Novament la demografia.

Alguns temes importants s’estan posant sobre la taula aquests dies, a més dels ja més treballats o comentats de fa temps com són els climàtics i els de gènere. Aquests temes que intenten sobresortir del maremàgnum d’informació que ens aclapara són el demogràfic, l’anímic generacional i el fiscal.

Anem pel primer: portem més de quatre anys amb el creixement demogràfic vegetatiu (naixements menys defuncions) negatiu. Avui un editorial de El País, també un article a Diario.es. Però ja fa dies que amb el tema de “La España vaciada” (vacía, crec jo) o el tema de la concentració de les poblacions arreu del món a les ciutats es ve parlant del tema.

Sorgeixen propostes “arbitristes” de polítiques “natalistes”. Bé, potser algunes no són tant “arbitristes”, algunes coses es poden fer, i de fet hi ha països que estan aconseguint resultats positius amb elles. Incentius fiscals, incentius laborals, ... , Però jo sempre recordaré el que ens explicaren a la Facultat d’Econòmiques ja fa més de 50 anys: Són les perspectives del futur que albiren els possibles procreadors les que regulen la natalitat. Si aquestes perspectives són incertes, com ho són en l’actualitat i força, la natalitat es reduirà.

Certament, potser a la meva edat, amb el que ja porto viscut, comprenc la disjuntiva que tenen les parelles joves davant el tema de la procreació. La incorporació al mercat del treball és més tardana i també la seva consolidació. La possibilitat d’afrontar les despeses de muntar una llar no estan a l’abast de la majoria de joves. Les alternatives vitals en les nostres societats són grans. Enrere queden els temps dels prometatges llargs, casaments de per vida, hipoteques (a 10 anys!!) i fills a cap edat. S’ha allargat molt l’esperança de vida i els joves l’han aprofitat per allargar també la seva joventut, però el rellotge biològic femení (determinant) no ha variat; bé, no pas gaire, i quant potser s’hi volen posar els ha passar l’arròs.

Com ho farem, amb el nostre sistema de repartiment, per aguantar les pensions dels grans? Devem estar mantenint uns 20 anys (com a mitjana) de pensió pels jubilats (els meus pares no van passar dels quatre o cinc), mentre, segurament s’ha endarrerit uns 5 o 10 anys la incorporació a les cotitzacions dels treballadors (abans n’hi havia molts que començaven a cotitzar als 14-15 anys; ara estan tots a l’ESO). N’hi ha molts més d’aquests darrers que en temps pretèrits,  però em fa l’efecte que no compensen.

Queda l’immigració. Europa, terra d’emigració, va poblar moltes terres de més d’un continent, ara s’enfronta a haver d’assumir aquest nou tema. Pels immigrants les perspectives són millors que les que tenien a casa seva, al seus orígens. Està molt explicat i també les seves conseqüències demogràfiques. Cal deixar clar que no hi ha alternativa, a menys que vulguem la decadència. “Catalunya, poble decadent”, és el llibre de Josep A. Vandellós dels anys 30 del segle passat.

Fa deu anys, quan començàvem a notar els efectes de la Gran Recessió del 2008, el tema ens el miràvem des de l’altra cara de la moneda: L’elevat atur que teníem (i que encara tenim). Llavors vaig fer una entrada al meu anterior blog, a la que torno una i altra vegada per explicar el què ens passava llavors. I ara fa tres anys resumia en una altra entrada algunes reflexions més que he anat fent en aquests anys.

Ara, amb unes perspectives més consolidades, negatives per cert, tornem a posar el tema demogràfic sobre la taula.

De l’estat anímic generacional anirà la següent entrada.

18 de desembre.