¿Ya es mañana?

“...en este pequeño libro se sostiene que la COVID-19 cambiará nuestro mundo de una manera profunda... El mundo se va a transformar no porque nuestras sociedades quieran cambiar ni porque exista un consenso sobre la dirección del cambio, sino porque ya no podremos volver atrás.”

Ivan Krastev, “¿Ya es mañana? Cómo la pandemia cambiará el mundo”, Ed. Debate, B-2020.

Vaig comprar el llibre, llibret més aviat, l’autor en diu que en realitat és un assaig llarg, tot just sortit d’impremta, pel juny, exactament el 22 de juny. Deuria ser del primers pensadors en tractar el tema. L’editorial i l’autor em mereixien confiança, feia poc que havia ressenyat a Ivan Krastev. Suposo que, anant enrere, entre editar-lo aquí, traduir-lo, editar-lo en origen, ..., l’autor el va fer just acabada la primera quarantena, per l’abril, cinc mesos ja. Me’l vaig empassar llavors d’una tirada i crec que algunes coses que he escrit desprès sobre el tema estan influenciades per aquella lectura ràpida, del que em va quedar. No el vaig endreçar amb els llibres llegits, va anar corrent per sobre la taula ja que creia que hi tornaria. Ara ho he fet retolador en mà per ressaltar. Uff! M’ha quedat un llibre de text mig de color verd.

La solidesa de l’autor queda reflectida en el conjunt de referències i cites que apunta. “Es célebre la advertencia del gran pensador ruso del siglo XIX Alexander Herzen de que <la historia no tiene libreto>”.

Els principals factors que determinen l’èxit d’una nació per contenir la pandèmia del COVID-19 són segons Rachel Kleinfeld*:

 

1)    L’experiència prèvia del Govern en gestionar crisis semblants. Aquí explica el que van aprendre els països asiàtics del Pacífic amb les epidèmies del SARS al 2002-2003. En el nostre cas, cap experiència semblant (no sé pas si les vaques boges poden ser un episodi semblant, crec que és ben diferent).

2)    El nivell de confiança social de la gent. Aquí remarca que “l’èxit del control de la societat per part d’un Govern depèn més del compliment voluntari de les lleis que de la seva aplicació”. Bé, en el nostre cas, és evident la poca confiança social que hi ha, exemples en tenim a tocar cada dia, no hi furguem massa.

3)    La capacitat de l’Estat. Aquí diu l’autor: “La qualitat de la burocràcia és molt més decisiva que el volum del pressupost o àdhuc la despesa en sanitat”. Fort, molt fort!, crec que en el nostre cas la qualitat és baixa i en alguns nivell de govern que configuren el nostre Estat, força baixa.

*Rachel Kleinfeld: “Do Authoritarian or Democratic Countries Handle Pandemics Better?”

“Ha hecho falta que llegara un virus para poner el mundo patas arriba”. L’impacte sobre l’economia serà esfereïdor, sobre el països pobres més (caiguda dels preus del productes naturals, de les remeses d’emigrants, del turisme i de les inversions estrangeres) i conseqüentment cal esperar noves onades de migracions.

Anem a les conclusions que resumeixen el llibret:

“La pérdida de visión es característica de toda epidemia, no vemos la enfermedad hasta que llega, y cuando lo hace, tampoco entendemos lo que ocurre a nuestro alrededor”.

Quan va començar les seves reflexions, diu l’autor, va articular set lliçons inicials. Desprès de la quarantena les ha redefinit en set paradoxes:

 1)  Ha mostrat el cantó obscur de la globalització, però també ha actuat com agent de la mateixa.               “Durante un tiempo hemos vivido en un mundo común”

2)    Ha accelerat la tendència a la desglobalització, sense deixar de mostrar al mateix temps els límits de la renacionalització. “Una pandemia es una crisis que permite que la humanidad experimente su interdependencia y unión”.

3)     En la primera etapa la pandèmia impulsà un estat d’unitat nacional, a llarg termini provocarà un increment de les divisions socials i polítiques preexistents. “Cuanto más retroceda el miedo a la COVID-19, menos podremos reconocer si la amenaza alguna vez fue real”.

4)     Ha posar en suspens la democràcia, però al fer-ho, el desig de la gent de tenir un Govern més autoritari ha arribat a un límit. “Un desastre sanitario que se convierte en uno económico, por esto las consecuencias políticas de la crisis son tan imprescindibles de predecir”.

5)    La Unió Europea ha estat notablement absent durant les primeres etapes de la crisis, però la pandèmia pot arribar a ser més decisiva pel futur de la comunitat que qualsevol altre succés en la seva història.

6)     Ha fet reviure els fantasmes de les tres darreres crisis que han sacsejat a Europa en la darrera dècada: la del terrorisme, la dels refugiats i la financera mundial. Però també ha obligat a revisar les mesures adoptades front a aquelles.

7)  Mentre la Unió Europea es considera a sí mateixa com l’últim mohicà en la defensa de l’obertura i la interdependència, la pressió de la globalització podria portar als europeus a adoptar més polítiques comuns i delegar en Brussel·les alguns poders d’emergència. “...el nacionalismo económico del siglo XIX ya no es una opción para los pequeños y medianos estados nación de Europa, puede ser una buena oportunidad para rediseñar un nuevo nacionalismo territorial centrado en la Unión Europea.”

“Si el mundo se vuelve más proteccionista, en Europa este proteccionismo solo sería efectivo a nivel continental”.

Veurem...

 “Puede que esto haya sucedido solo durante este extraño período de nuestra historia, pero no se puede negar que en la actualidad hemos experimentado lo que de verdad significa vivir en el mismo mundo.”

 

25 de setembre.

L’estat d’ànim generacional.

Em va agradar una frase que vaig veure que responia Ivan Krastev en una entrevista que li feien a El País fa poc temps: “Europa fue creada por una generación que temía el pasado y albergaba esperanza en el futuro. Ahora tenemos una generación nostálgica del pasado y temerosa del futuro.” Crec que sintetitzava perfectament l’estat d’ànim de les generacions diguem-ne intermèdies que ara hi ha a Europa, les nascudes, posem-hi,  desprès de 1980. Quan van arribar a la possibilitat de manar, de dirigir la societat, van mirar cap enrere i van veure els “trenta gloriosos” i quan van mirar cap al davant els va caure la Gran Recessió del 2008.

La gent de la meva generació, la de les postguerres, ho vam veure i viure tot molt millor. Certament hem estat una generació privilegiada. No hem patit els estralls que van aguantar els nostres pares, hem viscut en un creixement econòmic i social continuat, en general ens hem posicionat molt millor que les generacions anteriors,... sols cal veure els indicadors de tota mena per confirmar-ho. Però, les generacions intermèdies actuals ho tenen  pitjor, no hi ha dubte. El debat sobre la Transició, per exemple, és indicatiu d’això.

A Europa la situació s’ha capgirat. Ja no som el melic del món. Peter Frankopan ho deia sense embuts fa pocs dies. Les preguntes amb les que respon a l’entrevista que li fan són aclaparadores, reblades amb una frase contundent: “Seguimos pensando que somos el centro del mundo porque somos idiotas”. Aquest historiador anglès ja va ser motiu de la meva atenció temps enrere. El nou mapa geopolític que s’està configurant deixa a Europa a l’extrem occidental molt allunyada del nou centre del món, el Pacífic.  La península Ibérica, a l’extrem de l’extrem.

No avancem en economia, malgrat haver estat els primers, la innovació està en un altre lloc. Continuem aferrats al que ens va deixar l’economia industrial que ja ha desaparegut de casa nostra. L’altre dia vaig descobrir l’existència  un mapa que va publicar no fa pas gaire elordenmundial.com que ho explica perfectament en el cas espanyol i que portava temps intuint.

Però és a nivell polític on es posa més de manifest la manca de perspectives. Europa, posem-hi “Occident”, havia liderat la creació d’estructures administratives-polítiques noves i innovadores. Els Estats moderns temps enrere, però especialment, les estructures comunes construïdes amb afany per la gent de la generació de les postguerres. La Unió Europea és la culminació a la que hem arribat i que ara sembla arrossegar-se parsimoniosament sense saber, o poder, imposar-se a les tendències centrípetes que l’ataquen. El retorn a la tribu, cap enrere doncs, s’estén. Del Brexit als moviments nacionalistes que creixen arreu. El debat a casa nostra és paradigmàtic. Sembla que les ciutats amb una certa mida malden per escapar-se d’aquestes tendències. Es manifesta en les votacions i en posicionament dels seus responsables, els Alcaldes. Però els territoris, o la gent que viu en els territoris, més o menys buits o en recessió, miren al futur amb recel i amb pors.

Si les generacions que ara estan, o haurien d’estar, al comandament  no s’adonen de com han canviat les coses respecte a les seves històries, de com aquests canvis aniran a més irreversiblement, poden portar a aquest racó de món, a ser això, un racó del món que va tenir els seus moments de glòria que ja són sobrepassats. D’aquestes generacions, centrals com sempre, és el futur.

23 de desembre.