Creences

Els humans al llarg de la seva evolució han tingut “creences”. Davant el que no comprenien s’empatollaven un conjunt de supòsits per explicar-s’ho i fins hi tot bastien estructures socials i polítiques per justificar-los i desenvolupar-los. Al seu torn aquestes estructures esdevenien eines de poder que enlloc d’explicar i desvetllar el que no s’entenia eren instruments de control social i de dominació.

La força de la raó, els avenços de la ciència, fins i tot l’absurd dels mecanismes esotèrics, va anar desentrellant moltes de les incògnites que contempla la vida, i especialment la humana. No ha estat fàcil, les resistències a veure-hi més clar, a entendre-ho tot millor, han estat fortes, encara ho són en molts aspectes de la vida. Però, en una progressió geomètrica, aquestes resistències es van vencent. Queden moltes incògnites per desvetllar encara, però cada dia són més els “descreguts” de velles creences.

Malgrat els formidables avenços socials que hem assolit com a espècie, la inseguretat de molta gent i especialment la manca de dirigents que siguin capaços de convèncer-nos d’escollir camins de progrés fa que s’adoptin noves creences. Sorgeixen, si, noves creences a les que molts s’aferren per superar els seus neguits. Neguits d’un món complicat, com ho ha estat sempre, però que ara hauria de ser més entenedor. Potser el que interessa a estructures muntades sobre les antigues creences, a la vista del seu descrèdit, es engiponar-se’n de noves per continuar mantenir posicions de privilegi. O potser n’hi ha d’espavilats que veient allò que encara per a molts està per entendre es fan un cau a partir d’aquests desconeixements substituint als que posseïen les antigues explicacions.

En la vida de les col·lectivitats humanes les naixents explicacions es van obrint camí entre el manteniment de les velles. Conviuen, s’enfronten i fins i tot es barregen. En els nostres dies tot, però, passa molt de pressa. La informació és global, instantània i, a més, inabastable. Això fa que per a molts la possibilitat de comprendre, de comprendre cada cop millor la realitat, els comporti noves temences i basteixin noves creences. Potser esotèriques com ho han estat durant molt temps, inversemblants, regressives. No està determinat enlloc que la història de la humanitat no pugui experimentar retrocessos, i està bastant documentat que podem fins i tot arribar a autodestruir-nos. Decadència, subjugació, desaparició...

Ara es dona molta importància a l’acció col·lectiva com a forma de treballar els reptes amb els que ens enfrontem. L’”empoderament” de la gent es diu. Uns quants, més que no pas abans, ho poden assolir, però segurament molts no ho podran fer, encara els falta molt coneixement per arribar-hi. I qui sap si n’hi ha que ni ho pretenen. El que ens falta, i  no se’n parla gaire, són dirigents, gent que amb superior i format criteri dirigeixi, doni pautes, desbrossi camins de més futur, miri cap endavant, proposi decisions. Ens sobra gent que sense gaire senderi estigui al davant de les societats, ens sobren insensats que sols fan que engalipar al personal per mantenir les velles estructures, per mantenir-s’hi.

Temps difícils. I quan no ho han estat? El deplorable és que sabem moltes més coses, que hem viscut més, que tenim més eines, i encara necessitem “creences”, noves o velles, per anar segurs pel món, per aquest món.

30 de novembre.

La situació.

Vaig escriure no fa gaire que havia deixat d’escriure, per cansament, per avorriment, per embafament, ..., per què, per qui, deia, i també perquè em semblava que m’aniria repetint, que tornaria sobre coses que ja havia dit i que era cansí repetir-les. La imatge del hàmster en la seva roda és per mi molt visual i certa. En els darrers dies l’hàmster ha accelerat (embogit?) la seva marxa, però continua allà mateix, cansat, molt cansat, ell i nosaltres també de mirar el seu exercici.

Una i altra vegada em ve a la memòria l’acte que vaig protagonitzar a Calella set anys enrere. El 2012 el vaig penjar d’aquest blog: http://magrinyar.blogspot.com.es/2012/10/me-asombra-lafacilidad-y-simplicidad.html

“Els que es vulguin plantejar anar cap a una altre sistema polític o cap una altra vertebració de les comunitats de la “pell de brau”, suposo que s’ho plantegen això (és possible capgirar l’ordenament en el que fins ara estem?). No els veig pas per la via violenta, tant per les pròpies manifestacions públiques com per les nul·les possibilitats existents. Queda, doncs, la hipotètica via de la renuncia de l’actual status quo pels que en són avui els seus dipositaris. I certament, no hi veig gaires possibilitats tampoc per aquesta via.”

D’això, com deia, ja fa quasi bé set anys que ho vaig manifestar en un acte públic. Oi que és cansí, que fa basarda, tornar-hi? Però en aquest temps s’hi han dedicat molts esforços i molts neguits que estan resultant balders, encara que alguns es varen creure que amb una tarda al Parlament de la Ciutadella n’hi hauria prou. No és hora d’aturar-se i pensar-s’ho tot una mica? D’assossegar-nos? De veure –sobre tot explicar- què és possible i què no ho és? Sortir de la roda i mirar si la gàbia és gaire gran i si està endreçada? Si la podem millorar o no, i sobre tot, com podem fer-ho sense esqueixar la comunitat, sense rosegar-nos entre nosaltres?

Retòrica, il·lús, torna al teu cau, perquè xerres? N’hi ha molts que ho fan, i barat.

13  de novembre.

En la mort de la “nena” Marta.

Et vaig veure per primera vegada ara farà cinquanta anys, en tenies quatre. M’acabava de prometre amb la teva tieta i vaig anar a conèixer la meva futura família que encara n’és, cada cop –amb el pas del temps- més reduïda.

Vas créixer, et vaig veure créixer i esdevenir, desprès de llicenciar-te a ESADE, en allò que els meus fills en deien mig en broma una executiva agressiva. Si no vaig errat, la teva vida professional sempre va estar amb els alemanys de BDF Tesa. Vas viatjar molt, en les teves responsabilitats laborals, reunions, convencions, fins que la malaltia t’ho va permetre i vas complir amb les teves responsabilitats quasi bé fins al darrer dia. Tinc la sospita de si vas posar massa per endavant la teva feina en la que eres, segons diuen, brillant.

Et vas casar ja fa més de vint anys amb en Ferran que t’ha acompanyar fidelment i abnegadament fins avui i vas decidir no tenir fills. Us agradava viatjar, no grans viatges, però sí escollits. En vam compartir alguns, a Itàlia, a Viena, a Berlín. També us agradava sortir a menjar a bones taules, o al menys a escollides taules. Desprès la feina, sempre la feina.

Seguint la tradició familiar de la generació dels meus pares, els diumenges ens aplegàvem a casa a dinar i a fer una bona estona de sobretaula. D’esports i de televisió en parlàveu amb els joves, eres esvalotadora, suposo que aquí et deixaves anar una mica. Recordo, sempre ho recordarem, aquell dinar tots plegats al delta de l’Ebre en que ens van haver de reconvenir de que fèiem massa xivarri.

Però, un bon dia, ara no me’l trec del cap, al febrer del 2105, et vàrem preguntar si et passava alguna cosa i vas dir que no, però pocs dies desprès vas anunciar a la teva tia que ja érem molts a dinar –havien apareguts els nostres néts- i que vindríeu de tant en tant, més espaiadament. I no et vàrem tornar a veure. I no ens vas voler tornar a veure, no vas voler veure a ningú, a ningú que et preguntés què et passava, et vas recloure a casa i per telèfon ens deies que estaves bé i no volies parlar del que tots sabíem: de que no ho estaves de bé.

M’he tornat a llegir la carta que et vaig enviar per l’abril del 2016, i la teva resposta que em vas fer, l’última. Em deies que tenia raó, però que no eres capaç d’enfrontar-ho. I així, hem arribat fins aquí: avui te’n has anat, ens has deixat. I ens has deixat amb la recança que tindrem sempre de pensar si no t’havíem d’haver collat més, potser vam respectar massa la teva voluntat i tossuderia, potser hauríem d’haver-te tret el cap d’estruç (m’ho vas dir tu) del forat on estava. Però, ara ja no hi ha res a fer. Els designis de l’Altíssim són inescrutables. I no em queda més remei que refugiar-me en els records i anar a buscar la poesia d’en Martí i Pol:

Em costa imaginar-te absent per sempre.

Tants de records de tu se m’acumulen

que ni deixen espai a la tristesa

i et visc intensament sense tenir-te.

....

No tornaràs mai més, però perdures

en les coses i en mi de tal manera

que em costa imaginar-te absent per sempre.

11 de novembre.