La Sociedad que seremos.

Per tancar el curs, lectura de l’excel·lent radiografia de la societat espanyola que ha emergit de la crisi econòmica i la revolució digital que s’hi ha superposat. “La Sociedad que seremos”, Belén Barreiro. Ed. Planeta, B-2017. 

Per comprendre les noves realitats polítiques i de consum, a les que s’ha d’adaptar qui vulgui estar en un futur que no serà el que ens pensàvem ahir, ni, potser, el que ens pensem que pot ser avui amb el que ara sols intuïm (al menys els nàufrags digitals que intentem mantenir-nos surant en mig dels ràpids de les aigües braves en que som arrossegats).

“Estamos, en realidad, en la sociedad cuádruple, nacida de la interacción entre la crisis y la revolución digital, en la que coexisten empobrecidos, acomodados, digitales y analógicos.”

Ara, per l’agost, toca airejar-se una mica. M’espera alguna novel·la per esbargir-me una mica.

31 de juliol.

No he de demanar perdó.

Pensava que tenia aquest escrit meu publicat a algun dels blogs que he tingut o encara utilitzo i allà el vaig buscar inútilment. Resulta que va ser publicat al setmanal Capgròs abans que comences a posar en marxa el meu primer blog, pel novembre del 2004, en unes col·laboracions quinzenals que hi feia titulades  “Des de Madrid”.

Ara, que s’ha tornat a revifar amb força el tema –amb l’ambient polític que hi ha a casa nostra- he pensat que val la pena tornar a publicar-lo,  ja que –quasi bé quatorze anys desprès- continuo creient en la seva vigència, pensant el mateix que vaig escriure llavors. Segurament el que ha canviat és l’entorn polític i probablement qui el llegeixi no ho veurà igual. Cert, potser m’he quedat en minoria i fora de joc.

No he de demanar perdó

Presideix el meu despatx de diputat a Madrid una caricatura del meu pare (amb qui tinc molta retirada) feta a la Presó Model de Barcelona el mes de desembre de 1939 quant hi estava “hostatjat” com a conseqüència de la seva pertinença al bàndol perdedor de la Guerra Civil espanyola.

El Grup parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya va plantejar al Congrés dels Diputats una proposta per que l’Estat Espanyol demanés perdó a les institucions catalanes pel judici i afusellament del que fou President de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys. 

Aquesta proposta -feta per qui la fa- és una contradicció en si mateixa. Contradicció que suposo que és volgudament assumida pels proposants. El Grup parlamentari d’ERC és un grup del Parlament d’Espanya, i aquest Parlament democràtic no és continuador de l’Estat franquista - de la Dictadura- que va governar Espanya durant quasi bé quaranta anys. Millor dit, aquest Parlament precisament és la representació de la diferència entre aquell sistema polític i el que actualment tenim. El Parlament no pot demanar res a l’Estat (?) entre altres coses per què ell mateix és el màxim dipositari de la sobirania popular, i s’ho hauria de demanar a si mateix. I en el cas que ens ocupa, hauria de demanar perdó per una cosa que no va fer ni va ser-ne el responsable.

Els d’ERC poden intentar “fer passar bou per bèstia grossa”, i en virtut dels seus plantejaments polítics actuals -que no històrics- pretendre que la Guerra Civil espanyola va ser una guerra entre dues entitats estatals: “Espanya” i Catalunya. He escrit Espanya entre cometes ja que Espanya sense Catalunya mai ha existit com a entitat històrica.

La Guerra Civil -com està generalment reconegut- va ser una guerra entre espanyols per motius ideològics, en el que hi va haver membres dels diversos pobles d’Espanya en cadascun dels bàndols enfrontats. El dictador Franco era gallec, l’oligarquia de Neguri era basca, en March era mallorquí, el “Tercio de Nuestra Señora de Montserrat” estava format per catalans, i els germans i poetes Machado van estar en costats diferents. L’afusellament del President Companys, com el de Joan Peiró (que també va ser Ministre de la República), com els de tants d’altres, va ser pel que representaven d’una Espanya diferent a la tradicional i conservadora en cada una de les seves facetes, encara que dir això els dolgui avui sentir-ho als d’ERC. 

I ara, els derrotats d’aquella guerra que amb el temps hem aconseguit per voluntat popular tornar a participar en la construcció de la vida col·lectiva del país, amb evidents renuncies cap el passat i acceptacions del present, però amb aconseguides realitats de drets i deures democràtics cap al futur, no podem assumir que hem de demanar perdó per uns fets dels que no solament no en vam ser responsables sinó que a més en vam ser greument afectats.

Crec, doncs, que comprenent que avui ERC vulgui en virtut dels seus actuals plantejaments polítics independentistes - plenament legítims- fer aquesta reivindicació, no ens pot demanar als que tenim altres posicions -tan plenament legítimes com les seves, i a més, no ho oblidem, amb més recolzament democràtic- que abdiquem dels nostres plantejaments i acceptem els seus.

No he de demanar perdó pel afusellament de Lluís Companys, ni com a ciutadà ni com a diputat. Ni crec que ho hagi de fer, ni sota cap condicionant ho faré. Per la memòria meu pare i el que representa.

25 de juliol.

Fahrenheith 451.

Aquests dies he acabat de llegir, com a repàs i per la commemoració que correspon, el llibre “Breve història de la Revolución rusa”, Mira Milosevich. Ed. Galaxia Gutemberg, B-2017.

“El 31 de diciembre de 1991 desapareció el Estado cuyas fronteras coincidían, más o menos, con las del Imperio ruso y cuya población abarcaba un número de naciones y religiones sin precedentes. Un Estado que había construido una poderosa base industrial en la década de 1930 y que había derrotado a la Alemania nazi en la Segunda Guerra Mundial. Un Estado que se convirtió en una superpotencia y compitió con Estados Unidos a finales de la década de 1970. Un Estado cuyo orden político y económico introdujo nuevos conceptos en la lexicografía del pensamiento político. Lo más sorprendente de la desaparición de ese Estado fue que todo se llevó a cabo rápida y pacíficamente. El régimen cayó sólo, no fue derribado por un inmenso movimiento popular contra la tiranía que ejerció el poder durante sesenta y nueve años.”

El que m’ha vingut al cap és el següent: “Què en faig dels llibres que sobre aquest tema vaig comprar de jove –quan m’ho vaig creure una mica tot això (com tant d’altres)- i que ara tinc arraconats en unes estanteries que no em miro mai?”. Home, em diuen els meus fills i alguns amics, no els llencis ja sempre poden ser d’utilitat d’algú. Però, jo penso, de qui? Sols d’algun estudiós que vulgui analitzar el que es deia o d’algun altre que intenti comprendre perquè ens hi vàrem interessar. Però per això ja estan les biblioteques de les Universitats que els deuen guardar, o vés a saber, tot el que es pot trobar per Internet. Per tant, no té cap sentit que guardi llibres de temes que ja no tenen actualitat, o pitjor, que s’ha demostrat en la pràctica la seva inutilitat, el seu fracàs. 

Me’n desembarassaré d’ells, suposo que acabaran en el primer contenidor de paper que tingui a ma. Temps enrere vaig pensar en la possibilitat de que fossin usats com a combustible –cremar-los- per fer anar calefaccions d’espais públics. Som molts els que ens devem trobar en aquesta tessitura i deuen ser milers, centenars de milers, els llibres repartits per tot arreu que ja no tenen que ser guardats: “Fahrenheith 541!”, ràpidament em va dir algú amb qui vaig fer-li partícip dels meus pensaments. Sí, clar, és més senzill portar-los al contenidor de paper que els reciclaran, espero.

En definitiva, es tracta d’estalviar feina pels que ens vinguin al darrera un cop ja no hi siguem. La feina que els donarem amb tot allò que els deixarem i que no tindrà per ells cap utilitat. La literatura, la història, el pensament, potser les guies de viatges (encara que...), això ho servaré, però la política, l’economia, i semblants d’un moment determinat que ja ha quedat enrere sols fan que ocupar espai i cap servei. Al contenidor!!

El primer que he estirar polsegós és el que mostrava un debat que hi va haver a França, al 1974, de com seria el món el 1984! Estem al 2017, se’m en fot si la van encertar o no, què en trec de tornar-me’l a mirar i comprovar-ho? Res. Potser que vagi a veure què s’està pensant ara sobre la nostra societat avui i aquí. L’interès és més de curiositat que d’aplicació pràctica, tota vegada que de ja estic de tornada (o d’anada passiva...). Al menys tindré espai per col·locar-ne de nous i potser encara arribaré a temps de poder regalar-los a algú que en tregui profit.

14 de juliol. Allons enfants de la patrie...!

Novament, de població-2. Actius i ocupats. Una primera explicació.

Exposada l’evolució de la població en una entrada anterior toca ara exposar l’evolució de l’ocupació en aquest període. Desprès de repetir l’evolució de la població total, primer la potencial població activa entre 15 i 64 anys (Eurostat permet el tram 20-64, però em sembla interessant, atès el tema del fracàs escolar i les seves conseqüències, diferents en els dos subperíodes analitzats,  agafar el 15-64) amb la seva evolució indexada a l’any 2000=100, i el % que representa sobre el total. Desprès, la població ocupada amb la seva evolució també indexada i el percentatge que representa sobre l’activa, i que per diferència amb l’anterior ens dóna l’aturada, en valors absoluts i relatius.

Quadre 3

Aquesta taula ens permet presentar tres gràfiques explicatives, primer dels corresponents volums poblacionals, que a cop d’ull no és massa explicativa, la segona de la relació ocupats/ actius amb l’evident dramàtica caiguda que provoca la crisi del 2008 i la seva actual recuperació (encara que com és ben sabut amb altres condicions contractuals), i la tercera que em sembla molt il·lustrativa que és la relació en el creixement dels actius i ocupats en aquest període que torna a posar de manifest les diferències entre els dos períodes.

Malgrat tot, i abans de les gràfiques, la població total arriba a créixer més d’un 15% com a punt àlgid, però al final quasi el manté, 14,76%; la població activa quasi frega el 31% (important per la història econòmica d’aquest país) -en set anys!- i va baixant paulatinament fins el 27% (retorn d’immigrants, sortida d’emigrants), i la població ocupada, atenció, passa d’un increment del 32% en vuit anys, davalla de cop al 10% i ara sembla recuperar-se fins el 18%. Ara, potser s’entenen millor les gràfiques.

Gràfica 3

Gràfica 4

Gràfica 5

Aquesta darrera gràfica em sembla especialment il·lustrativa, els ocupats creixent més que els actius fins el 2008 –reducció forta de l’atur- i desprès com que els actius es mantenen però l’activitat cau en picat lògicament els ocupats també, amb la recuperació dels tres darrers anys que ens pot portar a pensar que els creixements convergiran si es donen dues coses: que es mantingui estable la taxa d’actius (és a dir que no torni a haver-hi immigració) i que la recuperació econòmica continuï fent pujar la taxa dels ocupats. Cal tenir present, però que com es veu molt bé en la segona gràfica hi ha encara onze punts de diferència entre la taxa d’ocupació del 2016 front a la del 2007.

Cal ara contrastar aquesta evolució de les xifres espanyoles amb les dels països semblants del nostre entorn. Sols les referides a la població ocupada. Al igual que en la primera entrada seran Alemanya, França, Regne Unit, Itàlia, en ordre d’importància, i aquesta vegada no podrem veure-hi l’evolució de Turquia ja que Eurostat no en dóna xifres pel 2000 (seria interessant saber-les ja que sols pel període 2008-2016 registre un creixement del 28,30%, importantíssim, atenent, a més, l’evolució geopolítica en que està immers aquest país). Afegiré, però, l’evolució de Polònia d’unes magnituds demogràfiques semblants a les nostres.

Quadre 4

La gràfica conseqüència d’aquest quadre és totalment aclaridora del panorama

Gràfica 6

Bé, no cal explicar gaire el que es mostra: Mentre la majoria de països tenen un comportament en l’evolució de la població ocupada força agrupat, destacant els creixements sòlids i continuats d’Alemanya i del Regne Unit i els més forts en el període 2000-2008 de França i d’Itàlia que declinen desprès, sorprenentment la traça espanyola desentona completament amb una pujada espectacular en la primera part del període –el de la bogeria- (triplica, més que triplica, totes les altres) i té una davallada, també espectacular en el segon període –el de la crisi-, mantenint-se, però, encara força per sobre dels creixements acumulats que porten tots els altres. Talment com també es veia en la gràfica 2, el comportament d’Espanya és absolutament diferent i divergent del que ha passat al nostre entorn.

Cal fer notar aquí un altre element interessant que és el de la comparació de l’evolució de la població total i l’ocupada a Alemanya en aquest període: mentre la total no creix, l’ocupada creix quasi un 12%.

Una evidència s’imposa a la vista d’aquest gràfics: la diferent composició de l’estructura productiva d’aquest països –o especialment del nostre amb els altres semblants- és la que explica aquest resultats. El clam en el desert dels que fa temps que propugnen que hem d’emprendre una altra direcció i el poc cas que els dirigents polítics han fet d’ells queden en aquestes dades plàsticament plasmades. Un model econòmic basat en intensitat de ma d’obra amb sous baixos, poc valor afegit, sotmès fortament a les volubilitats dels vents de la globalització que unes vegades són a favor i d’altres en contra. També se’n deuen poder extreure explicacions sobre els darrers comportaments del cos electorals als respectius països, però aquest és un altre tema colateral en que no m’hi endinsaré.

Caldrà ara, analitzar les dades econòmiques. Tarea de vacaciones.

11 de juliol.

Dies dolents. Adéu, Antonio.

Els components del Club Ciclista Iluro ens vam trobar ahir per acomiadar al que fou el President i ànima de l’entitat Antonio Granados Campaña. Tenia també pocs anys encara, 66, i la Mort se’l ha emportat.

Segurament jo practico la bicicleta gràcies a ell. Sí, ja en tenia una, mig de carrer, mig de muntanya, abans de relacionar-me amb ell. L’any 95, per celebrar la inauguració de l’autopista de Mataró a Palafolls (perllongació de la primera autopista d’Espanya, la Barcelona-Mataró, que tot sigui dit, els treballs i maldecaps que ens va comportar) vam proposar que el dia abans de la inauguració oficial els ciclistes i cicloturistes de Mataró l’estrenessin pedalant. Jo també m’hi vaig apuntar, amb la meu “ferro”, i el llavors Ministre Pep Borrell, entusiasta esportista, s’hi va afegir. Jo sols vaig fer l’anada i al meu ritme, però en Granados em va animar a que provés d’agafar-hi gust i em va proporcionar una bicicleta vella de carretera per estimular-me.

Em va agradar i me la vaig quedar, encara duia les manetes dels canvis al quadre, era un altre ferro. Amb ella vaig fer alguna sortida amb els del Iluro que van tenir la santa paciència d’aguantar la meva escassa progressió. Recordo el primer dia que l’Antonio em va fer pujar al Pollastre venint d’Arenys de Munt, pedalant al meu costat. “¡Que no puedo más, Antonio!”. Però hi vaig anar agafant el gust i encara em dura, suposo més per la necessitat de fer exercici que no pas per la pràctica esportiva, ja que a vegades en alguna pujada costeruda penses: “Què hi faig jo, a la meva edat i amb les pobres capacitats esportives que tinc, aquí bufant?”

Recordo que amb en Remigi ens vàrem apuntar a una volta al Maresme que va organitzar un diumenge al matí el nostre club, doncs ens hi vam afiliar i encara en tenim carnet. Els organitzadors van haver d’esperar la nostra arribada, els darrers, que va ser una hora més tard que el gruix dels participants.

Alguna vegada he anat amb els més “veteranos”, que surten el diumenge a les vuit per fer uns quant kilòmetres i a esmorzar plegats. L’Antonio darrerament no els acompanyava ja que va li van fer un arranjament de cor que el feia ser més cautelós, i jo els aguantava en el pla però a la primera pujada quedava enrere, encara que sempre n’hi havia algun que m’esperava solidari amb els meus esforços.

El període olímpic de Barcelona 92 va ser el de més èxit esportiu que va aconseguir amb algunes joves promeses. També va estimular als seus fills, que apuntaven maneres, però es van inclinar més pels estudis i la feina. No he fet vida de club, més enllà dels sopars en els que em va tocar anar quan tenia responsabilitats públiques que ja no he complert quan les vaig deixar. Però cada any, com a mínim, a l’hora de renovar el carnet federatiu, ens veiem i xerràvem del que jo modestament encara vaig fent. No és pas gaire, uns 2.000 km a l’any, però el metge em diu que sobre tot no ho deixi. Per tant, Antonio, una part de la meva salut te la dec a tu que em vas inocular el virus de la pedalada.

Malauradament ja no t’ho podré explicar més. Ja ho saps, aquella vella bici que em vas vendre la vaig substituir per una altra comprada al mític Morenito, i ja fa temps per una Orbea ja d’alumini que precisament aquests dies hi he fet afegir una corona més gran al joc de pinyons per poder tenir més ferro per poder pujar amb menys esforç.

Ara, quan surti a la carretera, pensaré en tu i et tindré en el meu record, i també pensaré que políticament també vas estar al meu costat sempre, eres dels meus. Precisament el últim dia que ens vàrem saludar va ser en un acte polític amb l’actual alcalde. Gràcies per tot, Antonio.

6 de juny.

Adéu, Faluga.

Per Les Santes, en algun moment que surten el gegants, la Família Robafaves, en l’anada a la Crida per exemple, o en la Passada del dia 27, aprofito per saludar personalment a algun dels vells geganters que encara queden del meu temps. Van ser molts anys, 25 entre una cosa i una altra, que vaig acompanyar-los oficialment, que vaig posar els preceptius rams de flors de la Geganta i de la Toneta, que vaig donar la benvinguda als seus convidats a la Postal de Gegants, en les festes dels barris, per Sant Jordi, o en d’altres esdeveniments com l’anada a Creteil, amb motiu de l’agermanament, seguida multitudinàriament pels “cristoliens”. Ara hi ha, i cal celebrar-ho, el lògic relleu generacional i ja no conec personalment qui són els portadors, és llei de vida.

És conegut que no sóc “santero”, però crec que sempre vaig complir amb el que em pertocava fer. Em va agradar acompanyar ja fa temps als fills, quan eren petits, i fer-ho  ara als néts a veure la majestuositat de les figures mataronines. Les carones embadalides dels menuts davant dels balls de tan grans personatges és una de les coses més maques de la festa.

Bones Santes! , els dic als geganters. En Toni Roca, ja s’ha fet gran i ja no pot amb les seves espatlles, en Victor Lígos, que encara aguanta, en Lluis Hugas que és més jove, com en Toni Vidal. Ja n’hem perdut algun com en “Guanxo” Fradera i algun altre.

Aquest any, per les ja properes Santes, no podré saludar a en Josep Fàbregas, “Faluga”, que va ser a més molts anys company de feina de la meva dona i amb qui també compartíem aquesta costum tan mataronina d’anar a fer un vol per La Rambla. El trobaré a faltar, era una part del meu paisatge, descansa en Pau. 

Te’n has anat amb els gegants ballant per tu, tu que els havies fet ballar tant. 

3 de juliol.

La bàscula i les balances,... i la romana.

Als anys cinquanta del segle passat el meu pare treballava  al despatx de can Marot.

No sé la raó del perquè l’horari del despatx sols era de matins, de vuit a dues de la tarda de dilluns a dissabte, 36 hores en lloc de les habituals 48 que es feien a les fàbriques. La setmanada devia ser justa ja que, com molts d’altres, el meu pare es va buscar algun complement per les tardes.

Sembla que va “córrer fil”, és a dir, feia de representant de cotó, fet res estrany ja que la relació entre les filatures i els confeccionistes passava pels tints. Havia fet algun curs nocturn a l’Escola de Punt de Canet perquè per casa, sent jo petit, hi havia alguns materials d’estudi del tema tèxtil. Però, a finals dels anys cinquanta va decidir muntar una cosa pròpia pel seu compte, sense abandonar, però, la feina de can Marot. Suposo que ja se l’hi havia aixecat el “desterrament” de Cabrils i en el que fou el menjador de la casa de pagès dels avis (que no s’usava gaire, sols els dies de festa senyalada, ja que la vida es feia a la cuina a la vora de la llar de foc) va col·locar-hi un parell de màquines de bobinar i enconar fil de cosir.

Encara ara, em faig creus de com va aconseguir entaforar i muntar unes màquines que tenien la seva llargada, de dos a tres metres, dins d’una casa de pagès, amb un moble estanteria de fusta per guardar-hi les troques que venien en paquets i les bitlles i els cons que en sortien de la seva elaboració. Un parell de fluorescents era la suficient il·luminació que hi havia. Les màquines era una bobina de can Lloret, reconeguda fàbrica de maquinaria tèxtil de Mataró, avui -com totes les que hi havia a la nostra ciutat- desapareguda (al seu darrer local fa molts anys que hi ha una acadèmia de dansa, al carrer de la Concepció), i una “cunera” (ara en deuríem dir una enconadora) de can Palau Ribes de Ripollet, o potser era de Montcada i Reixach. Crec que la bobina era de segona ma, però la “cunera” era nova de trinca, que per afinar-la i mantenir-la obligava al meu pare a fer algun que altre viatge a l’any fins a la seva seu d’origen. L’habitacle fabril no deuria tenir més de 15m2, però com tants d’altres en aquells anys s’aprofitava i s’utilitzava el que es podia.

Crec que devia ser als anys seixanta, quant l’avi es va vendre tota la terra que rodejava la casa, unes tres feixes regades per sobre el camí  de la Font Sagrera i dues secanes per sota fins al Torrent Roig, que va construir on hi havia les corts dels porcs (pocs en vaig veure mai), de l’aviram i dels conills, un local nou de trinca per traslladar-hi les màquines i ampliar l’activitat. Aprofitant el desnivell hi va sortir un bon espai encara que baix de sostre que sols tenia el problema que a l’estiu -que el sol hi dona de ple a la tarda- no s’hi podia estar de calorós que era. Van anar-hi dues bobines més, també de 20 pues, i una altra “cunera”. Eren de reconversió. El Govern, en els anys del “desarrollisme”, donava incentius per amortitzar i destruir maquinaria tèxtil que acabava al drapaire. D’allà, del drapaire, el meu pare aprofitava per comprar-la com a ferralla i tornar a reconstruir-la i fer-la anar de nou. Recordo un estiu que vam ocupar-lo en muntar una bobina d’una forma artesanal pràcticament. Cal dir que el pare era molt manetes i pràcticament s’ho feia tot ell sol.

La “fabriqueta” anava fent ben activa. Recordo, als estius, quan estava de vacances, haver acompanyar al meu pare a Terrassa per entregar feina, i portar les capses de cons -que eren estandarditzades per tal contingut- als transportistes del carrer de Santa Teresa perquè els portessin a Barcelona o més enllà. M’ha quedat gravat el nom de D. Epifanio Sória, d’Ágreda, Sória. Allà, hi havia un confeccionista que usava fil, segurament de les filatures Llaudet o de can Bebié, enconat i preparat pel meu pare. Més endavant es va especialitzar més en trescanar fil de viscosa de troca a bitlles, sense deixar d’enconar fill de cotó, i va treballar molt per un fabricant de faixes i material tèxtil ortopèdic de Sant Boi, el Sr. Jordana, on també hi vaig anar moltes vegades i pel Sr. Albert que feia mitjons al carrer de Sant Cugat, aquí a Mataró. Amb el temps alguna dona del poble va anar a ajudar-lo, suposo que a tant l’hora sense gaires miraments contractuals. La Siseta de Ca l’Arlot, la casa de sota, del peixater; la Montserrat de ca l’Amàlia, també a tocar de la casa dels avis; la M. Dolors, una cosina seva.

Molts dies d’estiu –ja més gran, a les vacances escolars- vaig pujar a treballar-hi tot sol, als matins, nuant fils per avançar la feina, pujant i baixant a Vilassar de Mar per agafar el tren a peu si no hi havia algú que m’arreplegava.

El pare es va jubilar de Can Marot quan va fer 65 anys (l’any 75), crec que li varen regalar un rellotge i tot, o un obsequi per haver portat trenta anys seguits a l’empresa. Continuava tenint la “fabriqueta” a Cabrils i va pensar que podria treballar un temps més en aquesta segona ocupació.

Però, poc li va durar, pobre pare, aquesta continuïtat laboral que pretenia. Sols dos anys més, el cor li va fallar i llavors no era pas com ara..., en puc donar fe. La meva mare va continuar algun temps més amb aquella feina vivint sola a Cabrils fins que la vam fer tornar a Mataró i vam tancar l’activitat.

Tot això ha vingut a tomb de que alguns dels estris de la “fabriqueta” encara hi son. Val a dir que l’espai que ocupaven les màquines ara és un traster on s’hi acumula tot l’imaginable de la descendència del meu pare. De tant en tant, faig una repassada i m’atreveixo a desempallegar-me d’algun trasto i portar-lo a la deixalleria. Ho hauria de  fer més sovint.

De les coses que s’han salvat hi ha una bàscula que vaig fer restaurar i ara llueix com a objecte de decoració a l’entrada de la casa de Cabrils, vés per on hi ha tornat o s’hi ha mantingut. L’altra cosa que s’ha conservat són les balances que s’utilitzaven per pesar els cons de fil de cosir ja plens. Cada un tenia que pesar més o menys un quart de quilo. Les capses eren de cinc jocs de quatre cons, és a dir de cinc quilos. Me’n havia fet un tip d’omplir, protegir i tancar-les convenientment amb paper de goma. Despès calia fer la etiqueta pel destinatari,  i estampar-hi el tampó que indicava les dades del remitent que vés a saber que se’n ha fet. Ara les balances les he portat a restaurar i les col·locaré com a objecte decoratiu, però també com a record de la feina del meu pare i del seu temps.

Ah,... per cert, estic pensant en restaurar la “romana” de l’avi que encara la tinc amb els seus corresponents pesos.

Mataró. Juny de 2017.