L’estat d’ànim generacional.

Em va agradar una frase que vaig veure que responia Ivan Krastev en una entrevista que li feien a El País fa poc temps: “Europa fue creada por una generación que temía el pasado y albergaba esperanza en el futuro. Ahora tenemos una generación nostálgica del pasado y temerosa del futuro.” Crec que sintetitzava perfectament l’estat d’ànim de les generacions diguem-ne intermèdies que ara hi ha a Europa, les nascudes, posem-hi,  desprès de 1980. Quan van arribar a la possibilitat de manar, de dirigir la societat, van mirar cap enrere i van veure els “trenta gloriosos” i quan van mirar cap al davant els va caure la Gran Recessió del 2008.

La gent de la meva generació, la de les postguerres, ho vam veure i viure tot molt millor. Certament hem estat una generació privilegiada. No hem patit els estralls que van aguantar els nostres pares, hem viscut en un creixement econòmic i social continuat, en general ens hem posicionat molt millor que les generacions anteriors,... sols cal veure els indicadors de tota mena per confirmar-ho. Però, les generacions intermèdies actuals ho tenen  pitjor, no hi ha dubte. El debat sobre la Transició, per exemple, és indicatiu d’això.

A Europa la situació s’ha capgirat. Ja no som el melic del món. Peter Frankopan ho deia sense embuts fa pocs dies. Les preguntes amb les que respon a l’entrevista que li fan són aclaparadores, reblades amb una frase contundent: “Seguimos pensando que somos el centro del mundo porque somos idiotas”. Aquest historiador anglès ja va ser motiu de la meva atenció temps enrere. El nou mapa geopolític que s’està configurant deixa a Europa a l’extrem occidental molt allunyada del nou centre del món, el Pacífic.  La península Ibérica, a l’extrem de l’extrem.

No avancem en economia, malgrat haver estat els primers, la innovació està en un altre lloc. Continuem aferrats al que ens va deixar l’economia industrial que ja ha desaparegut de casa nostra. L’altre dia vaig descobrir l’existència  un mapa que va publicar no fa pas gaire elordenmundial.com que ho explica perfectament en el cas espanyol i que portava temps intuint.

Però és a nivell polític on es posa més de manifest la manca de perspectives. Europa, posem-hi “Occident”, havia liderat la creació d’estructures administratives-polítiques noves i innovadores. Els Estats moderns temps enrere, però especialment, les estructures comunes construïdes amb afany per la gent de la generació de les postguerres. La Unió Europea és la culminació a la que hem arribat i que ara sembla arrossegar-se parsimoniosament sense saber, o poder, imposar-se a les tendències centrípetes que l’ataquen. El retorn a la tribu, cap enrere doncs, s’estén. Del Brexit als moviments nacionalistes que creixen arreu. El debat a casa nostra és paradigmàtic. Sembla que les ciutats amb una certa mida malden per escapar-se d’aquestes tendències. Es manifesta en les votacions i en posicionament dels seus responsables, els Alcaldes. Però els territoris, o la gent que viu en els territoris, més o menys buits o en recessió, miren al futur amb recel i amb pors.

Si les generacions que ara estan, o haurien d’estar, al comandament  no s’adonen de com han canviat les coses respecte a les seves històries, de com aquests canvis aniran a més irreversiblement, poden portar a aquest racó de món, a ser això, un racó del món que va tenir els seus moments de glòria que ja són sobrepassats. D’aquestes generacions, centrals com sempre, és el futur.

23 de desembre.