La dalla de la mort, o de la vida, altra cop. Ara en Remigi.

Vaig anar a casa teva per demanar-te que t’incorporessis a llista socialista de les eleccions municipals del 1983 que jo encapçalava. Sempre m’has explicat que com a activista veïnal ja havies anat a veure’m al meu despatx a l’Ajuntament quan jo exercia de regidor d’Hisenda i volies algun ajut econòmic  per les activitats que promovies llavors per la AA.VV. del  Pla d’en Boet. Són molts anys, Remigi, des que em vas dir que sí. Em vas acompanyar fins el 2003, quan et vam retirar de la llista. 20 anys! Jo ja no duraria gaire més a l’Ajuntament.

Però, per sorpresa d’alguns que potser pensen que en política no es fan lligams perdurables, vam continuar sent molt amics i compartint moltes coses. Aquell mateix estiu vam fer plegats en bicicleta la ruta del Canal de Castilla, per les teves terres d’origen. Recordes?, vam entrar assedegats cap al migdia en un poblet sota un sol de justícia i vam preguntar a un veí  ja gran que vam trobar a on era el bar per anar a prendre alguna cosa: “El bar se murió”, ens va contestar.

Vam fer molta bicicleta plegats, els diumenges. Servia, a més de fer exercici que no sé sí esport, per xerrar de tot i més, per arreglar el món, per concertar trobades amb la família o amb d’altres. Més endavant, la teva salut es va deteriorar i ja no vas poder pujar a la bicicleta, però vam trobar la forma de continuar veient-nos. Com que érem ciclistes de fonda –no de fondo- et dèiem a on aniríem a esmorzar i allà ens trobàvem i continuàvem parlant com sempre. No fa quinze dies vam fer, sense saber-ho tots plegats, el darrer esmorzar amb tu.

Entre tot, mitja vida doncs al costat meu, o jo al costat teu. Érem diferents, per orígens, per tarannà. Però ben complementaris. A l’ajuntament es va veure, ara ho està destacant tothom. Vas ser el meu contacte amb la gent, amb el carrer. Manel: “no cinc cerveses en un sol bar, una cervesa en cinc bars diferents!”. Però també, desprès. 

Les teves arrels et van portar a buscar un tros per fer-hi un hort, a Òrrius. Jo també vinc de pagès, però tinc les arrels perdudes. En vas dir Ca La Creu, en honor ben merescut a la teva muller. La teva generositat em va proporcionar de tot: de tomàquets fins a llenya per la llar de foc; una gallina pel caldo de Nadal; bolets a la tardor, aquest any un parell de cistells. I veure la teva satisfacció de com ensenyaves als teus néts les troballes que ells descobrien en mig de les feixes i el galliner. Allà deu estar aquell “tàndem” que et vaig regalar quan vas plegar de polític per simbolitzar que continuaríem pedalant junts i que m’explicaves que feies servir a la teva escola per portar a fer voltes els alumnes pel patí en dies d’esbarjo.

Perquè vas tornar a l’escola, al teu Tomás Viñas. La teva feina de mestre sempre et va captivar. Vocacional, arremangant-te per les activitats de l’escola com l’hort, o per les de la professió com les del MEM. La d’anècdotes que m’has explicat de la teva vida professional! Va ser un cop dur per tu haver-te de jubilar ja que no et responia el cos. Sí, en parlàvem, ara tot canviava i també el funcionament de les institucions, dels partits polítics, de les aules, del món. Ens anem fent grans i ens costa seguir la dinàmica dels temps, però intentàvem comprendre-la. D’això anaven moltes de les nostres converses dels diumenges al matí davant un plat amb una truita a la francesa i un got de vi amb gasosa.

En han quedat moltes coses per parlar. Sempre m’explicaves coses que havíem fet junts, o per separat quan treballàvem plegats, que jo no recordava. Te’n has anat massa aviat. No tocava encara. Però  els fets imprevistos  de la vida porten això: de cop i volta un mal vent ens arrossega. A tu, la vida. A nosaltres, a mi, la teva companyia i amistat. No queda més remei que acceptar-ho, m’hi hauré d’acostumar a no tenir el teu temps, la mida del teu temps, tant diferent del meu. De les teves coses. Ara, dels teus néts dels que explicaves embadalit les seves facècies com fem tots els avis. De les preocupacions compartides, de les esperances o neguits que vivim.

Vas ser molt lleial, Remigi.  Amb mi molt. Però també amb tota la societat que t’envoltava, amb els teus, família, parents, amics i coneguts. La reacció ciutadana en aquests moments en dóna mostra.  Has deixat un gran record. Un “castellano viejo”, de Rueda (Valladolid) vingut a Catalunya, al Maresme,  a fer de mestre, i integrat completament a la seva societat. Lo teu no era de mirar-s’ho des de fora, era ficar-s’hi, fos la política, Les Santes, o el Tomàs Viñas. O els amics.  Et recordarem sempre i haurem de fer perquè la memòria que tenim de tu perduri a la ciutat. Gràcies per tot, Remigio.

Mataró 9 de febrer de 2020.