar amb els llibres llegits, va anar corrent per sobre
la taula ja que creia que hi tornaria. Ara ho he fet retolador en mà per
ressaltar. Uff! M’ha quedat un llibre de text mig de color verd.
La solidesa de l’autor queda reflectida en el conjunt de referències
i cites que apunta. “Es célebre la advertencia del gran
pensador ruso del siglo XIX Alexander
Herzen de que <la historia no tiene libreto>”.
Els principals factors que determinen l’èxit d’una nació per
contenir la pandèmia del COVID-19 són segons Rachel Kleinfeld*:
1) L’experiència prèvia del Govern en gestionar
crisis semblants. Aquí explica el que van aprendre els països asiàtics del
Pacífic amb les epidèmies del SARS al 2002-2003. En el nostre cas, cap experiència semblant (no sé
pas si les vaques boges poden ser un episodi semblant, crec que és ben diferent).
2) El nivell de confiança social de la gent. Aquí
remarca que “l’èxit
del control de la societat per part d’un Govern depèn més del compliment
voluntari de les lleis que de la seva aplicació”. Bé, en el nostre cas, és evident la
poca confiança social que hi ha, exemples en tenim a tocar cada dia, no
hi furguem massa.
3) La capacitat de l’Estat. Aquí diu l’autor: “La qualitat de
la burocràcia és molt més decisiva que el volum del pressupost o àdhuc la
despesa en sanitat”. Fort, molt fort!, crec que en el nostre cas la qualitat és
baixa i en alguns nivell de govern que configuren el nostre Estat, força
baixa.
*Rachel Kleinfeld: “Do Authoritarian or Democratic Countries
Handle Pandemics Better?”
“Ha hecho
falta que llegara un virus para poner el mundo patas arriba”. L’impacte sobre l’economia serà
esfereïdor, sobre el països pobres més (caiguda dels preus del productes
naturals, de les remeses d’emigrants, del turisme i de les inversions
estrangeres) i conseqüentment cal esperar noves onades de migracions.
Anem a les conclusions que resumeixen el
llibret:
“La pérdida de
visión es característica de toda epidemia, no vemos la enfermedad hasta que
llega, y cuando lo hace, tampoco entendemos lo que ocurre a nuestro alrededor”.
Quan va començar les seves
reflexions, diu l’autor, va articular set lliçons inicials. Desprès de la quarantena
les ha redefinit en set
paradoxes:
2) Ha accelerat la tendència a la desglobalització,
sense deixar de mostrar al mateix temps els límits de la renacionalització. “Una pandemia es una crisis que permite que la humanidad
experimente su interdependencia y unión”.
3) En la primera etapa la pandèmia impulsà un estat
d’unitat nacional, a llarg termini provocarà un increment de les divisions
socials i polítiques preexistents. “Cuanto más retroceda el
miedo a la COVID-19, menos podremos reconocer si la amenaza alguna vez fue real”.
4) Ha posar en suspens la democràcia, però al
fer-ho, el desig de la gent de tenir un Govern més autoritari ha arribat a un
límit. “Un desastre sanitario que se convierte en uno económico,
por esto las consecuencias políticas de la crisis son tan imprescindibles de
predecir”.
5) La Unió Europea ha estat notablement absent
durant les primeres etapes de la crisis, però la pandèmia pot arribar a ser més
decisiva pel futur de la comunitat que qualsevol altre succés en la seva
història.
6) Ha fet reviure els fantasmes de les tres darreres
crisis que han sacsejat a Europa en la darrera dècada: la del terrorisme, la
dels refugiats i la financera mundial. Però també ha obligat a revisar les
mesures adoptades front a aquelles.
7) Mentre la Unió Europea es considera a sí mateixa
com l’últim mohicà en la defensa de l’obertura i la interdependència, la
pressió de la globalització podria portar als europeus a adoptar més polítiques
comuns i delegar en Brussel·les alguns poders d’emergència. “...el nacionalismo económico del siglo XIX ya no es una
opción para los pequeños y medianos estados nación de Europa, puede ser una buena
oportunidad para rediseñar un nuevo nacionalismo territorial centrado en la
Unión Europea.”
“Si el mundo se
vuelve más proteccionista, en Europa este proteccionismo solo sería efectivo a
nivel continental”.
Veurem...
25 de setembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada