1-2010. Presentació del llibre A favor d'Espanya i el catalanisme. 8-10-2010


¿En qué momento se jodió el Perú?

*Per la presentació del llibre d’en Joaquim Coll i en Daniel Fernández: “A favor d’Espanya i del catalanisme” Ed. Edhasa. B. 2010.

Mataró, 8 d’octubre. Espai Àgora.


Bona tarda. Agraïments. Satisfacció per presentar aquest llibre.

  1. Els autors: No conec en Joaquim Coll. L’he vist de lluny i m’han explicat qui és. Arran de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut vaig llegir alguns articles seus a El Periódico –molt en la línia del llibre- i em varem agradar molt. Algun el vaig fer servir al meu bloc per expressar subreptíciament la meva posició sobre aquell tema. Jo tampoc vaig anar a la manifestació del 10 de juliol a Barcelona. En Daniel Fernández, en Dani pels companys, sí, ja fa temps que el conec i comparteixo cartell amb ell. Som de la “banda dels 25 a Madrid”. És el meu “jefe”, un dels meu “jefes”, reals i virtuals. Cal dir, però, que ambdós són d’una generació més jove que la meva. Ells diuen en algun moment que són fills de la Transició - parlant d’en Solé Tura, si mal no recordo- mentre que jo sóc de la Transició. Jo n’he dit de la generació Espriu.

  1. Sobre el llibre: Bé, a Madrid, amb en Dani,  hem parlat força de les idees que s’hi contenen. I d’una forma coincident. Segurament hem parlat menys del que m’hagués agradat a mi, però també segurament més del que podia ell degut a les seves responsabilitats, molt més importants que les meves. Per tant, he de manifestar d’entrada que no m’ha sorprès gens el text del llibre, ja que el sabia i el comparteixo. Vagi això també per endavant. Evidentment està més ben desenvolupat i documentat que una conversa formal o informal i constitueix un excel·lent recolzament per les nostres posicions.

  1. “¿En qué momento se jodió el Perú?”. Aquesta coneguda frase ja feia dies que la tenia pensada per aquesta presentació i, vés per on, avui coincideix amb el reconeixement mundial al seu autor. Pertany, com sabeu, a la novel·la “Conversación en la catedral” de Mario Vargas Llosa. El protagonista, Zabala o Zabalita, pregunta a un altre personatge de la novel·la en quin moment varen començar a anar malament les coses al seu país. Crec que la cita té tot el sentit, parlant del llibre que ara estem presentant.

  1. El llibre té dues parts. La primera es titula “Contra la regressió política”. En ella, els autors, descriuen com ha canviat el clima polític des dels temps de la Transició fins ara. Ells, subjectivament, consideren que anem endarrere respecte el que es va formular llavors sobre la construcció política d’Espanya després de la Dictadura franquista. Estan en ascens el sobiranisme per una banda, aquí, i el neocentralisme per altra, allà, contravenint el que va ser l’esperit dels anys 70 i 80 del segle passat. He dit subjectivament, perquè la visió del que és bo o dolent, del que és avenç o retrocés, és plenament subjectiva. Segurament, des d’altres posicions, i certament des de les sobiranistes i les neocentralistes, el que es veu, el que veiem, com una regressió és el que es va fer llavors. Això és la política, i la política democràtica és l’enfrontament civilitzat, no violent, entre visions i les idees que se’n poden derivar.

  1. Comparteixo plenament la seva visió, jo també ho he denunciat sempre que he pogut. Certament, sóc part del invent de la Transició, me’l sento meu, hi vaig participar i n’estic orgullós del que varem fer. Estem aquí, pel que varem fer llavors. Sempre he pensat que els que ara la blasmen ho fan a toro passat. O no hi varen participar, per raons generacionals no hi eren encara, i no tenen cap lligam sentimental amb el que es va fer, o si hi eren són dels que varen perdre la partida llavors. En el cas dels neocentralistes és evident. Mai, alguns, la dreta més recalcitrant, varen pair el títol vuitè de la Constitució i l’Estat de les Autonomies que es va posar en marxa. En el cas dels soberanistes, llavors podríem dir-ne independentistes, perquè no hi eren, no hi eren encara. No hi havia sentiment separatista a les darreries del franquisme i durant la Transició com molt bé expliquen, documentadament, en el llibre. Podríem dir el mateix, en resum, dels “radicals”, de varies “radicalitats”, que varen veure com les seves propostes no prosperaven. Sí, guanyadors i perdedors de la cruenta Guerra Civil que va ensangonar la Pell de Brau durant tres anys deixant el país exhaust, amb exili, repressió, por i misèria física i intel·lectual, varen fer l’exercici de mirar endavant i intentar construir un futur diferent amb el diàleg i la comprensió de les diferents opcions que hi havia. Recordo una cita del llibre, referint-se novament a Solé Tura, que ho explica.

  1. Però, bé, estem ara aquí, estem a on estem, i és certa la regressió. ¿Què ha passat? ¿En qué momento se jodió el Perú?. Tinc alguna intuïció, potser equivocada. L’augment del neocentralisme és del any 2000, de la segona victòria de l’Aznar. Potser algú, algun dia, reflexionarà sobre el personatge, si no s’ha fet ja, en clau de la seva psicologia. L’afronta pel seu orgull que varen representar els Pactes del Majestic, que li van permetre l’assumpció del comandament del Govern. Sí, allò de parlar català en la intimitat, per un “castellano viejo”. Però, sobretot, el record de que va ser víctima d’un atemptat d’ETA, del que no crec que en sortís, encara que en va sortir sortosament indemne físicament, amb el cap igual que abans. L’any 2000, amb la majoria absoluta, devia pensar, ara és la meva. Alguna cosa en sé personalment d’aquesta situació. I els errors en que et fa incórrer.

  1. Respecte al ascens del sobiranisme també tinc una intuïció, potser també equivocada. És el març del 2004, el dia de la victòria dels socialistes de Rodríguez Zapatero a les eleccions generals. Victòria sorprenent, tots ho sabem i sabem el per què, que va capgirar, o hauria d’haver capgirat, les hipòtesis que marcaven l’agenda política. I aquí, llavors, en lloc de fer replantejar les premisses de l’acció política en el que fa referència al desenvolupament de l’Estat de les autonomies ens varem llençar tots, uns més que d’altres, certament, amb una alegria frívola per un pendent quina màxima expressió va ser la sessió del maig del 2005 al Parlament de Catalunya quan es va aprovar el text del nou Estatut per enviar-lo a Madrid. El llibre en deixa bona constància d’aquest fet, la “puja” d’un catalanisme que sols mirant-se el melic i oblidant-se de la seva base tradicional, que era l’entesa amb Espanya, la construcció també d’Espanya, d’una Espanya diferent, va deixar-se anar cap al sobiranisme o l’independentisme, o el separatisme, per ser més clars. Les pluges de començaments d’aquest segle, devenen els llots en els que ara estem enfangats. D’aquí la nostra impressió, la dels autors del llibre i la meva que comparteixo amb ells, que estem en una regressió política.

  1. La segona part del llibre es titula com el conjunt: “A favor d’Espanya i del catalanisme”. A veure, diuen: “Cal que ens aclarim. De què estem parlant?” La història del catalanisme, des dels seus començament i en la seva pràctica, ha estat la dels intents de la construcció d’una Espanya diferent que reconegués les seves diversitats. Era una lluita per Catalunya, però era, a més, una lluita per Espanya. Semblava evident que no era possible assolir èxits en la primera sense tenir-los en la segona. Sempre que s’aconseguia obrir una mica, o força, el ranci estat espanyol (en minúscules), avançàvem a Catalunya. La Mancomunitat de Prat de la Riba, la Generalitat de l’avi Macià, la Generalitat del President Pujol i dels que han vingut al seu darrera. És incontestable. Varem preservar, malament, la nostra personalitat, llengua i cultura especialment, per l’existència d’un Estat feble que no va tenir força per doblegar-nos com a França, per exemple. L’escola pública instrument d’afirmació “nacional”. “Nacional” d’uns i altres. Els mitjans públics de comunicació. (Ai! espineta que porto al cor!). L’autogovern. Però, ¿Qui podria somniar a començaments del segle XX que cent anys desprès estaríem allà on estem ara? Els autors del llibre defensen aferrissadament, com jo també subscric, que en el terreny de l’autogovern, amb el primer i el segon Estatut, hem avançat molt, que podem estar raonablement satisfets. Avui, gràcies a la democràcia, gràcies a la Transició, gràcies als socialistes espanyols (mal els pesi a alguns reconèixer-ho), tenim un nivell d’autogovern que era impensable pels que varen iniciar la lluita. M’ha interessat, evidentment, el capítol de “El gir neoliberal del nacionalisme”. Cert, però, que el veiem cada setmana la Congrés dels Diputats en l’actuació del grup parlamentari català de CiU.

  1. Llavors, altra vegada: “¿En què momento se jodió el Perú?”. ¿Per què sembla ser una transgressió, quasi un sacrilegi a les essències pàtries, el títol d’aquest llibre? ¿Per què alguns som titllats d’espanyolistes al creure i defensar l’existència d’Espanya i la voluntat de ser-hi (curiosament mentre d’altres són lloats com a catalanistes, defensant el mateix)? Evidentment, cal reiterar-ho, d’una Espanya diferent, d’una Espanya polièdrica, com diuen els autors del llibre. Alguna cosa hi ha de post modernitat, de societat líquida, a casa nostra en aquest tema. Bé, jo més diria de societat de cultura de caixer automàtic. De que vols una cosa, poses la targeta a la màquina, marques la teva combinació i, com per miracle, et donen els diners. De neguit, d’impaciència, de pensar que ja fa trenta anys i ens topem encara amb problemes, de com pot ser que encara haguem d’explicar certes coses. No es vol comprendre que, potser, els “altres” no ho entenen tant bé com nosaltres i que cal aprofundir en el missatge, reiterar, matxucar, insistir Que els “altres” també tenen les seves raons, que hi ha regressió política com denuncien els autors del llibre. I la resposta fàcil, fàcil d’assumir per poc elaborada, és la regressió també per aquest costat. Aquí estem.

  1.  Però tinc una intuïció més potent i més propera que aquestes explicacions sociològiques acadèmiques. Es tracta del paper dels agents polítics i especialment dels que em son més propers en tot aquest procés que ens ha portat fins aquí. Qui llegeixi els texts programàtics i ideològics dels socialistes catalans no trobarà gaires discrepàncies amb el que s’exposa el llibre. De fet, en Dani, és membre de la Comissió Executiva del PSC. Qui llegeixi les enquestes que sobre els temes d’identificació identitària (uix!, quin concepte. No m’agrada gens. De fet em nego a contestar les enquestes que em demanen aquest tema. Tinc vells principis internacionalistes. Manel, que vell, que antic que ets!)  tant del CIS com del CEO elaboren regularment des de fa temps veurà que la posició que sosté el llibre i en general que sostenen els socialistes catalans ha de ser, de fer és, amplament compartida pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Els autors en fan força esment en el seu llibre. Llavors, ¿Per què no es dóna una identificació major en l’opinió, en els mitjans, en els agitadors i líders cívics de la mateixa? A la meva manera de veure la clau està en la manca de voluntat, no sé pas per què, de enfrontar-se de cara, obertament i a pit descobert, amb el tema i lluitat per la defensa de les pròpies posicions i combatre les dels adversaris que no per què sigui tant legítimes com les nostres se’ls ha de deixar el camp obert. Ens hem convertit en un partit establert. Manem molt, arreu del territori i les institucions. Arrisquem poc. Tenim por de molestar, d’ofendre, d’inquietar. Defensem les nostres posicions amb la boca petita. Clar, tenim compromisos de Govern amb forces diferents, i tant diferents a nosaltres! Estem coaligats. Però amb gent que té menys manies que nosaltres i que no dubta en defensar i fer córrer les seves posicions. No tenim gaires aliats tampoc fora del món de la política, a la societat, a la comunicació. Crec que orgànicament no ho fem bé, potser també és un signe dels temps i no es poden fer altres coses. Potser. Encara que hi ha nous instruments que no sé si ben utilitzats donarien per més, no ho sé.

  1. Dani, tinc fets per sustentar el què dic. Alguns tu els coneixes. Vaig proposar anar a “predicar” el nou Estatut, el del 2006, per les Espanyes. ¿Recordes quina va ser la resposta?: “No era convenient”. Vaig intervenir en la primera reunió del GPSC en aquest mandat, el març del 2008, amb una proposta que vaig treballar amb molta il·lusió que deia que volia parlar d’Espanya, i, ¿recordes?, em va caure una esbroncada i un rebuig formidable. Vaig acceptar anar a debatre amb l’Anasagasti a Calella sobre les consultes populars recents i ho vaig fer pel meu compte amb la malfiança del Partit que no va considerar convenient penjar a la seva web els arguments que vaig exposar defensant les nostres posicions. Bé, de TV3 no cal que en parli ja que m’ho han prohibit. Saps que la meva llibreta amagada té algunes entrades que sols tu coneixes, que les he de guardar allà, amagades, ja que algú pot pensar que són políticament molt incorrectes.


  1. Però estic molt content per aquest llibre que heu escrit, tu i en Quim Coll, d’una altra generació més jove que la meva. Estic content que estigui al mercat i poder presentar-lo avui, i recomanar-lo als que volen saber què pensem, i com ho veiem, els que creiem que en la cruïlla en que ens trobem en aquest moment cal continuar per la via de l’Estatut i l’Estat de les Autonomies i defugir dreceres que sabem segur que portaran tensió i patir entre els nostres conciutadans. Volem que continuï essent el temps del seny i no de la rauxa.

  1.  El President Montilla, també de la generació Espriu, va prendre possessió del seu càrrec declamant el cant XXIV de “La Pell de brau”:

Si et criden a guiar
un breu moment
del mil·lenari pas
de les generacions,
aparta l’or,
la son i el nom.

Jo també l’havia recitat aquest cant una de les vegades que vaig prendre possessió de l’Alcaldia de Mataró.


Gràcies per la vostra atenció.


Mataró, 8 d’octubre.