Crepuscular.

En les hores finals d’aquest 2019. Per la finestra veig que encara hi ha sol i el cel és ben blau. Caurà la nit i en companyia de bons amics celebrarem el pas cap al 2020. Demà serà un any nou, de traspàs, amb un dia més, i començarà una nova dècada. Són convencions, el temps no s’atura. Commemorem aquestes festes per convenciment, per tradició, per ganes de fer-ho, per rutina,... Fem desitjos de que continuem vivint i de que ens vagi bé, a nosaltres, als nostres, a tothom. Esperem-ho.

Aquests dies hem tingut l’oportunitat de veure l’exposició de Modest Urgell a Girona. Paisatges crepusculars, ermites velles, paisatges, pobles i carrers a la posta de sol. Sí, també algunes imatges assolellades de marines i barques a la sorra,... les unes i les altres pintades més de cent anys enrere. Algun pensament m’ha vingut al cap sobre els temps que corren, sobre els temps que vivim. No ho sé pas, estem en temps crepusculars? El que ens queda a la memòria d’aquest any que ara s’està acabant sembla que ens hi porta. No és sols el que hem viscut, estem encara vivint, a casa nostra. Aixeques la vista i arreu et trobes amb panorames semblants, molt a la vora o força més lluny.

Modest Urgell. “El Pedregal”, 1895.

Foto de Toni Ferragut a El País. 

Mai com ara havíem estat col·lectivament, la humanitat, tant rics com ara. Podríem ser tots plegats molt més feliços. Però hi ha el sentiment que les rendes es reparteixen malament, millor dit, que alguns –pocs- se’n queden una gran part i no les volen compartir. Les diferències de riquesa creixen. La gent ho veu, es neguiteja i protesta arreu. Amb raó.

Desprès d’aquests temps el sol es pondrà a l’horitzó i quan torni a sortir desprès de fer la volta, quin panorama il·luminarà? Una Terra diferent, segur. Però, millor o pitjor?

31 de desembre.